la meva autoestima sempre ha estat bastant
justeta. alguna vegada ha pogut semblar que remuntava. però ha estat una cosa
més aviat temporal. la mitja de tota la vida que porto gastada és molt fluixa.
en sóc conscient d'això. i potser és per
això que em demano molt a mi mateixa. som el que som. i fem el que podem. o el
que ens demana el cos. en aquestes alçades de la vida amb això ja m'hi conformo.
ara bé, al ser molt exigent amb mi mateixa
sense adonar-me'n també ho sóc amb els altres. sobretot amb la gent que m'és
més propera. i encara més amb la gent que d'alguna manera depèn de mi, de qui
em sento responsable.
el problema és que amb les meves
exigències tinc la impressió que el que faig és que es tornin massa com jo. la
meva actitut no ajuda a augmentar la seva autoestima. al revés els indueix a
reproduir nivells baixos d'autoestima com els meus.
veig clarament que el que hauria de fer és
tot el contrari. trobar la manera d'alimentar la seva autoestima i evitar que
els passés el que em passa a mi.
sent conscient del problema hauria de
trobar la manera de solucionar-lo. però de moment no tinc cap solució a la
vista. em faig creus dels anys que m'ha costat adonar-me'n. i veient el poc que
he aconseguit per alimentar la meva autoestima em sento bastant impotent de
poder fer res per ells.
jo que sempre havia pensat que encara
quedava temps per poder solucionar qualsevol cosa, ara potser ha arribat el
moment de començar a reconèixer un fracàs definitiu.
10 comentaris:
Fa poc, reflexionava una mica semblant al que dius, i amb la meva manca d'autoestima i excés d'autoegigència. Vaig treure la conclusió que gràcies a això he fet coses importants. I que les persones que més m'han influït, també eren així. Potser tens raó en tot, potser avui valoraré en veu alta i en positiu aquells amb qui pot ser influencio per transmetre autoestima, serà gràcies a tu. :-)
Has fet un pas molt important, que és reconèixer-ho i plantejar-te el "problema", si és que ho és.
I fent-t´ho, demostres que no és una batalla perduda, molt al contrari.
Estima´t Kika!
Salari mental, cal pagar, sempre, el salari mental. Els que anem coixos en això de l'autoestimBa ^^ i sabem com es passa de malament, i posats a autoexigir-nos, ho hem de tenir en compte. Agrair, aplaudir, animar qui treballa amb tu o per a tu, és una forma d'extreure el millor de les persones :) I no en dubtis, més d'una cosa, i més de dues, has fet bé :)
No t'hi amoïnis jo he tardat 53 anys ( tot just fa una setmaneta que els tinc) a aprendre moltes coses i a desaprendre altres...el primer pas és ser.ne conscient del que ens passa però només és el primer pas , no n'hi ha prou ....et diria estima't! has de passar a la pràctica ! ja sé que no és fàcil, et recomanaria que utilitzessis la teva auto exigència per auto-exigir-te estimar.te més! prova-ho!
Ara no sé si passar de llarg, si enrotllar-me com una persiana o dir que estic molt d'acord amb els comentaris anteriors, que és veritat... :)
A veure un punt mig...
Adonar-nos-en ja és començar a fer alguna cosa. I segur que tant amb tu mateix a com amb els que tens més a prop has fet un munt de coses bé.
Sempre hi som a temps a fer els canvis que volem i millorar les coses.
No crec que s'hagi de contraposar l'exigència amb la possibilitat d'ajuda a l'autoestima dels que tenim a prop. Exigir no està malament, exigir de bon rotllo i reconèixer els encerts, que la gent sàpiga que te n'adones.
Mai no hauríem espatllar un encert de ningú recordant-li els errors comesos. (sobretot si parlem de nens)
Sempre hauríem d'ajudar a remuntar els errors comesos, un cop avaluats i aclarits i buscades solucions, amb una cosa positiva que s'hagi donat en algun altre moment... i ja paro, ja paro...
Jo crec que nosaltres mateixos amb nosaltres mateixos també ens hem de cuidar i d'estimar d'aquesta manera.
No crec que l'autoestima i l'exigència estiguin relacionats. És més, la baixa autoestima, fa exigir-se menys. No crec que ser exigent amb un mateix o amb els altres sigui negatiu. L'autoestima massa alta, tampoc és bona. De totes formes, entenc el que dius, anava llegint i veia retratat un amic meu.
m'es facil entendret...
i es ben cert que calen molts anys per aprendre a fer algunes coses
i altres.. en necesiten mes encara
pero la vida es aixo:una lluita diaria, per millorar, per aprendre
dons vinga!! que ens queda feina encara
petons per si hi ajuden
El fracàs arriba quan tirem la tovallola. Sempre hi ha temps, encara que costi, però si un pensa que vol, pot. I per les teves paraules i reflexions sembla que vols introduir canvis. Doncs endavant! Encara que siguin petits i costosos.
Seré breu: deixar-se anar, la resta és literatura.
Jo, ara que ja sé tot el que em calia, algun dia ho faré.
ni t'imagines com t'entenc i com voldria aprendre a dir-ho com tu i, sobretot, com voldria trobar la solució per no "matxacar" els qui m'envolten. Que jo sigui així és problema meu, però no pas dels altres, que encaren la vida d'una altra manera i ja els està bé, oi?
Gràcies per explicar-ho tan bé, kika :)
Publica un comentari a l'entrada