després de llegir el llibre i veure la pel·lícula hi ha un parell de punts que m’han fet pensar.
a la pel·lícula la justificació del títol sembla que vingui quan parlen de que l’última part del dia, el vespre, és quan es pot gaudir més intensament de tot.
fent un paral·lelisme entre el dia i la vida, el que queda del dia seria el que queda de la vida, al llibre la justificació del títol sembla que vingui quan parlen de que durant l’última part de la vida, quan ja un comença a fer-se vell, és quan un pot gaudir més intensament de tot.
suposo que és lògic que a la pel·lícula facin servir una interpretació més fàcil ... encara que hi ha dies en què trobo fantàstica la primera hora del matí, normalment al vespre, quan ja ho dono tot per fet, és quan em trobo millor i més relaxada.
l’altra interpretació m’agradaria que fos veritat: que el que em queda del dia a mi ara mateix fos la part de la vida que pogués gaudir més intensament. tan de bo !
14 comentaris:
Sense veure la pel·lícula o llegir el llibre no puc fer massa judicis, però si bé al vespre es pot gaudir de moltes coses, al vespre de la vida no trobo que sigui l'època de viure més intensament, sinó de tenir una mica de calma, després dels anys precedents que sí que són de molta canya.
Jo interpreto aquest moment com aquell en què acabes la jornada ñaboral i comença el teu temps. Actualment m'agrada molt aquest instant: penso on aniré a caminar i a fer fotos... almenys fins que arribi l'hivern.
Jo ni pelicula ni llibre , aprofirto per saludar-te. Un peto.
tampoc l'he llegit ni l'he vista, però és nota que en XeXu és jove, he descobert que, amb els anys, fas més coses, t'atreveixes més i gaudeixes amb més intensitat. I deixes d'avorrir-te, que això se sol fer molt a la jovenesa :)
Xexu, potser sí que durant un temps ho he vist així, però t'asseguro que ara ja no :-)
Lluís, home! és que aquestes hores per tu són un gran luxe. i també pels que et llegim. gràcies per compartir-les :-)
Striper, salutacions!
Clidice, sí, sí, sí. ja no recordo l'última vegada que em vaig avorrir. fa molt temps! :-)
Jo trobo que quan ets molt jove, totes les experiències són molt intenses - per primerenques- i tens un subidon continu (que si el primer cop que surts, que marxes de vacances amb amics, que si vas aquí o allà) és un no parar!!!!
Després si busques més intensitat ja fas per trobar-la... Sigui com sigui, carpe diem a tope!!!!
A partir del migdia la vida és millor. Sobretot si fas jornada intensiva!
*Sànset*
Recordo la pel·lícula i em va encantar! El llibre no que no l'he llegit...
El que queda del dia és el millor i el que queda de la vida, també. I el XeXu, d'aquí uns anys, també pensarà com nosaltres que som més granadetes... :-)
Petons, maca!
Totes les etapes es gaudeixen, totes de diferent manera, totes poden ser agradables. Només falta trobar-li el punt a cada etapa i posar-ho en pràctica. Moltes coses les farem tota la vida, però mai de la mateixa manera. Des de llegir un llibre a qualsevol cosa imaginable.....
No desaprofitis el dia d'avui, perquè no el viuràs mai més.
Candela, però hi ha un altre tipus d'intensitat que potser té més a veure amb la profunditat, que només es pot assolir quan un ja sap que vol. i això potser només ho podem aconseguir de grans. tan de bo. espero que arribi algun dia.i mentrestant: carpe diem! :-)
Sànset, aquí sí que no hi ha discussió! :-)
Rita, i sinó és iagul. més val viure sempre amb la il·lusió de que el millor encara ha d'arribar! :-)
garbi, si senyor: carpe diem! i amb esperança! :-)
Com diu el Lluís Bosch, el millor del dia comença a partir del final de l'horari laboral. Llavors, després de les obligacions, podem fer allò que ens ve més de gust. Per a mi, el millor moment és la tarda. El vespre ja no tant, perquè s'acosts el dia següent per anar a treballar!
Albert, això es veure el got mig buit... també el pots veure mig ple: encara queden moltes hores abans de tornar a treballar :-)
Les recomanes en tot cas? :)
Gerard, si totes dues: la novel·la i la pel·lícula. totes dues valen molt la pena, i a més són bastant diferents. semblen la mateixa història però no ho són ben bé.
això sí, totes dues: tristíssimes. però d'això també se n'aprèn alguna cosa :-)
Publica un comentari a l'entrada