és un
llibret curt. me l’he llegit sense parar. d’entrada no m’atreia gaire. però
aviat m’hi he enganxat. és molt estrany. potser massa. però també és molt humà.
molt.
m’ha fet
plorar. i això m’ha agradat molt. m’ha vingut bé. tenia la impressió de feia temps
que ho necessitava. i amb aquest llibret ho he aconseguit. això fa que l’anna
gavalda segueixi sent una de les meves autores preferides.
Quan em mori, no quedarà cap rastre de la
meva presència després. La meva llum, a part del Franck, no l’ha vist ningú i
si ell es mor abans que jo, s’haurà acabat. Jo també m’apagaré.
...
Plora, però no oblidis mai això:
evidentment, tots dos només som al començament de les nostres penes, però quan
serem al caire de les nostres tombes, ens podem girar i dir: he estat jo qui ha
viscut i no pas un ésser fictici creat per la por i aquell sentiment de terror
que m’havien inspirat aquella colla de carques.
...
No em penedeixo de res i no em penediré mai
de res a la vida, perquè ja me n’han estafat un bon tros. I un que havia de ser
el més bonic, a sobre...
1 comentari:
En tinc ganes, Anna Gavalda també és de les meves preferides, xò molt em temo que quedarà per més endavant. Se m'ha girat feina!!
Publica un comentari a l'entrada