dimecres, de novembre 07, 2012

stardate: jo sóc jo i el meu blog



l'anonimitat del blog va ser una condició necessària per començar. no m'hauria atrevit mai a encetar-lo sota el meu nom. amb el temps i la pràctica m'he lliurat de pors i vergonyes. l'he presentat a amistats més i menys properes. m'he desvirtualitzat a berlín i en altres trobades. però no per tot arreu ni per tothom.

a vegades m'ha costat desvirtualitzar-me. per exemple, quan un conegut m'ha deixat comentaris sense saber qui sóc i sense adornar-se que ens coneixem. d'entrada hauria preferit no desvirtualitzar-me perquè no li tenia prou confiança, però per altra banda em semblava un engany no fer-ho. i no vaig tardar gaire en fer-ho.

també em costa decidir quanta confiança he de tenir en algú abans de parlar-li del blog.  a vegades em sembla que tinc prou confiança amb algú com per fer-li veure el blog, però tot i així hi ha alguna cosa que m'atura. encara restes de vergonya? o pensar que és massa pretenciós (pornogràfic?) ensenyar el blog? o potser el dubte de no saber si hi ha prou confiança? en alguns d'aquests casos amb el temps m'he alegrat de no haver-ho fet. la confiança pot variar amb el temps, i si no s'acaba consolidant ja està bé no haver-se precipitat. però sempre hi ha l'esperança de que la confiança augmenti amb el temps, i per això hi ha casos que encara em fan dubtar.

11 comentaris:

joan gasull ha dit...

jo no m`he amagat mai en el bloc, però també és cert que moltes persones que estan prou aprop meu no saben de la seva existència i m'està bé com està. De vegades un conegut em comenta que m'ha trobat per internet i ha descobert un apart de mi que no coneixia....si li agrada em coneixerà de les dues maneres, si no que trii la millor.

Pais secret ha dit...

T´entenc tant...L´elecció de desvirtualitzar-se no és senzilla, per això ho fem quan ens convé i amb qui ens convé (tot i que a vegades ens equivoquem)Jo he tingut sorpreses grans, la majoria agradables.
Una de les pegues que hi veig és la pèrdua d´espontaneïtat i en certa manera, de llibertat. Però això és un risc que cal córrer , com tot.

Bon vespre!

Joana ha dit...

Jo no tinc pas un alies, però hi ha gent molt propera que no té ni idea de la seva existència i millor que continui així. D'altra banda, també m'he precipitat de vegades i d'aquell moment, segons que el blog perd espontaneïtat i jo llibertat de dir segons que i com. Però així és com som. El nostre blog som nosaltres.

kika ha dit...

joan, a mi si algú s'ho troba no em fa tanta cosa, però si ho he decidir jo...

Pais secret, la veritat és que jo quan escric no hi penso gens en qui ho pot llegir. gens. això és el que m'agrada del blog. ara bé, en el moment de decidir si fer-lo públic ... és més complicat...

kika ha dit...

Joana, els nostres comentaris s'han creuat, per això no t'he dit res abans...com li deia a la pais secret, jo tinc la sort d'oblidar-me de la audiència (majorment) quan escric...sino, la cosa com tu dius es complica

XeXu ha dit...

Una actitud que podria prendre com a meva perfectament. Em sembla que fem les mateixes reflexions punt per punt, pel que fa a la virtualitat i a fer públic el nostre espai. Avui mateix pensava si algun dia arribaria a confiar prou en la meva nova companya de feina com per obrir-li aquesta parcel·la de mi, com vaig fer amb l'anterior companya. No ho sé, però els motius són els mateixos que els teus, és a dir, indefinits, però si no ens surt d'ensenyar-lo fins que no tenim molta confiança, per alguna cosa serà.

Respecte a altres blogaires, potser sí que tinc una actitud més tancada que tu pel que fa a trobades i desvirtualitzacions.

L'home del sac ha dit...

A mi també m'ha passat algun cop això que tu dius. Però en el meu cas, vaig decidir començar-lo anònim i he decidit mantenir-ho així. si es comença a dir, ja no és anònim, és mig-anònim i això no és res...
Segur que si el meu blog no fos anònim seria molt diferent... precisament per això el vaig fer anònim.

Pilar ha dit...

Dubta i encertaràs...^0^
Estic encantada de conèixer el teu blog,tot gaudint del privilegi de bla "confiança"? entre persones que no es coneixen.

Agnès Setrill. ha dit...


Kika, kika, tu ets tu, i ets única com el teu blog.

kika ha dit...

Xexu, si un dia decideixes desvirtualitzar-te coneixeràs les agradable sorpreses que t'esperen.

l'home del sac, t'entenc, però a vegades val la pena arriscar-se. a vegades s'hi guanya molt!

Pilar, cert, hi haun confiança màgina que sembla aparèixer del no res.

Agnès, ha, ha, ha, més val així! :-)

El porquet ha dit...

Generalment, a les meves amistats, no em fa res dir-los que tinc un blog, tot i que tampoc m'agrada parlar-ne massa. De fet, quan algun a vegades em treu el tema jo miro de no allargar-lo massa.

Considero que qui estigui interessat ja l'anirà llegint i qui no, doncs aviat hi perdrà l'interès. I així acostuma a passar tot sovint.

Pel que fa a les desvirtualitzacions. Doncs mai he tingut l'ocasió per problemes d'agenda (ara semblo un executiu...) però suposo que arribarà algun dia que alguna proposta em farà el pes i tindré el temps per anar-hi!