stardate: plorar i riure

“El fill arriba a casa i el pare el ferma ben fermat. El vell (o la vella, segons el cas) no té res a dir-li, al fill. L’únic que vol és que aquest fill segui un parell d’hores en una cadira i després se’n vagi a dormir sota el mateix sostre. Això no és amor. I no dic pas que l’amor no existeixi: només em refereixo a una cosa que és diferent de l’amor però que a vegades rep el nom d’amor. Podria ser que, sense aquesta cosa de què parlo, l’amor no existís, però això, en si mateix, no és amor. Només és una cosa que es porta a la sang. És una mena de cobdícia de la sang, i és el destí d’un home. És allò que distingeix l’home dels feliços animals irracionals. Quan neixes, el teu pare i la teva mare perden alguna cosa de si mateixos, i faran mans i mànigues per recuperar-la, i aquesta cosa que han perdut ets tu. Saben que no ho poden recuperar del tot, però te’n prendran tan de tros com puguin. I la típica i entranyable trobada familiar, amb el pícnic sota els arços, s’assembla molt a tirar-se de cap dins un aquari ple de pops.”

aquest tros de la novel·la ‘tots els homes del rei’ de Robert Penn Warren l’he tret del programa de l’obra ‘agost’ de sergi belbel.

m’agrada perquè penso que, a més d’introduir l’obra, descriu coses molt reals. coses reals i estranyes alhora. coses que et fan riure i plorar alhora. l’he pogut veure precisament en un dies on visc coses molt reals i no massa frequents. i em trobo en situacions que em fan plorar i riure a l’hora. situacions difícils només perquè no hi estem acostumats. situacions reals i profundes on la tensió sovint s’allibera amb una bona rialla.