stardate: coses d’(aquest) estiu

1. algú amb tota la bona intenció em va dir que em volia regalar un quadre. jo hauria d’estar contenta i agraïda, no? doncs no. vaig començar a patir una mica. no li podia dir que no. seria lleig. però i si el quadre no m’agradava prou com per tenir-lo a la vista dia sí i dia també? però llavors em va dir: ves a casa de la pintora i tria’l tu. ja te l’he deixat pagat. d’acord. potser no serà tan greu. hauria estat molt pitjor que l’oferta vingués de la mateixa pintora!

2. passejàvem i parlàvem. sense temes concrets. anàvem badant i la conversa anava fluint. d’aquí cap allà. omplint buits i obrint qüestions noves. jo t’havia fet una pregunta i tu me l’estaves contestant. estaves elaborant la resposta, sense pressa. de sobte la imatge que em vaig trobar al davant em va trencar el cor i em va anul·lar la ment. no podia pensar en altra cosa, no podia seguir la teva conversa. tu seguies explicant-me el que jo t’havia demanat i jo ja no hi era. era molt lluny. suposo (espero) que tot fos només qüestió de segons. però quan vaig aterrar a la realitat tu estaves acabant de parlar i crec que esperaves alguna reacció meva (potser m’havies fet una pregunta). i jo només vaig poder donar-te un somriure. havia perdut el fil de la conversa, d’això n’era conscient. i no l’havia pogut recuperar. em sap greu. el trasbals no em va permetre ni disculpar-me. és una d’aquelles coses relativament fàcils d’explicar al blog i molt difícils d’admetre quan t’estan passant.

3. havia quedat per trobar-me amb uns amics en un lloc concret. havia arribat masa aviat (això em pasa massa sovint). m’havia d’esperar i vaig començar a intentar caminar més lentament del que faig normalment. i vaig buscar un bar amb terrassa per fer un café. sabia que el lloc estava encantat perquè sabia que per allí hi havia un fantasma. i per molt que intentava tranquilitzar la ment i fer com si no passés res no m’ho podia treure del cap. m’aterroritzava la idea de trobar-me amb el fantasma. què faria si el veiés? què li diria? què faria si em veiés? què em diria? podia haver passat una estona agradable, gaudint de silenci i tranquil·litat però no hi va haver manera. quan van arribar els amics el fantasma encara no havia aparegut. després vam seguir passejant per la terra encantada. el fantasma seguia present a la meva ment però pensar-hi ja no em feia aquella basarda. si ens va passar per la vora no el vam veure, i si ens va veure no ens va dir res!