a l’apunt anterior
vaig fer la crònica fàcil de la cadena. però van passar més coses.
no havíem
previst res en cas de pluja. i va ploure. i arribava la gent. gent de fora. i
seguia plovent. i venien amb nens. i teníem unes carpes, poques, que no eren
exactament impermeables. (de fet, durant la preparació de la via, en ple estiu,
només ens vam preocupar d’oferir espais ombrívols per la gent que vingués a la
via). això sabia molt greu: adonar-se’n de que no havíem previst res, i que no
se’ns acudia cap recomanació. un gran error de l’organització que només
m’atreveixo a confessar després de veure el programa 30 minuts sobre 400 km i
sentir que els coordinadors generals de la via es van trobar en la mateixa
situació.
cada vegada
que veig programes o vídeos o llegeixo reportatges sobre la via em venen
llàgrimes als ulls. deu ser en gran part perquè sóc tova. però tinc la
impressió de que també és perquè tanta gent junta amb la mateixa motivació i
amb el mateix objectiu provoca unes sensacions que sobrepassen les raons. són
químiques. incontrolables. no s’hi pot fer res. o potser és perquè no hi estem
(estic?) gaire acostumats. en qualsevol cas, aquesta cançó que abans del dia 11
no em va motivar gens, ara quan la veig i l’escolto,també em fa plorar.
1 comentari:
No s'havia previst res en cas de pluja dius... com no fos un impermeable groc en el pack de les samarretes... no sé pas què més s'hi hagués pogut fer...
Jo vaig arribar a Sant Just, a les 3 de la tarda i plovia una mica, quan ja érem a lloc, vam entrar en un forn per aixoplugar-nos mentre no era l'hora. A quarts de 4 plovia força més i la gent anava arribant com si res. Això em va emocionar, equipats, paraigües, impermeables... i au! cap a la Via. Quan va arribar l'hora d'anar-se col·locant a lloc, ja no plovia. Per sort. Però si hagués plogut, ens haguéssim mullat i t'asseguro que hagués estat encara més impressionant, vaja del tot. La gent passava olímpicament de la pluja. Hi havia un objectiu més important que passava per sobre de la comoditat o incomoditat de mullar-se...
Jo també dec ser tova, però tot això m'emociona molt i la cançó també, a mi abans i després...
Publica un comentari a l'entrada