veig comportaments i sento comentaris que em deixen sense paraules.
els nens:
alguns nens es posen una bena a sota el genoll (per protecció?) abans de començar el partit i llavors corren com a desesperats.
‘ha vingut el meu pare a veure’m i l’entrenador no em deixa jugar’
els entrenadors:
‘fem diferents equips. els més bons juguen en l’A, el més dolents en el D. quan veiem que milloren ja els anem canviant’
‘només els nens que juguen bé poden formar part de l’equip. els altres no els volem’
els pares:
‘si no arriba l’ambulàcia no pot començar el partit’
‘si no tenen porter no poden jugar’
‘no sé perqué als partits no juga bé, si als entrenaments és la millor’
‘l’important és que guanyin’
jo:
tot sembla estar basat en la competència. per guanyar, tot s’hi val. és igual l’efecte que pugui tenir sobre el desenvolupament personal i social del nen. és igual el risc que es corri.
per altra banda, tots els equips fan exactament els mateixos exercicis de calentament ... o sigui que en un sentit tothom fa servir el mateix llibre... per mandra? els entrenadors hi podrien posar alguna cosa de la seva part, no?
quina responsabilitat demostra un pare que deixa que els seu fill practiqui un esport de risc tal que no es pugui jugar sense ambulància?
no ho entenc. jo sóc d’aquelles que, com les àvies d’abans, pensen que: guanyar és lo de menys, l’important és que no es facin mal!
pista 2 del sant jordi 2011 a blogville: fa més temps que és blocaire que jo.
6 comentaris:
Jo ho sóc...
veí, i molt més gent ... però tu no comptes, no? :-)
Jo he jugat 15 anys a bàsquet per totes les pistes de Catalunya, jo crec. Bé, doncs les tanganes més espectaculars les muntaven... els pares!
Impressionant la capacitat de muntar saraus dels progenitors que "venien a veure el seu fill jugar". De veritat, lamentable.
Aquí també m'autodescarto! Jo encara duc la L al blog!
en compte de fer un esport el que fan és competir, i això no cerc que sigui del tot encertat.
Em penso que jo sóc més veterà en el blog....però per tant poc....que no se no se.
Com a jugadora, dona, germana i mare de jugadors de bàsquet ni t'explico la de vergonyes alienes que he hagut de passar. I de tanganes, i de corredisses a urgències per alguna cosa més que no pas una lessió esportiva :( La gent no té mesura i, normalment, els que més criden són els que menys hi entenen. El seu cadell és la cosa més important del món i no només ho ha de saber tothom sinó que sembla que ho vulguin imposar per la força si cal.
porquet, i llavors és clar: de tal pal tal astill!
garbi, he, he, ... misteri... :-)
Clidice, així que això no és nou? ha estat així sempre?
Publica un comentari a l'entrada