stardate: mecanismes

li havia dit que podia comptar amb mi pel que li calgués. sabia que li aniria bé i  que potser li faria falta. també sabia que a ella li feia molt il·lusió aquell acte.  a mi em feia una mandra infinita. som molt diferents ella i jo. i respecte a aquest acte completament oposades. ella ho havia preparat tot i quan va arribar el moment em va dir que no ho podria fer. les circumstàncies especials i terribles que estava vivint no li ho permetien. em va demanar que ho fes jo.

era una de les coses que no volia que passessin. i estava passant. havia de fer un paper d’aquells que molta gent trobaria excitants i jo considero abominables. però li havia dit que podia comptar amb mi. que allà on ella no pugués arribar arribaria jo. ara m’havia d’armar de valor i procurar fer-ho el millor possible. però estava com paral·litzada. potser tenia por?

vaig tancar la porta del despatx, que normalment tinc sempre oberta. i llavors vaig descobrir el que hi havia darrera la porta. de fet ja ho sabia. li havia posat jo. és un poster d’star trek que diu: ‘all i need to know about life i learned from star trek.’ i a més d’una foto de l’enterprise (la primera, la del capità kirk) hi ha una llista de màximes. frases tretes de diferents episodis d’star trek. i vaig pensar que alguna d’aquelles frases m’havia de salvar. en vaig triar unes quantes que vaig pensar que podria fer servir:

enemies are often invisible – like klingons they can be cloaked

when your logic fails, trust a hunch

even in our own world, sometimes we are aliens

when going to the universe, remember: ‘boldly go where no man has gone before’

les vaig fer servir com a mantres. pensava que en un moment donat recordar-los em podria fer un favor. i de fet les he fet servir. per sort la primera, la dels enemics, no m’ha calgut. tot i que d’entrada em va semblar molt apropiada. la tercera sí que ha estat ideal. de vegades et trobes entre mig d’humans que sembla que viguin d’altres planetes ... o potser sóc jo que no sóc gaire d’aquest planeta.

en l’últim moment, he pensat en la pedra. aquella pedra que durant tant temps portava a la butxaca dela jaqueta. i que no fa gaire fa fer cap a la rentadora, dins la butxaca de la jaqueta. me l’he posat a la butxaca, pensant que quan estés molt apurada l’agafaria i m’ajudaria. ara no recordo si he arribat a agafar-la, però saber que la tenia a l’abast m’ha ajudat a afrontar el dia.

i ara ja està. ja ha passat. he fet el que havia de fer. i he sobreviscut sense emportar-me ni maldecaps ni penediments.