dimarts, de juliol 27, 2010

stardate: de monstres

el fantàstic relat de la clidice de fa uns dies em va colpir, i m’ha portat a escriure aquest post. suposo que perquè el vaig sentir molt a prop.

quan em parlaven de la crisi dels quaranta just abans de fer quaranta anys tenia la sensació que a mi no m’havia d’afectar. no em feia cap bassarda la idea de crèixer i fer-me gran. al revés. m’atreia i molt.

quan vaig fer quaranta anys i em van recordar que a partir d‘aleshores ja era segur que em quedava menys temps per venir del que havia passat, tampoc em vaig sentir afectada. tenia la sensació de què amb el que m’estava tocant ja en tenia prou.

quan al cap d’un temps el meu cos va començar a canviar, ho vaig anar acceptant amb tranquil·litat. eren els efectes del pas del temps. ja m’estava bé fer-me gran. em reconeixia un munt de valors adquirits amb el temps, amb l’edat, que no voldria deixar anar per res. i si el meu cos també demostrava que ja era gran no m’importava gens.

però van ser les reaccions de fora, com ara:

‘tan bé que estaves i ara mira’t’

‘suposo que ara et posaràs a règim, no?’

‘vull fer l’amor amb tu, encara que estiguis grassa’

‘per molt que ho intentis aquests quilos ja no te’ls treuràs més del damunt’

les que em van permetre entendre de què parlaven els comentaris anteriors. jo que només em veia canviada i madura em vaig començar a veure ... malament. no l’he buscat a les botiques però sí que he hagut de fer un esforç per anar recuperant l’autoestima.


15 comentaris:

XeXu ha dit...

La gent és molt agradable quan vol... de vegades penso que abans de parlar es podrien ficar la llengua al...

SM ha dit...

"Vull fer l’amor amb tu, encara que estiguis grassa"!! Quina gran declaració d'amor! Quina subtilesa! Espero que el poeta que la va dir acabés fent l'amor tot sol aquella nit...

Rita ha dit...

Gent amb "mala pata" n'hi ha hagut sempre.

És cert que ens canvia el cos, però nosaltres seguim sent les mateixes, potser cal vigilar una mica més el pes, però sense obsessionar-s'hi gens, només faltaria!

M'interessen molt poc les persones que només em valoren pel físic i pel que fa a mi, en dono molt poca importància. La bellesa és tan relativa...
Molts petons, kika!

Ferran ha dit...

Que la manca de seny/tacte dels altres no ens afecti. Què tenim, sino la nostra pròpia, incondicional estima?

Jo no sé si et sobren quilos i m'és igual; m'agrada el teu blog.

PS: Fer-se gran és meravellós, sense dubte. Massa persones no hauran tingut l'oportunitat d'experimentar-ho.

sànset i utnoa ha dit...

El vaig llegir. Donava molt que pensar.

Molt sovint lal gent parla sense pensar. Seria convenient que molts aprenguessin a aplicar-se el "qüento" abans de dir res. Que pensessin: "com em sentiria si algú em digués això"?

D'una forma o altra -i sé que per res és comparable- de petit hi vaig passar: era un crio gras, molt gras. Et pots imaginar el tipus de conyes que em queien sempre a sobre... Al principi el tema em dolia molt. Però, amb el temps, ho vaig anar assumint i l'autoestima va tornar al seu lloc. D'una forma o altra, una experiència com aquesta serveix, temps després, a ser capaç de veure les coses d'una altra manera.

*Sànset*

Clidice ha dit...

Aconseguir una autoestima a prova de bomba no és tasca fàcil, al menys pels que hem crescut amb la nostra ben nafrada. La gent sol ser força imbècil (no se m'acut res més) i, la veritat, és que arriba un punt en què t'has de decidir a menysprear-los per tarats i males persones. No podem agradar a tothom, és més, no hem d'agradar a tothom i això, a algunes persones, ens costa molt d'assumir. Un cop ho assumeixes respires més tranquil·la. Ara, els màxims responsables de tota aquesta absurda espiral on estem ficades, la indústria que s'alimenta de les nostres emocions, potser caldria que algú li posés fre. No ho faran, ja ho sé, estem en el millor dels móns hipòcrites, però com a mínim tenim el dret a enrabiar-nos i fer-ho saber.

Gràcies per l'hipervincle i ànims, no estem grasses, ni passadetes de pes: estem bones i punt! I si algú no ho sap veure és que només li agrada el lluç bullit (i ple de plàstic :P)

Agnès S. ha dit...

Dos dies desconectada, gracies a tu no m'he perdut el post de la Clidice. (No es pot estar en tot!)

Deixa'm que et digui:
Pel que dius, sembla que físicament, fins als 40, estaves molt bé. Dius que estaves contenta de fer-te gran. Això només vol dir que psíquicament,també estaves bé.
Només puc que felicitar-te.
Ets una privilegiada!

Els jovent (i no jovent) està malalt, com diu la Clidice, només cal que entris en una farmàcia, i vegis els produtes protagonistes (tret dels repel.lents de mosquits) ;-).

Per cert, no són els medicaments idònis per aquest tipus de malaltia. Els que t'hem comentat a tu i a ella, ho sabem molt bé.

Pilar ha dit...

Hi ha molta gent miop. I no em refereixo la la vista física.
Les persones som quelcom més que el que es veu de nosaltres.

Elvira FR ha dit...

Es complicat mantenir l'autoestima intacta amb comentaris tan sucosos i sensibles!! a mi el cos també m'ha canviat en els tres anys darrers i què hi farem... hi ha un excessiu culte al cos, a les aparences, a la forma...i jo per exemple vaig al gimnàs hi vaig perquè em sento bé fent exercici...perquè em relaxa, no pas perquè em pensi que seré cap cos danone, ni ganes...Ens hem d'estimar independentment del que pensin o diguin els altres ( és difícil però no impossible)

kika ha dit...

Xexu, doncs sí ... hi ha coses que sembla estranya que un no se n'adoni quan les diu ... està clar que l'empatia no és una cosa que abundi gaire :-)

SM, una gran frase. estava esperant tenir l'excusa adient per a fer un post i posar-li! :-)

Rita, estic amb tu ... i de fet em fa ràbia pensar que el físic fos una raó de pes 'abans'! de totes maneres, per poc que ho valori jo quan sento segons quines coses em fot! i no només perquè parlin del físic, sinó perquè em fa sentir malament de veritat ...i això em fot doblement!

Ferran, jo també m'agrado molt més de gran que de més jove. i tant! però com li deia a la Rita, la manca de tacte, si que m'afecta, encara que em faci molta ràbia!

Sànset, i tant si serveix. no només veus les coses d'una altra manera, sinó que també et mires a la gent d'una altra manera!

Clidice, de fet si ara mateix no estés convençuda de que estic bona no m'hauria decidit a escriure aquest post :-) amb l'autoestima baixa, aquests temes millor no remenar-los :-)

Agnès, fins els quaranta estava molt bé i després dels quaranta, diferent, però també molt bé, eh? :-)
(be, hi ha dies de tota manera, però avui, sí!)
i això ho inclou tot: físic i psíquic ... i si compto la mitja estic convençuda de que el que he perdut de físic s'ha més que compensat amb el que he guanyat de psíquic. vull dir que no tornaria enrere per canviar res!
potser sí que sóc una privilegiada ... no sé ...

Pilar, i independentment del que siguem, hi ha comentaris que es veu d'una hora lluny que no són gens constructius i que més valdria que s'estalviessin.

Elvira, és clar que hem de procurar no tenir en compte segons quins comenaris, però és que fan nosa, i segons quins dies, molta nosa! :-)

Albert B. i R. ha dit...

La veritat és que hi ha gent que, a l'hora de parlar, sembla que no pensi. Bestieses. Mentre et sentis bé amb tu mateixa, que els altres diguin missa!

Filadora ha dit...

Penso com l'Albert.
Cada dia costa més tenir l'autoestima alta, però que carai, val la pena, així que, tu ni cas a aquestes xorrades!
L'edat ens fa canviar. I ho hem d'acceptar.
Et deixo una cançó que sempre m'alegra:
http://www.youtube.com/watch?v=p8rn5uQ-Vc4&feature=player_embedded

kika ha dit...

Albert, és el que s'intenta sempre però a vegades costa una mica ... i segons què no ajuda gens!

Filadora, no m'estranya que t'alegri aquesta cançó. boníssima per aixecar els ànims! moltes gràcies :-)

marta (volar de nit) ha dit...

moltes vegades els pitjors comentaris en el meu cas (potser és casualitat) han vingut de persones de qui he callat coses per educació. És curiós. Però mirat fredament no puc entendre per què he deixat que m'afectessin. M'han encantat moltes de les coses dites en aquest post, en el de la clídice i en els comentaris. Tota una injecció ja no d'autoestima, sinó de sentit comú!

kika ha dit...

marta, és veritat que mirat fredament, amb sentit comú, està clar el valor que té cada cosa. però a vegades alguns comentaris ens agafen per sorpresa, o enc alent, i llavors ens afecten d'una altra manera ....