dijous, d’abril 05, 2012

stardate: potser únic


des del començament fins al final m'ha agradat molt. no l'he llegit seguit perquè per qüestions de feina i altres activitats, entre mig vaig fer una bona aturada. però ara gràcies a les vacances i al gran silenci m'hi he tornat a posar i no he parat fins que l'he acabat. jo confesso de jaume cabré: un gran llibre ...  en molts sentits.

no sé amb quin altre llibre el puc comparar. n'hi han hagut d'altres que m'han agradat molt, que m'han sorprès, que els he trobat interessants, que m'han captivat, que m'han fet adorar l'autor. aquest és tot això i més. és com si fossin molts llibres en un. cada història té valor en sí mateixa. però no és independent ni aïllada de la resta. totes les històries estan relacionades. i guanyen sentit quan es consideren part del total. sovint estan físicament barrejades, en una espècie de joc-experiment que l'autor fa per atreure l'atenció del lector, suposo, i demostra que aquest s'ho està passant de conya escrivint i dissenyant la novel·la.
i jo confesso que no la podria explicar tota. és d'aquelles novel·les que val la pena prendre apunts mentre es llegeixen. jo no ho he fet mai aixó, ni m'ho he proposat fer de moment. tinc la impressió que m'he perdut algunes coses, per què no he aconseguit retenir tanta informació mentre llegia. segurament una segona lectura seria molt profitosa, però no crec que la faci.
en un sentit és una lectura molt intelectual, amb tantes referències històriques i literàries, que sovint costa entendre-les. i alhora està escrit en un estil molt planer, normal, del carrer, actual.
algunes frases triades d'entre les quasi mil pàgines:
l'arbre surt de l'home, si és que és un home. ha alimentat l'arbre amb la seva sang i amb la seva carn.
i jo em vaig pensar que estava tocant el cel sense ser conscient de l'infern que tenia tan a la vora.
a més de pèls al bigoti, ens començava a créixer l'evidència que viure era la mar de difícil.
t'he pogut dir mil coses sobre la meva vida, que són inexactes però que són veritat.
jibarització: fins enlloc
això de les jibaritzacions em té fascinada, perquè no crec que es facin expressament i en canvi sempre els hi trobo sentit.

4 comentaris:

Jordi ha dit...

Només dir-te gràcies. T'ho anava a dir pel feisbuc, però aprofito l'avinentesa. Gràcies de nou. Un parell de pàgines més i m'he enganxat. Quanta raó tenies!

Jo confesso que vaig estar a punt de deixar-lo i que gràcies a aquesta dona implacable i convincent no ho vaig fer.

rits ha dit...

Tothom qui l'ha llegit en parla tan bé! Me l'apunto per algun dia.

Thera ha dit...

Me l'apunto, avui mateix comentava que en tinc moltes ganes de llegir-lo i ara m'has acabat de convèncer.

Carme ha dit...

Estic ben bé d'acord amb tu! És un gran llibre que segurament s'ha de rellegir per abastar-lo del tot.

M'he proposat fer-ho, rellegir-lo, vull dir, a les vacances d'estiu.