space: the final frontier. these are the voyages of the starship enterprise. its continuing mission: to explore strange new worlds, to seek out new life and new civilizations, to boldly go where no one has gone before
dijous, d’octubre 07, 2010
stardate: què és millor?
que no es recordin de mi perquè jo no dic res?
o
que es recordin de mi només quan jo dono senyals de vida?
doncs si fem una mica de matemàtiques i calculem que a la terra hi viuen (al 2008) 6.709.132.764 persones, que es recordin d'algú és una anècdota :) l'important és que no t'oblidis tu mateixa ;P
Ep! Que amí em costa trobar estones per trucar, quedar i estar pendent de les amistats actuals i les de fa temp. (Per això no m'eh fet del facebooc, no vull més amistats si no puc estar pendent de les que ja tinc, hehe).
És curiós que hagis escrit aquest post ara. Avui tinc un sopar de velles amigues amb les quals ens trobem un o dos cops l'any totes plegades, som 5. Tot va anar perquè vaig enviar un missatge a una d'elles només felicitant-la, doncs era el seu aniversari i va donar la casualitat que hi vaig pensar.,es va posar molt contenta, em va trucar ella, i parlant, parlant, avui tenim sopar, totes 5! El més curiós, és que ens vagi bé a totes, això és que en tenen ganes de quedar. Però ningú deia res... Sempre hi ha d'haver algú que faci el primer gest...
D'això estic cansada, se suposa que d'els amics cal tenir-ne cura, però que sigui bilateral, no s'hi val que sempre sigui el mateix. M'he proposat, per molt que em costi no trucar ni enviar cap missatge, si per l'altra banda no diuen res, senyal que per aquella persona no som el que podia semblar. Que dol, si, però després d'estar enganyada millor passar pàgina.
Joana, és clar que fa mal, però tot i així et decideixes a fer-ho, i suposo que ho fas perquè et sents millor així. i jo també faig el mateix. molt sovint. massa sovint perquè després em toca pensar: i perquè sempre he de ser jo. vet aquí el dilemma. i sí que voldria saber si de fer hi ha algú altre disposat a fer el pas, però no ho arribo a saber mai...
21 comentaris:
M'encanten els partiments, encara que aquest té trampa perquè no hi ha dilema: només es recorden de tu quan dones senyals de vida.
(ei, jo me'n recordo, encara que no doni senyals de vida :-)
Com Hamlet....tanmateix és una paradoxa, tot és recordarse'n
Jo no li donaria massa importància. Que no ens recordin no és tan dolent, i dóna una certa pau. I fins i tot augmenta el marge de llibertat.
No m'agraden cap dels dos... :(
i se'n podria afegir un tercer: que no et facin ni "puto" cas malgrat donguis senyals de vida. Aquest sens dubte és el pitjor.
Doncs "tanto monta monta tanto". Les dos coses em desagraden per igual.
*Sànset*
doncs si fem una mica de matemàtiques i calculem que a la terra hi viuen (al 2008) 6.709.132.764 persones, que es recordin d'algú és una anècdota :) l'important és que no t'oblidis tu mateixa ;P
Ep! Que amí em costa trobar estones per trucar, quedar i estar pendent de les amistats actuals i les de fa temp. (Per això no m'eh fet del facebooc, no vull més amistats si no puc estar pendent de les que ja tinc, hehe).
És curiós que hagis escrit aquest post ara. Avui tinc un sopar de velles amigues amb les quals ens trobem un o dos cops l'any totes plegades, som 5.
Tot va anar perquè vaig enviar un missatge a una d'elles només felicitant-la, doncs era el seu aniversari i va donar la casualitat que hi vaig pensar.,es va posar molt contenta, em va trucar ella, i parlant, parlant, avui tenim sopar, totes 5! El més curiós, és que ens vagi bé a totes, això és que en tenen ganes de quedar.
Però ningú deia res...
Sempre hi ha d'haver algú que faci el primer gest...
Cap dels dos no m'ha sonat ni bé ni malament. És greu?
Això depen, en molt de qui s'enrecorda (o no) d'hom.
Tinc una bonica llista de gent que preferixo que no s'enrecordi de mi.
ei, pere! que sí que has donat senyals de vida! això vol dir que sí que hi penses en mi! :-)
Elvira, si se'n recorden rai! :-)
Lluís, hi ha moments i moments. a vegades jo també ho agraeixo que em deixin en pau. però altres vegades m'agrada saber que existeixo pels altres!
DooMMasteR, com a mi! :-)
Martell, home! aquest és definitivament pitjor. per això no suposa cap dilemma :-)
Sànset, així no m'ajudes a triar? :-)
Clidice, això deu ser el meu problema! que penso massa en mi mateixa! :-)
Agnès, és cert. algú ha de fer el primer gest. hi ha vegades que no em fa res ser jo, però altre vegades penso: per què no ho pot fer algú altre? :-)
marta, no és res greu. però a vegades és el que hi ha! :-)
Josep, jo també en tinc una llista d'aquestes :-)
Crec que sempre és millor que es recordin d'un algun cop (encara que només sigui quan es donen senayals de vida) que no pas restar sempre oblit.
Doncs jo penso que molt millor que no es recordin de tu perque no dius res: així saps el pa que s'hi dóna.
Odio viure en la ignorància.
sovint tb m'ho pregunto! se suposa que si no tens notícies és que tot va bé, però.... no sempre és així.
Albert, si, és clar. però això no depèn de tu i per tant no pots fer res ...
Ferran, en qualsevol cas no pots saber del cert si hi pensaven o no ... i això és el que jo crec que fot més.
rits, i quan t'ho preguntes què et respons? què fas?
Uff.... quin dilema noia....
Doncs no puc, perquè tant l'a primera com la segona foten el mateix malestar.
Ho sento.
*Sànset*
D'això estic cansada, se suposa que d'els amics cal tenir-ne cura, però que sigui bilateral, no s'hi val que sempre sigui el mateix. M'he proposat, per molt que em costi no trucar ni enviar cap missatge, si per l'altra banda no diuen res, senyal que per aquella persona no som el que podia semblar. Que dol, si, però després d'estar enganyada millor passar pàgina.
Joana, així que tu tampoc ho tens clar? no m'estranya! :-)
Sànset, no pateixis home, es veu que no estem sols en això! :-)
Joana, doncs jo hi ha dies que ho veig tan clar com tu, però altres dies ...
No ho veig clar o si que ho veig clar, però potser em fa més mal que altre cosa.
Joana, és clar que fa mal, però tot i així et decideixes a fer-ho, i suposo que ho fas perquè et sents millor així. i jo també faig el mateix. molt sovint. massa sovint perquè després em toca pensar: i perquè sempre he de ser jo. vet aquí el dilemma.
i sí que voldria saber si de fer hi ha algú altre disposat a fer el pas, però no ho arribo a saber mai...
Publica un comentari a l'entrada