m’aixeco de bon humor i amb energia. mentre esmorzo vaig pensant i
escrivint una llista de les coses que he de fer. després faig una representació
mental dels llocs on he d’anar a fer els encàrrecs i penso en quin ordre els he
de fer per tal d’acabar el més ràpid possible. llavors refaig la llista de
manera que em serveixi per recordar l’estratègia que acabo de dissenyar. surto
al carrer i començo pel començament.
tot va tal com estava previst. quan de sobte em trobo caminant depressa
pel carrer després d’haver acomplert la meitat de l’objectiu previst, em
pregunto: perquè corro tant? què faré quan acabi? i la resposta la trobo
deseguida: em posaré de mal humor. és fàcil. fa massa temps que em passa el
mateix.
faig el possible per estar ocupada, i vaig i vinc, i organitzo, i quedo,
i ... i quan m’aturo em poso de mal humor. i quan me n’adono del que m’està
passant encara em poso de més mal humor. hauria de fer alguna cosa per canviar
aquesta rutina. d’entrada redueixo la velocitat de creuer que porto anant pel
carrer. després recordo una història que m’han explicat fa poc.
era gran. caminava malament perquè li feien mal els genolls, i no podia
agafar res perquè li feien mal les mans, i es trobava malament i res li venia
de gust, i ... i una dia va tenir un accident. la van atropellar i va tenir un
gran ensurt. a l’hospital li van dir que estaria més d’un any en recuperar-se
del tot però la van deixar anar de seguida, amb un genoll ben embanat. des
d’alehores que camina una mica coixa per culpa de la bena del genoll, però ja no
li fa mal res!
a vegades les rutines no ens deixen sortir de cercles viciosos que sense
cap raó aparent ens fan sentir malament. a vegades un accident, un ensurt, una
sotregada, alguna cosa no esperada, trenca la rutina i ens permet trobar vies
de sortida. em sembla que em convindria una cosa així a mi ara. i la veritat és
que no em ve de gust provocar-me un accident. de fet si fos premeditat
segurament no funcionaria. però sabent quin és el mal, sabent-ne el remei, i
sabent per quina raó el remei funciona, hauria de ser possible trobar una
solució. hauria de ser possible decidir abandonar aquestes rutines vicioses
perquè sí i fer un canvi.
ja ho veurem!
9 comentaris:
Però si tu mateixa veus la solució! No et deixis atropellar per ningú que ja ho faràs bé!
Només ves-ho recordant... fins que en tinguis la rutina. ;)
Jo m'he trobat a vegades fent coses amb molta pressa angoixa i ansietat... i realment sense tenir-ne cap motiu ni cap pressa...
La difícil solució: viure gaudint del moment. El futur és el futur, gaudim del present.
Vivim en un món malalt (només cal veure un TN per adonar-se'n, si és que a algú se li escapa), i la malaltia se'ns encomana. Estem tots, francament, una mica pallà.
El teu article m'agrada, Kika. M'agrada molt perquè has anat allà on tot comença: nosaltres. Canviem tots i cadascún de nosaltres les rutines, i a través de cadascún de nosaltres, les rutines d'aquest món malalt.
M'he enrotllat i no sé si he focalitzat gaire, però en definitiva... bon canvi facis; si el vols, és teu segur!
No és fàcil, però s'ha de fer. De què serveix viure en constant mal humor? De poc. Ara m'has fet recordar en la innovació. Per què? Recordo un curs que ens van donar d'innovació i la professora ens va dir. Heu d'innovar per tal de que el dia a dia sigui diferent, per sortir de la rutina. I l'exemple que ens va donar va ser: quan aneu de casa a la feina sempre feu el mateix recorregut? Sí? Doncs cada dia heu d'intentar canviar-lo.
No ho he posat en pràctica, però sempre ho penso.
Violette, no sé si del dit al fet hi ha tan poc.. però la intenció sí que hi és! :-)
home del sac, centrar-se en l'ara, és sempre la solució de tots els mals. però hi ha tantes coses que ens distreuen :-)
Ferran, com deia abans, la intenció hi és. ara a veure si ho aconseguirem :-)
Jordi, això és una bona idea... potser un bon lloc per on començar. ho provaré! gràcies!
Tot i saber el que ens va bé i el que no, costa oi a vegades dur-ho a terme?
Petons, maca!
Rita, osti, si costa!:-)
adonar-te que necessites parar amb la rutina ja és un primer pas. I no calen accidents.
aquests dies tp paro, i pensava que el fet de l'operació de la mare, d'haver d'estar més per ella i poder deixar els maldecaps personals m'ajudaria, xò tampoc és així. Hi son i em fan mal.
és cert que quan passa una cosa que ens trasbalsa, la resta queda apartada, i ens pot ajudar, xò cal que mirem què ens preocupa, i intentar buscar solucions. sols així podem anar canviant el rumb, que tb s'haurà d'anar adapatant a les sotregades.
vaja, que no sé si m'he liat, si t'he ajudat... en fi, que molts ànims!!! i visca la festa major!!
Si poguéssim perquè sí molts ens hi apuntaríem. A vegades verbalitzar-ho és el primer pas...
Bon capde Kika!
Publica un comentari a l'entrada