dissabte, d’agost 25, 2012

stardate: dins i fora



quan van anunciar que les cup organitzaven una manifestació diferent de la de l'anc el 11s em va saber greu. em va fer pensar que era una llàstima que, sent independentistes com són, no es volguessin afegir a un moviment que està resultant ser un èxit.

vaig pensar que s'equivocaven en els dos arguments que fan servir per desqualificar l'anc. segons ells: 1) l'anc només contempla la independèndia del principat i no la dels països catalans, i 2) l'anc només contempla la independència i no es defineix sobre altres dimensions. això ja ho vaig explicar en un altre apunt. allí vaig argumentar perquè aquesta posició de l'anc em sembla correcta.

ara segueixo pensant que les cup estan equivocades per les mateixes raons. però ja no em sap tan greu que no es vulguin afegir a la gran manifestació. perquè la manifestació serà gran si hi ha molta gent. aquesta és la única condició rellevant.

les cup arrosseguen gent però no tanta. no són gaire decisius a nivell nacional. i de fet, el seu problema principal és la seva actitut intolerant respecte a qualsevol punt que no s'ajusti exactament al que ells proclamen. amb aquesta actitut gens negociadora no poden pretendre construir un país on hi ha de cabre tothom.

el que si seria greu és que els convergents no s'hi sumessin. aquests sí que són molts. la veu d'aquests sí que es necessaria per a construir un país nou. tant si ens agrada com si no.

4 comentaris:

gatot ha dit...

Doncs a mi em sembla bé que les CUP tinguin un programa clar i que siguin conseqüents. Si no ho fan, es poden trobar que desencisin la gent que els vota com li ha passat a ERC, que per voler-se tornar "decisius" i "captar" vot, han pres mesures, o han estat a punt de prendre-les, contràries als seus principis.

D'acord amb tu que en democràcia el que valen són els números. I potser per això, els propers mesos veurem "escisions" als diferents partits perquè ningú voldrà quedar fora.

Però espero que no cometem l'error de tenir, per fi, el nostre país i que acabi sent una rèplica d'allò que hem tingut fins ara.

bona nit, kika

Miquel Saumell ha dit...

Jo crec que primer de tot ens hauríem de posar d'acord en l'ordre amb el que s’han d’anar plantejant les coses. Perquè si per a uns primer va el socialisme i el procés d’independència només pot anar lligat a aquella ideologia ja no comencem bé. Jo mateix, per exemple, no aniré mai al darrere d’una pancarta que digui socialisme. No per res especial, simplement perquè penso que aquest no és el millor camí; de fet, és el camí que ens ha portat a on ens trobem ara. Altres no aniran mai amb una pancarta que digui liberalisme, encara que el terme es lligui amb una Catalunya independent. And so on.

Al meu entendre, primer hi hauria d’haver una majoria de 68 diputats al Parlament que estigués d’acord en obligar el govern a convocar un referèndum vinculant d’autodeterminació, és a dir, d’independència. Si es guanya, proclamació de la independència de Catalunya i eleccions constituents immediates, i allà ja es veurà el pes que té cada força política. Aquests 68 diputats o més no haurien de ser necessàriament independentistes; fins i tot n’hi podrien haver del PP, d’aquells que dia sí i dia també repeteixen que estan segurs que el referèndum es perdria.

Però si com pretenen des de la CUP abans o simultàniament amb el procés d’independència es vol construir una Catalunya de caire socialista, més inclinada al comunisme que a la socialdemocràcia (així m’ho va dir fa poc un membre destacat de la CUP) no anirem bé. La CUP sovint perd de vista que té el suport que té, un suport més aviat minso, de la mateixa manera que a l’altra banda de l’arc ideològic, el PP té el mateix problema; sembla qui sap què però només representa el dotze per cent de l’electorat català.

I ja per acabar, deixeu-me dir que no hi ha la més mínima possibilitat que els Països Catalans formin una unitat política. Només cal haver-hi viatjat una mica i parlar amb la gent (jo, per temes professionals, ho he fet moltes vegades) per adonar-se’n que el terme Països Catalans no va més enllà de la unitat lingüística dels seus diversos territoris.

I perdoneu-me, que em sembla que avui he abusat un pèl massa i de l’espai que ens deixa la kika per esplaiar-nos. Bon cap de setmana!

À ha dit...

Penso igual, perquè és ara o mai!

Cal que diexem a banda aquest orgull que sempre ens ha mantingut dividits, abans erem pocs, ara som més que mai, la prioritat és anar avançant cap a la indepèndència i ara podem fer un pas.

Després ens podrem dedicar a ser fidels a un partir o un altre, que això de poc ens ha servit fins ara als independentistes.

kika ha dit...

cadascú és lliure de pensar i dir el que vulgui. sobretot als blogs.
de totes maneres, la independència només farà una diferència al país: ja no serà espanyol. i amb una mica de sort ens desempallegarem de les rutines espanyoles i espanyolistes. però el que tindrem és el país que tenim. amb la gent que hi ha. i cadascú és mantindrà en la ideologia que trii. i en aquest sentit el debat polític haurà de continuar.
per això penso que hauríem de ser capaços de tractar una qüestió com la independència al marge de les altres qüestions ideològiques. no eliminant-es sinó mantenint-les al marge del debat sobre la independència.