alguns diuen que l’unió
europea (és a dir, la merkel) ha imposat unes condicions terribles sobre xipre per
tal que pugui ser rescatat: un impost sobre els dipòsits bancaris. això ha fet caure les borses de tot el món, ha fet
pujar les primes de risc de tota europa. ara encara hi haurà més gent que per
por treurà els diners dels bancs. els més poderosos els continuaran portant a
suïssa (o potser no, perquè ja els deuen tenir tots a suïssa). els menys
poderosos els treuran del banc i se’ls posaran sota el matalàs. això farà que
els més miserables s’adonin de que ara sí que val la pena entrar a les cases i
buscar sota els matalassos. potser aconseguiran una bona redistribució de la riquesa
no intencionada.
a les tertúlies s’intepreta
com un senyal de que a cap banc de cap país d’europa hi ha cap garantía que
valgui sobre els dipòsits. perquè si d’un dia a l’altre la unió europea canvia
les lleis i les condicions, alehores ja no podiem cofiar en que res prevalgui. tot
són comentaris catastròfics: la merkel és una bruixa que oprimeix a la resta d’europa;
no respecte ni tan sols els drets de propietat; ja ens podem preparar perquè el
que passa a xipre aviat ens passarà a nosaltres.
fa uns mesos un
partit polític molt nostrat va proposar uns impostos sobre els dipòsits
bancaris com mesura per a augmentar els ingressos de la generalitat i així poder
estalviar-nos algunes retallades. aquesta mesura va ser aplaudida per molts i
finalment acceptada pel govern. aleshores els mateixos tertulians d’abans
parlaven d’un impost que haurien de pagar els bancs, que de cap manera requeia
sobre els propietaris dels dipòsits, i que era tan bona idea: una de les poques
idees que cabien dins les competències de la generalitat i que servien per
retallar retallades.
aclariments:
aquests impostos tan
fantàstics no són ni més ni menys que els impostos tan terribles que la merkel
proposa per xipre.
qualsevol impost, independentment
de sobre qui el faci recaure la llei, sempre l’acaben pagant els consumidors. la
llei només es refereix a qui ha de fer l’ingrés a hisenda. però si els bancs
han de fer un ingrés a hisenda, els diners els treuran d’augmentar les
comisions que ens fan pagar, o de rebaixar els interessos que ens paguen.
totes les lleis
poden ser canviades en qualsevol moment. això és una obvietat i no ens hauria
de sorprendre. això és precisament la feina dels polítics.
conclusió:
tots ens enreden. ens
enreden els polítics. ens enreden els mitjans de comunicación. no pensem prou i
ens deixem enredar.
no es veu que hi
hagi cap intenció implícita en tants enredos, perquè els opinadors es
contradiuen a ells mateixos. per això, segurament totes aquestes argumentacions
només responen a interessos individuals i privats.
el cas del pp és una
caricatura exagerada de tot això: primer prohibeix els impostos sobre els
dipósits bancaris (imposant un tipus del zero per cent) i despres decideix
imposar-lo a tot l’estat. els arguments contradictoris i les intencions en
aquest cas encara són pitjors, si pot ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada