escric al blog per plaer. m’agrada passar-me estones (sovint mentre condueixo, vaig a comprar, a la dutxa, fent el sopar, endreçant la roba, ...) fent llistes d’arguments, ordenant-los, comprovant que tinguin sentit, i que amb ells em permeti treure l’entrellat d’alguna cosa. i llavors, quan ho tinc enllestit al cap em poso a l’ordinador. sovint encara li dono algun tomb més. a vegades fa falta una cigarreta a mig camí per acabar de donar forma a les idees. i quan tinc el post llest quedo del tot satisfeta. ha estat un plaer.
altres vegades quan escric un post les paraules surten fàcilment. perquè el que explico és alguna cosa que tinc al cap a punt per a explicar. alguna cosa que m’hagués agradat compartir de viva veu amb algú que volgués escoltar. però sovint la gent que vol escoltar escasseja. i segons quines coses més val no provar d’explicar-les si no et vols quedar amb la paraula a la boca. cosa que, encara que sembli que no, fa mal.
al blog això no passa mai. pots començar i acabar l’argument sense tenir la sensació de que t’has quedat sol. això en sí ja és un avantatge. després els comentaris i les visites silencioses al blog també sumen. és clar que encara és millor quan pels comentaris es veu que hi ha gent que ho ha llegit, i que els ha fet pensar i han volgut afegir-hi alguna cosa.
i al final m’adono que quan la vida em va millor els posts em surten millor. o potser és al revés: quan m’agrada més com queden els posts em quedo més contenta i sento com si la vida m’anés millor. no sé què pot ser la causa i què és la conseqüència, però la impressió és que van molt lligats.
16 comentaris:
en aquest cas d'ou o gallina crec que per a mi és abans el bon rotllo i després tot surt rodat que no pas a l'inrevés...
És que un bloc en el fons no és res més que una part de nosaltres mateixos escrita amb electrons damunt l'aire, i com a part nostra que és qualsevol cosa que ens afecti l'afecta a ell també.
Mentre llegeixo em dóna la sensació que t'escolto...diria que t'escolto. I m'agrada llegir-te.
Bona nit, kika!
En el meu cas els millors son quan estic enfadada, quan algo m'ha fet enxerinar...jajajaj
llavors em sento al teclat i....uffffff!!!
salut!
Comparteixo tot el que dius Kika. Del que no estic tan segura és de si em surten els posts més rodons quan millor em va la vida.
És molt curiós el procés de gestació d´un post, al menys el que em passa a mi. de vegades porto mesos i mesos pensan-t´hi, mentre feinejo, quan condueixo, per adormir-me...i quan arriba l´hora de posar-me al teclat, no hi ha res a fer, no trobo la clau d´obrir-lo.
Per contra, altres em surten espontànis, precisament quan anava a posar-me a "escriure seriosament".
El que sé del cert és que escriure, bé o malament, dient el que vull dir o deixan-t´ho entreveure, em serveix de teràpia qüotidiana. M´allunya de futileses que abans m´ocupaven massa temps.
Bon dia !
Saps que t'entenc? ara estic més aviat fora del "circuit", però durant molt de temps m'ha passat això, he tingut aquest sentiment que blog i vida, vida i blog, anaven a una.
Potser per això me'n vaig allunyar una estona...
És curiós. Aquí ningú no t'escolta, i no obstant, tots captem el missatge. Seran les lletres, que amb aquestes zigazagues de foscor ens aporten una llum que li manca als sons.
O serà que sé quina veu fas i puc sentir-la mentre et llegeixo i sense necessitat d'orelles.
d'alguna manera monologuem, també és cert que les idees, un cop passades per l'escriptura, s'endrecen i són molt més entenedores, sobretot per nosaltres mateixes. després ve la fortuna que algú les vulgui compartir i comentar-les i, màgicament, es produeix l'espurna que pot iniciar una petita modificació, algun canvi, alguna millora. si, els blogs, per la seva varietat són una bona cosa, pels qui escrivim i pels qui llegim.
Podria firmar gairebé tot el que dius al post.
En el meu cas, però,a més que alguns apunts són reflexionats i altres són completament espontanis, fruit d'un moment, no crec que el resultat estigui gaire relacionat amb els meus estats d'ànim (sovint penso que només dic aproximadament el que volia dir), tot i que segurament el to sí que pot donar alguna pista.
Per cert... a vostè com li agraden les roses?
M'has fet pensar en el mecanisme de què quan tot va bé, es més fàcil que tot surti bé.
Fer les coses amb il·lusió, i optimisme, ja te unes garanties. :-)
ehhh...! quin anòmim més interessant aquí a sobre!!!! Hehehe!
Ei, espero que anés tot molt bé, referent al que expliques en el post anterior (me l'acabo de llegir).
Curiós, perquè encara que allò no ho fessis amb tantes ganes ni il·lusió, hi vas posar molt d'esforç, responsabilitat i vas, inclús haver de trobar "eines" amb frases el capità Kirk perquè t'ajudessin.
Per això espero que tot surtís molt bé, kika. :-)
Bon cap de setmana!
Jo fa uns set mesos que vaig començar l'aventura del blog. No em preguntis ben bé perquè. Sempre m'havia agradat anar escrivint cosetes tot i que ara feia un munt que no ho feia.
Era com una petita espineta que tenia clavada i mira, el blog ha estat una forma de canalitzar-la.
Respecte als posts o entrades que faig, jo crec que no les reflexiono tant. Sí que tinc una petita llista de quan se'm passa un possible tema pel cap, apunto un títol potencial o alguna paraula que em recordi aquest tema i poca cosa més.
Sovint, el post es desenvolupa a mesura que vaig escrivint.
I una de les coses més curioses que a vegades em passa és acabar un post i pensar que no ha quedat massa brillant, i en canvi, els comentaris de tots vosaltres demostrar-me que sí que us ha agradat. Això és molt reconfortant, eh?
com m'agrada escoltar-te!
;)
Ho he llegit, m'ha fet pensar i ... :) penso que una de les coses que més m'agraden del blog és que et dóna la oportunitat de COMPARTIR, explicar, explicar-te, ordenar-te, pensar, uffffff!
M'encanta llegir-te Kika!
Epolenep, vols dir que la satisfació d'escriure un bon post no et posa de bon humor també?
Carquinyol, i al reves també? qualsevol cosa que l'afecti ens afecta també?
fanal, veus, ja deia jo que semblava que en el blog passava alguna cosa així! :-)
sargantana, i et quedes ben descansada, no? escriure un post fa descarregar totes les tensions acumulades!
Pais secret, exactament. és una terapia. i tant se val si surten sols o costen de sortir. i tant se val si avui no surt aquell que preteníem d'entrada, i en canvi en surt un altre o no en surt cap. en el món dels blogs no estem obligats a res!
Ferran, saps que no t'entenc? :-) si ho pensaves així, com és que vas decidir allunyar-te'n? no ho entenc! :-)
Joan, és màgic. i saps? jo també he notat que m'escoltes :-)
Clidice, sí, sí, sí. els blogs són bons perquè ens fan millors en molts sentits.
pere, sí que a vegades se't nota una mica ... al menys a mi m'agrada pensar que se't nota una mica :-)
Anònim, les roses m'agraden de totes les maneres: grans i petites, obertes i tancades, de les tradicionals vermelles, però també grogues, roses, fins i tot les blaves ...ai! el que s'ha de fer per rebre una rosa per sant jordi! :-DDD
Agnès, ja pot ser que sigui això que dius tu. us cop el post està escrit i jo estic descarregada de les tensions, les coses han d'anar millor. per força! :-)
l'anònim ho deixarà de ser per sant jordi ... de moment és un misteri, no?
respecte al post anterior. tot va anar bé. i per sort tot ja és història! :-)
porquet, una part molt important del blog són les reaccions. que sovint ens sorprenen. aquell post que no ens ha deixat gaire satisfets, crea una gran polèmica, i aquell tan ben elaborat sembla que passi desapercebut! però pensa que moltes de les reaccions tampoc les sabrem mai!
mar, :-)))
Filadora, totes aquestes oportunitats, i encara més: conèixer arguments nous, replantejar-te coses, descarregar emocions, recarregar-te d'emocions, ... :-)
Publica un comentari a l'entrada