en l’últim post, més o menys dissimuladament, vaig aprofitar per fer pública una estràtegia per ser puntual. per alguns és una cosa òbvia. però crec que en tot el món hi ha molta gent a qui pot fer servei.
de fet, jo en conec uns quants que si la fessin servir ens farien un favor a la resta de la humanitat. m’agradaria que d’alguna manera els arribés la inspiració i, segurament ja és demanar massa, que decidissin posar-la en pràctica.
potser demano un impossible. potser als gens hi tenim escrit un paràmetre sobre la puntualitat i no s’hi pot fer res.
saber que una persona és impuntual per naturalesa, potser desdramatitzaria la història del post anterior, tanmateix encara em cabrejaria una mica.
de totes maneres, hi ha uns tipus que encara són pitjors que els que arriben tard a una cita: els que no s’acaben de decidir mai.
si has de fer alguna cosa que depèn d’ells, és impossible fer-la a l’hora. com a molt a l’últim moment i tot depressa i corrents. mentrestant, has hagut d’estar esperant que es decidissin, sense poder avançar. durant un temps ningú pot fer res, només que esperar que un, que tampoc fa res, prengui una decisió. aquestes esperes em treuen de polleguera, molt!
17 comentaris:
No hi ha ningú impuntual per naturalesa, ser-ho requereix un aprenentatge previ, una voluntat que al final pot tornar-se hàbit, de la mateixa manera que ser puntual. Això, sí, cinc o deu minuts de cortesia són mig acceptables.
De tota manera, jo tinc tendència a fer les coses a última hora... però no després.
Uff els indecissos son terribles , no acabem mai bé si amb la paciencia del que espera acaben aviat.
A mi hi ha una cosa que encara em molesta més: aquelles persones que tot i haver decidir una cosa en l'últim moment t'ho canvien tot de forma unilateral. Aquests si que realment em treuen de polleguera !!
Sóc molt puntual. Extremadament. Bé, ho puc matisar, ho intento ser tant que passo per ser impuntual perquè arribo massa aviat als llocs. Ho faig per dos motius: per assegurar-me de ser-hi a l’hora i per si aquell amb qui he quedat també arribés abans.
Fa temps, m’emprenyava molt si la gent no arribava a l’hora. Amb el temps, he deixat de fer-li tant cas i sempre tinc alguna cosa a punt per si algú arriba tard.
Ara, els indecisos són pitjors, bastant pitjors...
*Sànset*
P.S. M'apunto al carro d'en Carquinyol.
*Sànset*
Hi ha alguna cosa cultural en tot això que expliques. Sovint has de sentir que és important arribar tard, perquè fer-se esperar equival a fer-se valdre. També hi ha el mite (fals) de la puntualitat britànica, el "más vale tarde que nunca".
A mi em va per temporades i amb segons qui. Tinc un amic amb el que t'enfilaries per les parets, l'he castigat uns quants cops per fer tard i ara estic en la fase d'amenaçar que la propera vegada que faci tard no em trobarà, de manera que l'altre dia que jo anava una mica pillada de temps i l'havia avisat que no m'anava gaire bé de quedar i feia un pèl tard em va trucar per si havia marxat.
Els indecisos són criminals, perque molts cops et quedes sense fer res per la seva culpa i si a sobre mentre esperes no pots fer res encara pitjor.
En tots dos casos, és una manca de respecte.
En general sóc puntual. Si em retardo 10 minuts, procuro avisar amb un SMS. En això les noves tecnologies ajuden. Normalment em quedo en la fase preocupada...
De tot això en realitat el que vull dir és que ser mínimament puntual sembla una qüestió de respecte envers la persona amb qui has quedat.
Potser sí que hi ha socialment això de "fer-se valdre" per arribar tard, però em sembla una idea errònia. Ara em ve al cap la tradició d'arribar tard les núvies al seu casament: forma part del "protocol habitual". En realitat es fa valdre? o demostra una falta de respecte per tots els convidats?
Els indecisos són els pitjors!!... O no??... Bé, ara no ho sé... jajajaj... ;P
Ep, ningú no és perfecte. Sóc indecisa i tot i que entenc que pot semblar-ho, no és cap manca de respecte, és un problema per mi i pels altres.
I sobre la puntualitat... també he estat impuntual moooolts anys i això sí que em sap greu -pq es molt més fàcil d'arreglar tal com explicaves al post anterior- i intento no ser-ho i he millorat moltíssim.
De totes maneres insisteixo, quan algú fa aquest tipus de coses 'mal fetes', el primer perjudicat és un mateix. I evidentment ningú no ha d'aguantar-ho, etc etc.
Dins del grup dels indecisos, no sóc de les pitjors, he conegut gent molt més indecisa que jo i entenc el que voleu dir però és que jo també ho he fet! :)
I per acabar, avui he tingut un mal dia a la feina i m'han dit que a vegades tinc poca determinació, vaja això, i és cert però no és pitjor ser mala persona, ser mandrós, ser cruel o ser cínic?
Salut i puntualitat :)
La impuntualitat com a "estat permanent" d'un amic meu ens va costar l'amistat; no suporto la gent que, per manca absoluta d'empatia, és capaç de fer tard un cop i un altre.
pere, els minuts de cortesia suposo que 'entenen per compensar imprevistos. però aquests els pot tenir en compte qualsevol de les dues bandes, no?
per altra banda, donat el consens que hi ha en que la imputualitat és una falta de respecte, això que dius tu que els impuntuals s'hi entrenen és molt fort, no? :-)
Gurmet,són els pitjors de tots!
Carquinyol, ai! que em sembla que avui t'he fet recordar malsons! :-)
Sànset, tu sí que ets un home apanyat! :-)
Lluís, segurament hi ha qui provoca l'espera per donar-se un gust. i si això és cultural, jo dec ser d'una altra cultura! :-)
Joana, jo tinc una amiga que també té aquest mal crònic, i i tot i les amenaces no s'hi pot fer res. de fet, jo em sento en una situació semblant: el meu mal crònic és arribar sempre una mica massa aviat, i per molt que ho intento evitar no me'n surto!
Eulàlia, això de les núvies es pot entendre. si les núvies arribèssin a l'hora, els convidats impuntuals es perdrien el començament de la cerimònia. deu ser més aviat un gest de respecte :-)
joanfer, molt bona aquesta :-DDD
marta, ostres, em sap greu que hagis tingut un mal dia, i que a més aquest apunt t'hagi vingut a contrapeu. clarament ser imputual o indecís no és el pitjor que et pot passar. de fet, jo crec que tot això es pot canviar si una vol. ara bé, hi ha algunes persones que s'hi recreen... potser amb el rerafons cultural del que parlava el Lluís més amunt.
Ferran, vols dir que vau deixar de ser amics només per la impuntualitat? jo ho he pensat a vegades, però crec que no em decidiria mai a fer-ho!
Literalment. Saps què és que, cada cop que quedes, algú et faci esperar, sistemàticament, 20, 25 o 30 minuts? Cinc minuts per sistema no ho entendria, però és que allò era pitorreo.
Un dia vaig intentar tornar-li la pilota, i arribar tard expressament, tipus 15 o 20 minuts. Em sentia tan estrany de fer tard, que vaig acabar corrent i vaig arribar "només" 10 minuts tard. I patint! Evidentment, ell encara no havia arribat.
Al cuernu!
Ferran, ostres, amb això si que n'hi ha per un bon cabreig! però l'estrany és que aquesta persona no fes res per canviar quan li vas fer adonar del que et passava... i si no va fer res, doncs tens raó de perdre la paciència!
Ferran, jo tinc un truc per aquest tipus de gent. Un exemple: si vols quedar amb ell a les 8, el cites a 2/4d8. És cabró, però funciona.
*Sànset*
Sànset, et prometo que ho he provat, però no em funciona! T'ho juro, saps perquè? Perque al final acabo patint per si aquesta vegada es decideix a arribar a l'hora. No suporto fer tard!
Sànset, el teu truc jo també l'he pensat molts cops, però sempre m'ha sabut greu portar-lo a la pràctica.
Ferran, és que tu deus ser un puntual incondicional, no? a mi també em passa. per molt que intenti fer tard, sempre acabo arribant abans d'hora i haven't-me d'esperar.
Publica un comentari a l'entrada