diumenge, de març 21, 2010

stardate: la pedra

fa un temps, anant per la muntanya, vaig fixar-me en una pedra. era petita, ovalada, blanca, amb molts forateds. em va agradar i me la vaig posar a la butxaca.

des d’aleshores que va de butxaca en butxaca. sempre la porto al damunt, a la butxaca de la jaqueta. mentre camino poso la mà a la butxaca i jugo amb ella. a vegades la trec i la faig voltar per les mans, de l’una a l’altra.

ara ja està una mica bruta de tant toquejar-la. a vegades penso que l’hauria de llençar. (o potser fotre-la al cap d’algú ... no, no, no)

perquè en el fons, què carai faig jo amb una pedra a la butxaca? qui hi ha que vagi pel món amb una pedra a la butxaca?

quan hi penso, me la miro, ... però no m’acabo de decidir. la torno a desar a la butxaca.

em fa pensar en tantes altres coses que potser convindria que llencés i no em decideixo a fer-ho: coses, feines, relacions, ...

la pedra existeix. la seva història és verdadera. i també és una metàfora per tantes altres coses.


13 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

S'ha convertit en part de tu. és el que passa amb aquestes coses. El mateix li passà a la rabosa (guineu) del petit príncep, que una vegada la va domesticar ja no podia viure sense ell.
Gaudeix de la pedra
Salut i Terra

J ha dit...

Podries fer un grup al feisbuc de gent que porta una pedra a la butxaca. Segur que sortiria un munt de penya.

DooMMasteR ha dit...

Aquesta entrada té alguna cosa especial que fa que m'hagi agradat especialment...

Clidice ha dit...

els objectes com aquesta pedra són amulets molt importants pels humans, que ens connecten al nostre tòtem (figuradament és clar). No te'n desfacis fins que no sentis que ho has de fer, segurament quan en trobis un altre, d'amulet que et faci adonar-te de tu mateixa :)

Ferran Porta ha dit...

Jo vaig trobar una pedreta, també, fa anys. Me la vaig guardar, no a la butxaca però encara la tinc a casa.

La part de la metàfora... penso que, de tant en tant, és bò fer neteja. Potser és més que bò, potser és imprescindible. Ho és, per tu? Si ho és, no hi donis més voltes i endavant!

Anònim ha dit...

Igual que tu duus una pedra, jo sempre porto a la butxaca un petit clauer-llanterna. Si tampoc molesta, no val la pena llençar-la. O, en tot cas, fes-ho quan hagis llençat totes les altres coses prescindibles que creus que tens. Serà com la metàfora de l'alliberament.

kika ha dit...

Frnaces, m'agrada molt la teva reflexió. em fa veure les coses d'una altra manera. ja em torna a agradar molt aquesta pedra :-)

Joan, vols dir que hi ha tanta gent? llàstima que no hi tinc gaire tirada jo pel feisbuc :-)

DooMMasteR, vaja, me n'alegro molt, i si ens la vols explicar ens faràs sentir a tots especials :-)

Clidice, la guardaré, i veurem si la vida me'n fa trobar més, i llavors veurem si acabo omplint-me les butxaques de pedres :-)

Ferran, estic convençuda de que és bo fer neteja. però s'ha de saber bé què llençar. les coses de valor no s'haurien de llençar. però les coses canvien de valor cada dia. ai! és difícil!

Albert, o sigui que primer començo a fer neteja, llençant tot allò que estigui clar que s'ha de llençar... i la pedra fa de recordatori de que s'ha de fer neteja. o sigui que va la pena guardar-a sempre. bona aquesta funció :-)

PS ha dit...

Aquesta idea de guardar la pedra per a fer memòria del que s´ha de llençar m´ha agradat també.
Jo tampoc la llençaria aquesta pedra, fins que tinguis un motiu per fer-ho.
Tinc tendència a guardar coses rares a les butxaques, un bitllet de tren de fa un any, un tros de vidre venecià, una petxina...Sort que les tinc en diferents jaquetes , si no, semblaria l´home del sac!

assumpta ha dit...

Doncs mira, conec dues persones que sempre duen pedres a les butxaques. Una duu un "ull de tigre" i l'altra no en recordo el nom. Potser per les seves propietats (gemateràìa) o potser només per la confiança dipositada semmpre van amb elles amunt i avall.
Jo no duc pedres a les butxques, però si fa molt de temps que duc un anell (centenari) amb una amatista i m'agrada.

Petons de colors, de pedres i de primavera!
;)))

MARTELL DE REUS ha dit...

Tu potser la duràs a la butxaca però molts sembla que la duguin a la sabata.

Per cert avui a la muntanya n'hem agafat una de molt bonica que ens hem endut a la butxaca.

rits ha dit...

tots guardem coses que no sabem ni perquè les guardem. Però ens resistim a llençar-les per alguna raó. Tard o d'hora sortirà la raó, el record que et porta, ... i la pedra agafarà un nou sentit.

A. ha dit...

Què és una pedra?
És un mineral, quants anys té?

Saps? En una mala època, em vaig regalar una pedra, incrustada en un anell, la portava sempre, i volia que em recordés, que d'aquí a uns anys, jo no hi seré, però la pedra segurà aquí.
Ho trobaràs una "rucada" però jo ho feia servir per adonar-me que res te tanta importància.
Una època que em va donar molt per filosofar...
A vegades encara me la poso, tot i que no és del meu estil.

Fés el que vulguis amb la pedra.,o espera.

kika ha dit...

Pais secret, a mi no m'agrada gens la idea de guardar cosa, lo qual no vol dir que no en guardi... i la pedra de moment la guardaré :-)

assumpta, si que diuen que segons quines pedres tenen segons quins efectes en segons quines coses ... la meva pobre pedreta no ho sembla gaire medicinal ... però fa el seu servei :-)

Martell, quina enveja: l'anada a la muntanya i la pedra! :-)

rits, esperarem a veure si surt... i encara que no surti de moment ja està donant molt de sí :-)

A., és una bona pensada aquesta... la meva pedreta ja hi era fa molt temps i seguirà per molt temps més després de mi... ara sí que tinc feina a fer i a pensar amb la pedra. ara sí que no la llenço... :-)