avui també toca desacreditar el pp per les seves decisions. ells sempre amb tan mal criteri. és que es deuen entrenar molt per fer-ho tant malament.
el tema d'avui és la discriminació que patiran les solteres i lesbianes espanyoles per part de la sanitat pública quan siguin excloses de la reproducció assistida. aquesta és la proposta que fa el pp, mínimament dissimulada ja que la condició que imposen és un certificat d'esterilitat.
per altra banda, gràcies a aquesta notícia ens assabentem que a catalunya ja fa temps que la reproducció assistida està condicionada, més i tot del que demana el pp, i que per tant també discrimina solteres i lesbianes.
de fet, les condicions catalanes requereixen que siguin parelles heterosexuals de més de 18 anys amb més d'un any de relacions sexuals no protegides. a més n'exclouen les parelles que ja hagin tingut un fill, les parelles grans (si la dona té més de 40 anys i l'home més de 55), les dones que s'hagin fet lligament de trompes, les parelles que hagin fracassat en tres tractaments previs, i les dones amb poca evidència de baixa reserva ovàrica.
si les comparem no hi ha gaire diferencia. potser la llei catalana detalla més les condicions d'esterilitat. però vaja. en tots dos casos les condicions requerides ofereixen marge per interpretacions variades de cada cas, és a dir, per fer trampes.
la justificació en els dos casos és que la sanitat pública s'ha de fer servir per qüestions terapèutiques. i ni en això els metges es posen d'acord: els de la seguretat social ho aproven (ja que això els treu feina) i els de les privades concertades ho desaproven (ja que això els redueix el negoci).
els meus dubtes van més enllà de les crítiques i defenses que he sentit pels mitjans. jo (a la meva edat i sent dona) encara no he entès que ser mare sigui una necessitat vital tan gran que no poder ser-ho es consideri una malaltia. en qualsevol cas. vull dir que no veig perquè la sanitat pública ha de finançar aquests tractaments en qualsevol cas. no crec que siguin tan necessaris per la societat com perquè els haguem de pagar entre tots. entec que són petits luxes privats, que se'ls hauria de pagar aquell que els desitja.
de fet, si l'estat deixés de finançar-los el preu d'aquests tractaments baixaria molt. això seria una cosa bon per tots.
per altra banda, en aquest país hi ha encara molts nens i nenes de totes les edats desatesos, en centres d'acollida, que necessiten famílies. homosexual, heterosexual, monoparental, ... qualsevol tipus de família els aniria bé. no tenen manies. a la gent que els sembla que té tanta necessitat de tenir fills jo els suggeriria una acollida o una adopció.
2 comentaris:
Mmmmmmmm...
Ser mare, pot ser viscut per cada dona d'una manera diferent: hi ha qui viu la maternitat com a necessària i hi ha qui no. I com a dona penso que m'he de saber posar a les sabates de qui la desitja.
Potser no seria tan dràstica com tu, enten-me, en el sentit que hi ha qui té un veritable i honest desig d'un fill biològic. Hi ha qui desitja només ser/fer de mare en un sentit menys restrictiu a l'àmbit biolòlig.
És evident que encara arrosseguem molt de vestigis culturals respecte a això.
No crec que la sanitat pública hagi de girar l'esquena al problemes que se'n derivin de la fertilitat, ni que l'assistència privada hagi de ser la única via. No és pot generalitzar.
El tema és complex i no té una solució unívoca.
Ara bé, si et dono del tot la raó que aquest país té molts nens i nenes desatesos, que estarien molt millor a la cura d'un adult/adults referents, en comptes d'estar en centres d'acollida. Tenir una llar sempre és molt millor que viure en un centre. Del tot d'acord.
Tot i que, kika, l'administració no ho posa gens fàcil...
Per què les persones tiren per les adopcions internacionals? Per què no hem aconseguit "una cultura" de l'acolliment?
Una abraçada i bon estiu.
hola fanal,
quan vaig pensar en escriure-ho i mentre ho escrivia tenia els meus dubtes, i de fet pretenia fer un escrit sobre els dubtes.
però com més avançava més em convencia a mi mateixa.
i ara ho estic del tot. entenc perfectament la teva posició, però segurament jo tinc un concepte més estricte del que són necessitats... i quan son necessitats, clarament estic d'acord que la sanitat pública ho ha d'assumir.
però si només són desitjos, em sembla que no hauria de ser aixi: que no s'ha de pretendre que tots paguem per els desitjos d'alguns.
suposo que la diferència entre necessitat i desig és una qüestió política...
Publica un comentari a l'entrada