hi havia situacions que em desesperaven, situacions que m’emocionaven. hi havia situacions que m’impacientaven, situacions que em cabrejaven. hi havia situacions que em decepcionaven, situacions que em sorprenien. hi havia situacions desitjades, situacions mai volgudes.
i ara tot és diferent. no em sento afectada per aquelles mateixes situacions. com si res no m’importés. com si m’ho mirés tot de lluny. sense objectius, ni desitjos, ni retrets, ni decepcions. et miro i no sé que vull. només una sensació de buit que a vegades em fa venir llàgrimes als ulls.
deu ser que encara estic aterrant.
5 comentaris:
Potser d´això se´n diu desamor?
O caiguda de la vena dels ulls?
O potser només és un mal aire passatger. Tu procura portar el cinturó quan toquis a terra, si hi ha camp per córrer, no et preocupis.
( consell d´aviadora, ;-))
"Una sensació de buit"... no sona gens bé, això; les sensacions de buit són de les pitjors que podem patir, jo crec.
Que l'aterratge sigui aviat i suau, sobretot suau. Va!
Pais secret, em sembla molt bo el teu consell d'aviadora :-) espero que sigui molt passatger i que aviat m'acostumi a la dura realitat de la vida quotidiana, snif!
Ferran, si, noi, no són gens agradables. però espero que tot torni suaument a la normalitat :-)
La País secret i tu, m'heu fet recordar la situació d'una pel-lícula. Al protagonista li diuen: Corre, Forrest, corre...
Pilar, :-)
Publica un comentari a l'entrada