‘la solitud és una cosa preciosa, però us falta algú per dir-vos que la solitud és una cosa preciosa’ honoré de balzac
‘la solitud és un màquina de produir imatges, un laboratori de ficcions’ josep pla
‘la solitud t’ensenya l’essència de les coses que també és solitud’ joseph brodsky
molt bé. però a vegades jo encara tinc la pretensió de sentir que hi ha algú que s’interessa per mi. i no ho noto.
per això quan llegeixo un comentari del garbi24 al post de la zel que parla d’una coneguda seva que deia que ja estava farta de relacions amb homes amb tan poca implicació m’hi sento molt identificada.
i acabo estant totalment d’acord amb la frase de la francesca quan diu que potser estem condemnats a: aceptar que el otro es siempre inalcanzable y la soledad es el único futuro con oportunidad de desarrollarse.
18 comentaris:
"Temo" que sóc membre honorari del vostre club, de la Francesca i teu.
Hi ha algun altre estat que no sigui el de la solitud?
Trobo especialment brillant la frase de Balzac. És obvi que la solitud és bona i ajuda a pensar i crear, però cal que algú ho digui, perquè sinó, només penses: carai, això està buit.
Imagino que tot passa per trobar un equilibri. Les frase que has triats són ben clares i imagino que tots ens hi podem sentir identificats.
Però alhora, també som animals socials: busquem la companyia de l'altre. Trobar aquest just equilibri és el que és més difícil. Però jo segeuixo pensant que no és impossible.
Vivim uns temps en que trobar algú que vulgui implicar-se i comprometre's en una relació és molt difícil....la solitud de vegades va bé si la tries però sovint pesa com un plom en el nostre ànim ....vindran temps millors kika!
A mi m'agrada gaudir de la solitud però només una estona... de moment encara em sento molt bé i millor quan estic amb qui estimo.
Utnoa
cada dia sé menys si estic sola acompanyada o acompanyada quan estic sola. moltes vegades em sento solíssima, però entenc que és perquè tinc por dels meus propis pensaments, em cal acostumar-me a viure amb mi mateixa. això si, si pot haver-hi gent al voltant millor :)
Ferran, jo crec que sí que hi ha un altre estat, encara que potser només sigui una il·lusió temporal.
Lluís, però que hi hagi un altre capaç de veure la teva solitud ... això ja és molt demanar!
Eulàlia, suposo que tot el que està en les nostres mans és buscar l'equilibri... trobar-lo no ho podem fer sols!
Elvira, suposo que anirem tenint un dia de cada manera ... espero :-)
Utnoa, és que tu estàs molt ben acompanyada noia, aprofita-ho! :-)
Clidice, gent que t'escolti els pensaments i et faci marxar la por...
No puc estar d'acord amb la Francesca. Si la relació amb parella és positiva i saludable, serveix per a sumar, per a madurar. Amb la parella, vius una sèrie de coses que et fan anar a millor. Cal trobar, és clar, la persona adequada i això no sempre és fàcil.
Albert, m'agrada que no estiguis d'acord. això demostra que val la pena parlar del tema ... si tots ho veiessim igual no caldria dir res :-)
ooh, tb m'ha deixat sense paraules aquest post.
estic tan acostumada a la solitud... i la temo tant...
Estar sol ... sentir-se sol. És el mateix? Kika, deus parlar de sentir-te sola, i això fa mal. Jo no estic sola, però molt sovint em sento profundament sola; i al mateix temps penso que en el sentir-se sol, com també en el sentir-se trist, hi ha també alguna cosa creativa, no sé com dir-ho, que et permet bussejar molt endins i descubrir-te.
Uf! Deu n'hi do per ser el meu primer comentari!
Recordo molt bé un dia de no fa tants anys, quan la mare, en unes circumstàncies difícils, em va dir (i no s'inventava ella la frase): La companyia, Déu la volia.
Malgrat el meu distanciament religiós, continuo pensant que la meva mare tenia raó.
Jo també en tinc fe. És dificil trobar persones que es vulguin implicar, però segur que estan al nostre voltant. Ens hem d'apollar més en els amics ens els dies de solitud, ells son els únics que ens poden treure un somriure en dies d'aquests...
rits, com que hi és i sempre hi serà, més val que hi busquem tot el bo que tingui la solitud... és el millor que podem fer.
Dafne, benvinguda a la catosfera! i felicitats per les teves lectures erràtiques.
ja veus, que tu hi podries afegir una frase de collita pròpia sobre la solitud.
pere, i ja veus quanta més gent li dóna raó a aquí!
DooMMasteR, si tens amics que sents aprop vol dir que ja no et sents sol... és quan no sents ningú proper ...
No crec que es pugui estimar la soletat quan fa gaire temps que dura. (Encara que a vegades en desitgem una mica)
L'afecte és una necessitat!
Agnès, si és una necessitat o no això ho decideix cadascú... jo crec que en alguns moments és bo convèncer-nos de que podem passar sense... així fa menys mal :-)
m'agradaria que poguesses sentir-te ben acompanyada quan ho necessites, kika. però a vegades no hi som, o no hi són, i penso que també està bé que sigue així. potser la solitud a vegades se fa difícil, però a vegades és tan volguda... també passa amb la sensació de companyia.
ahir precisament m'ho comentava una tia, de la família. que se sent molt sola i la costa moltíssim conviure amb la solitud. i remarcava això que dius tu al post: "la pretensió de sentir que hi ha algú que s'interessa per mi". però tampoc és que vulgue "compartir amb algú la vida", ja li va bé viure sola, però "esta sensació d'arribar a casa i adonar-te que ningú t'espera i ningú pensa en tu"... "pos també és un alleujament, segons com", jo li dia...
una abraçada i bon dia, kika
iruna, segur que hi ha un part molt bona en la solitud, però també n'hi ha una altra que a vegades apreta massa :-)
Publica un comentari a l'entrada