dissabte, de febrer 11, 2012

stardate: les últimes llàgrimes


li ho va tornar a dir. una altra vegada. ja n'estava una mica cansada de dir-li-ho. i aquest cop no ho va fer amb gaire entusiame. ni amb gaire convicció. va ser llavors que se'n va adonar de què ja no s'ho creia. potser se li notava. potser ell també ho va notar. encara que era poc probable, si hagués estat així, no era previsible que això fes canviar de cap manera el resultat. tanmateix ella estava contenta del descobriment que acabava de fer. seria el primer pas cap a l'alliberament.
no hi va haver resposta. com sempre. res a compartir, res a nou a dir. res que fes que les dues ànimes s'acostessin. li costava molt perquè era tímida i mai no havia practicat gaire això de compartir sentiments. però ho havia intentat tantes vagdes. s'havia esforçat a crear maneres d'acostar-s'hi. i amb ell mai havien servit als seus propòsits. al revés, sempre rebia de tornada un silenci feridor o una gran indifèrencia, o un rebuig directe, o un fer veure que no l'entenia ni tenia cap intenció de fer res de la seva part per entendre-la. com quan ofereixes una ferida perquè te la curin i t'hi claven in gabinet.
tantes vegades s'havia dit a si mateixa que no hi tornaria. i tantes vegades se n'havia desdit després d'interpretar com a esperançadors uns signes que més tard es descobririen com terriblement falsos. i tantes vegades havia acabat penedint-se de les seves acions, de  les seves presuncions, que al final només eren esperances. quantes vegades es poden errar les interpretacions dels signes? tantes com signes hi ha, suposo.
(però ara sí que ja està. aquest cop és diferent. no són només imaginacions, o suggestions. no. aquest cop sembla que les reaccions químiques indiquen que, per trist que sembli, aquest cos ha aconseguit fer una interpretació correcta dels signes. s'ha adonat que no val la pena seguir intentant-ho, que no hi ha res que valgui la pena aconseguir. ja no hi ha cap esperança.)

5 comentaris:

Lluïsa ha dit...

Trist i esperançador a l'hora. Tancar definitivament una porta per poder-ne obrir de noves.

gatot ha dit...

i quan és així, un gran vuit...

ni llàgrimes no queden

Ferran Porta ha dit...

Si no és, és que no ha de ser. El temps, com sempre el temps, acabarà posant-nos al davant, com una pastanaga, un altre objectiu en què dipositar les nostres esperances...

Elfreelang ha dit...

Ostres....ara no sé que volia escriure...ho intento...de vegades notem que no rutlla, que alguna cosa no va alhora i inconscients seguim endavant amb el pilot fix ...malgrat la decepció potser és millor encar que dolgui aturar-se i seguir el que sentim...

mar ha dit...

hi ha frases que dius que em sonen tant...
una d'elles...
tantes vegades s'havia dit a si mateixa que no hi tornaria...

i hi tornes...
com per no voler creure allò que la realitat et diu... voler fer invisible el què tothom veu... no voler veure-hi... fer veure que...

però, vols dir que existeix realment una interpretació 'correcta' dels signes?
jo no ho crec...
jo crec que cadascú interpreta els signes segons la seva conveniència o necessitat... segons la seva experiència i vivències...

i per això passa el què passa...

un petó guapa!
és un escrit trist però alhora esperançador per a poder iniciar nous camins i no malgastar l'energia emocional en els què són tan costeruts... al final te n'adones que potser no valen tant i tant la pena...