stardate: extravagàncies

sabia el que volia. tenia molts detalls de com havia de ser. i quan vaig ho vaig trobar em va semblar molt car. per molts seria una extravagància. però era exactament el que jo volia. aquesta vegada tenia clar que segons quins detalls eren indispensables. és veritat que la oferta també contenia alguns detalls que eren dispensables. 

per això vaig pensar que potser si continuava buscant trobaria exactament allò que volia a un preu millor. també vaig pensar que estava de sort d’haver trobat exactament allò que complia tots els requeriments indispensables. però potser n’hi havia d’altres més econòmics. potser sí que havia de continuar buscant. i així ho vaig fer. al cap de poc, em vaig convèncer a mi mateixa que allò que volia no seria barat. i que el preu de la primera oferta no era exagerat. vaig fer la reserva i vaig parar de buscar.

potser més endavant se m’acudiria una altra cosa. la reserva que havia fet es podia cancelar sense cap cost fins gairebé l’últim moment. em vaig quedar tranquil·la. a més ja m’estava convencent de que el preu m’estava bé. però vaig seguir pensant que es podria considerarar una extravagància.

al cap d’uns dies se’m va encendre una llumeta. i si ... ?  era una mica descarat però no hi tenia res a perdre. i vaig decidir enviar l’email. pensava que amb gran probabilitat ningú me’l contestaria. jo mai havia gosat demanar res semblant. però ... i si era una bona estratègia? com que mai l’havia provat jo no ho podia saber. tampoc sabia si la gent la feia servir normalment... si es consideraria una acció normal o una altra extravagància (aquest cop al quadrat!)

van passar els dies i no hi havia resposta. això em va fer pensar que potser sí que tot eren extravagàncies. potser havia arribat el moment de canviar de rumb i seguir buscant. mirar de trobar una alternativa menys extravangant. o potser havia de fer cas només del meu criteri i seguir pel camí que ja havia triat.

i (quasibé) al final ... arriba una resposta. rebo un missatge: truca’m. vaig pensar que quan truqués sentiria una veu que em diria que el que jo estava fent eren extravagàncies i que si les volia que me les pagués. però no! em van dir: sí, senyora, el que vulgui senyora. ho arreglem senyora. i pel mateix preu li afegim més extravagàncies (bé, no van dir ben bé extravagàncies, perquè potser per a ells no ho eren, però per a mi estava molt clar que ho eren).

aleshores,vaig pensar que potser no ho havien estat mai extravagàncies. potser per la gent tot això és normal. potser sóc només jo, que no m’hi havia llençat mai.

ara ja està. la reserva està confirmadíssima i no la vull canviar per res.