stardate: va anar així

portava un cansament acumulat de dies, o potser de setmanes. em vaig aixecar i mentre esmorzava a casa vaig rebre un missatge del grup de voluntaris d’ordre: bon dia companys. només això ja em va fer venir les llàgrimes als ulls. les emocions del dia només començaven.

a dos quarts de deu arribo al lloc convingut, amb el cotxe, per carregar tot el material per la festa i per la via. però no el podríem agafar fàcilment: durant la nit algú s’havia entretingut en posat silicola o cola al pany. no podíem obrir cap porta. no podíem agafar res. canvi de plans: notificar la guàrdia urbana, avisar un manyà. rebre la primera notícia del dia: els actes vandàlics dels panys s’havien extès a les seus de partits polítics i entitats de la vila. tots estàvem igual. això només va suposar un petit retard.

obrim, carreguem, però a l’intentar descarregar ...  comença a ploure. ens esperem una mica (no és país de pluges llargues) ... no para de ploure. no podem instalar la megafonia, no podem penjar els cartells dels trams, no podem preparar taules i cadires per la festa, ... això va suposar un retard important.

vam aprofitar per (tornar a) esmorzar. i seguia plovent. van mirar infinitat de vegades les previsions del temps. vam començar a preparar-ho tot sota les carpes: impermeabilitzar els cartells amb precinte transparent! i després sota la pluja senyalitzar tots els trams.

patir perquè la festa s’anava en orris: la gent que arribava de fora no sabia on posar-se, el servei de begudes i entrepans cuinava per ningú sota la pluja, als músics no els sabíem dir quan podrien tocar, .... i si per culpa de la pluja la gent es quedava a casa? potser hauríem de recordar a la població que havíem de fer la via encara que plogués?

ja eren quarts de quatre quan va deixar de ploure i va sortir el sol. aleshores la carretera es va anar omplint de gent, molta gent. i jo encara patia: siusplau, confirmeu que tots els trams estan plens! si falta gent en algun tram, aviseu, siusplau! i tots estaven pleníssims!!!

de fet, quan jo m’hi vaig intentar posar ja no hi havia lloc. en alguns trams hi havia doble via, en altres triple. i totes les vies eres apretadíssimes. vull dir que no parlem d’un metre per persona, com alguns s’entesten en comptar.

al mig de l’eufòria ens va arribar una notícia: algú havia estripat l’estelada que amb tanta il·lusió havíem plantat uns mesos enrera dalt d’un màstil al mig del poble. la resposta unànime: en posarem una altra. més gran i més alta!

després vam tornar a muntar la parada amb el que quedava, poca cosa. els grups de música finalment van poder tocar. vam poder gaudir de la festa amb humitat però bona temperatura. jo vaig aprofitar per seure, prendre una cervesa, i acumular una mica d’energia per l’acte final: desmuntar-ho tot!

va ser un gran dia per molts. perquè som molts que pensem igual. ho vam fer perquè tot el món ho sabés. ho ha sentit el món? es donen tots per assebentats? què més hem de fer perquè responguin?