per què no vens a
sopar a casa aquest vespre?
la veritat és que no en tenia gaires ganes,
per no dir gens. però no vaig saber dir que no. potser vaig pensar allò de: fan més ells de convidar que jo
d'anar-hi. tot i que aquesta
frase mai m'ha convençut.
no em vaig atrevir a dir que ja havia
quedat o que tenia un altre compromís. tot i que no era cap mentida. tenia
previst estar a casa, sola, tranquil·la, sense plans concrets per sopar ni per
fer res. però precisament aquests eren els meus plans: permetre'm decidir al
moment i fer el que em vingués de gust. i aquests plans em venien molt de gust.
vaig passar l'estona abans pensant que
m'equivocava, que no hi hauria d'anar, que no hi havia cap raó per anar-hi si
no en tenia ganes. i era obvi que no en tenia ganes. quan vaig tornar estava
fastiguejada. no hi vaig estar malament, però no ho vaig gaudir gaire. i em
vaig mortificar pensant en el que havia deixat de fer per anar-hi, i en el greu
que això em sabia.
massa tard em vaig convéncer de què no hi
hagués hagut d'anar.
6 comentaris:
Posats a estar fastiguejat val més estar-hi per haver anat a un sopar on no s'ha estat malament i no haver-se quedat a casa que no pas fastiguejar-se per no ser mai convidat a cap sopar i haver-se de quedar a casa.
Hi ha aquells que no els costa gens convidar i els que no ens agrada convidar per por que potser arribat el dia els farà presa o hauran de renunciar a fer una altre cosa que potser ens vindrà més de gust, per això molts som els que ens quedem a casa, sense anar a sopar, i sense que tampoc vingui ningú.
kika, em passa algun cop que si se'm proposa alguna cosa en un moment que estic despistada també contesto el contrari del que vull en realitat. A vegades no es pot rectificar, o és pitjor perquè acaba amb un ajornament...
tenir la sensació d'haver perdut el temps és un mal resultat i potser un altre dia agafaràs el toro per les banyes i diràs el que siguu per defugir el convid
A vegades costa dir que no. Un senzill no pot arribar a costar molt. Jo, abans, pràcticament no tenia mai un no, i llavors m'acabaven passant coses com les que comentes amb aquest sopar. Acabes fent coses un xic a la força i a desgrat.
Amb el temps he aconseguit anar-me reafirmant i aconseguint dir alguns nos allà on jo veia que els havia de dir.
Així i tot, de tant en tant, me n'empasso algun i em toca fer coses que tampoc són les que voldria estar fent en aquell moment. Si hagués aconseguit pronunciar el no!
Fer el que ve de gust a cada moment no és cosa fàcil d'aconseguir. Sempre procurem complaure els altres, per un esperit de servei arrelat amb els anys. Per això quan es presenta un cas de clara conveniència per a nosaltres i ens volem donar un gust, cal preservar-lo aferrissadament. De totes maneres, la independència també té un preu. Que filosòfic m'ha quedat, això...
Martell, amb això tens raó... però a vegades per massa i a vegades per massa poc... on deu ser la mida justa?
Agnès, vols dir que tu ets tan així? em sembla que no ...
joan, pitjor que perdre el temps és no haver pogut fer allò que volies...
porquet, saber dir que no i a més saber portar-ho a la pràctica sempre que vingui de gust... m'ho he d'apuntar en algun lloc visible :-)
Olga, el preu de la independència.. hi hauré de filosofar una mica més sobre això :-)
Publica un comentari a l'entrada