quedem a tal hora i en tal lloc.
quan arriba l’hora en punt jo ja sóc al lloc on hem quedat. no m’agrada fer tard. trobo que fer esperar és una falta de consideració del valor del temps dels altres i per tant una falta de respecte.
quan passen uns minuts i encara no has arribat t’espero tranquil·la. pot haver passat qualsevol petit imprevist sense importància.
quan passen més de deu minuts i encara no has arribat em començo a impacientar. em fa patir que no hagi passat alguna cosa greu que t’hagi impedit venir a l’hora. però alhora penso que si no és així, quan arribis et parlaré de la importància de ser puntual. t’explicaré perquè crec que fer esperar als altres és una falta de respecte.
et parlaré d’unes qüestions que a la pràctica són molt efectives per evitar fer tard als llocs. de fet són necessàries, i m’estranya que no les sàpigues. per exemple, quan quedes amb alguna persona a alguna hora en algún lloc has d’adonar-te que si quan arriba l’hora de la cita comences a prepar-te per sortir, segur que no arribaràs a temps. o bé si surts de casa a l’hora que has quedat, segur que arribaràs tard.
una bona estratègia és fer en primer lloc un càlcul aproximat del temps que tardaràs entre preparar-te i arribar al lloc on has quedat. llavors, restar aquest temps de l’hora de cita, i així saber en quin moment cal començar a preparar-se per poder ser puntual. crec que aquesta estratègia és tan bàsica que l’haurien d’ensenyar a les escoles, però pel que veig normalment, estic gaire bé segura que no ho fan.
quan passen més de vint minuts i encara no has arribat ja em començo a cabrejar. encara penso que potser ha passat alguna cosa molt greu, tan greu que no has pogut ni avisar. però com que això és bastant improbable, vaig considerant cada vegada més que l’alternativa més creible és que no hi has pensat gaire ni has tingut gaire en consideració la puntualitat. i penso que quan arribis no dissimularé gens el meu cabreig.
quan pasa mitja hora et truco i em dius: ara vinc. i jo t’espero amb tota l’artilleria a punt.
però llavors arribes i tots els meus pensaments han estat en va. resulta que hi ha hagut una confusió: tu esperaves que et truqués per confirmar la trobada i jo no n’era conscient.
és molt difícil retirar de cop tota l’artillera. jo no en sóc capaç. el cabreig em dura una estona i jo no puc fer-hi res per aturar-lo. només sento que segurament estic sent injusta. però han de passar unes hores abans de ser capaç de demanar disculpes.
10 comentaris:
El meu problema de puntualitat té un altre matís: sóc a lloc cinc minutets abans d'hora. Per tant, solc afegir al temps d'espera, cinc minutets més de cabreig.
Mentre anava llegint pensava que potser et poses nerviosa una mica més aviat del compte, però t´entenc.Entenc com et vas montant la pel·lícula tota sola, com va pujant d´intensitat fins que ja no pots més i agafes el mòbil.Només una cosa... si ho haguessis fet al quart d´hora t´haguessis estalviat un altre quart de cabreig àlgid...
Llavors fins i tot hauries tingut temps d´entrar en un bar i prendre´t una til·la...;-)
Però no et pensis, a mi també m´ha passat alguna vegada, per sort, cada cop menys.
s'entent..pero jo soc de les que sempre vaig amb l'hora enganxada.
no se com m'ho faig..i mira que em sap greu!
ara te deixo un peto ben puntual.
;-)
Dels molts defectes que tinc, un és que no sóc massa puntual, però tampoc mitja hora eh! :P
M'he sentit molt identificada, jo sóc puntual gairebé sempre i gairebé sempre em toca esperar i no saps el que em cabreja!
Jo soc puntual de mena sempre intento arribar amb temps, per si surt un imprevist , llavors espero a l'hora.
Jo també odio que em facin esperar !! I a més em passa com a l'òscar, que sovint estic abans.
I bé, si, de vegades hi ha confusions com les que comentes, però hi ha gent a la qual t'entren ganes de fer-los firmar rebuts de notificació...
òscar, de fet jo també normalment arribo abans d'hora, perquè deixo un marge per imprevistos que normalment no fa falta. però procuro descomptar-lo del cabreig :-)
Pais secret, segurament tens raó, i en algunes ocasions em poso més nerviosa del compte. potser perquè porto raons acumulades...
sargantana, gràcies pel petó puntual :-)
Rita, però si un és capaç de reconèixer-s'ho, i deu poder fer alguna cosa, no? o no?
Elvira, sobretot si són reincidents, no? a mi són els que em cabreigen més.
Gurmet, ja en som més de dos! :-)
Carquinyol, pel que es veu són sobretot els puntuals els que reaccionen. els que es reconeixen impuntuals són menys... però al mon mundial abunden! :-)
El que faig en un cas així, és dirigir la ràbia cap al culpable, i en aquest cas, hauria estat jo mateixa, i m'hauria quedat una estona moixa.
Però m'has fet veure que millor trucar als deu minuts, per si de cas...
Àngels, no sé, no sé. això de trucar tan aviat trobo que son masses contemplacions... per altra banda si no ho fas només perds temps i guanyes cabreig... tot plegat fa molta ràbia!
Publica un comentari a l'entrada