divendres, de maig 13, 2011

stardate: morts




què se’ls pot dir a uns pares que acaben de perdre a un fill? fa uns dies que hi dono voltes. no hi ha res que no sigui obvi. no hi ha res que serveixi per res. no hi ha res que pugui fer res.

massa gent es queda callada. no saben què dir. jo no em volia quedar callada. tenia la meva frase preparada. la vaig dir. i ja no vaig poder parlar més.

aquests pares parlen. diuen que no es poden explicar com poden passar aquestes coses. els sembla com un malson. no pot ser que ja no hi hagi de ser més. i quan es troben amb més intimitat t’expliquen les últimes hores, els últims dies.

i també diu: quina puta merda!

i jo penso: ei! això m’ho has copiat! jo fa dies que m’ho repeteixo!
(vet aquí el post anterior, on havia suavitzat una mica l’expressió)

però no es pot comparar de cap manera. perdre un pare es llei de vida. és com sempre hauria de ser. perdre un fill no hauria de passar mai.

i te l’ensenyen, com era de jove, i guapo, i fort i feliç. i ja no hi és.

una altra absència ...

9 comentaris:

rits ha dit...

i tant, quina puta merda. No se m'acut res a dir. No hi ha paraules ni consol possible, sols ser-hi.

molts ànims!

garbi24 ha dit...

són coses que no haurien de passar mai, i el més greu és que a partir d'això es perden mes vides, encara que siguin vives.
Fer costat és la única solució viable

Carquinyol ha dit...

A un pare que perden un fill no se'ls hi pot dir res. Com vag llegir una vegada, no existeix una paraula que pugui expressar el dolor que produeix la pèrdue d'un fill.

Jo de vegades quan tinc en Micaquet entre els brassos dormint i el veig tan indefens penso 'i si li passés alguna cosa pobret?'... I només de pensar-ho sento un dolor que se m'aferra a l'ànima. No vull ni imaginar-me el que estan passant les persones de les que parles.

mar ha dit...

buufff... kika... no tinc paraules... no hi ha res que pugui calmar el dolor... només el pas del temps el pot suavitzar una mica... i potser ni tan sols això...

molts ànims i una abraçada de companyia...

À ha dit...

Potser no cal dir res.
La presència, una mirada, una expressió, ser-hi i sentir-ho.
El que estas fent kika.

Em sap greu kika que estiguis passant per moments com aquests.

Rita ha dit...

Diuen que és el més dolorós de viure, perdre un fill, i que amb molt de temps deixa de fer mal, però que no s'oblida mai.

Ànims per a tu i per a la família, poc més es pot dir.
Una abraçada forta, kika!

Elfreelang ha dit...

és un bona putada mai s'haurien de morir abans un fill que els seus pares....però la vida de vegades no segueix la seva llei , aquell tòpic que es diu quan mor algú que ja li toca....no sabria pas què dir no ho sé perquè no m'hi he trobat ,el dolor i la rabia han de sortir, ha de poder ser expressada....és un bon sotrac .....una abraçada!

Ferran ha dit...

La vida és molt estranya, gairebé tant com la mort. Em sap greu, Kika.

kika ha dit...

es veu que no hi ha maneres de trobar cap manera de consolar a uns pares en aquesta situació ... deu ser que no n'hi ha cap ... jo hi seguiré pensant ... perquè no vull deixar-me guanyar pel desconsol!