quan necessitava saber moltes coses del món i no en sabia gaires ell va ser el meu ídol. l’escoltava i mai en tenia prou del que m’explicava. encara que a vegades no l’entenia, sempre creia en el que deia. vaig seguir les seves indicacions, i em van portar a seguir els seus passos. i els seus passos em van portar molt lluny en molts sentits.
el vaig tenir com a referència durant molts temps. sempre pensant que ell representava més del que jo mai podria assolir. sempre creient que ell tenia al seu abast les veritats que jo buscava.
quan després d’un temps vaig anar a trobar-lo per explicar-li el que jo havia assolit, em va renyar. va despreciar tot el que jo havia fet i em va fer sentir molt malament. la seva opinió tenia molt valor per mi. i la seva crítica em fa fer malbé l’autoestima.
tot i que jo no volia altra cosa que ser aprop seu, vaig pensar que seria millor allunyar-me’n. perquè mai el podria considerar com un igual. tenia massa força sobre mi.
amb els pas del temps ens vam seguir trobant per diverses raons. a vegades ens vam buscar i a vegades ens vam evitar. a vegades ens vam enaltir, a vegades ens vam criticar. vaig aconseguir tenir la sensació de que el podia tractar com un igual. vaig estar contenta a l’adonar-me que ja no em feien por les seves crítiques. que de fet les podia contestar totes, i algunes no les acceptava i punt.
ara ja fa un temps que ha deixat de ser el meu ídol. és com si després de molts anys de mirar-me’l sempre molt d’aprop, de posar molta atenció al que deia, d’investigar en detall totes les seves explicacions, hagués arribat al fons dels seus arguments i hagués descobert que allí no hi havia cap criteri que em pogués convèncer.
fa temps que considero que el que em diu ja no val la pena, no em fa cap servei. jo tinc els meus propis criteris. els seus consells els trobo desafortunats. els seus objectius criticables. les seves estratègies inapropiades.
ara quan el veig em venen al cap moments del passat. l’efecte que els seus consells han tingut a la meva vida. i això encara ho agraeixo. com pot ser que un dia fos tan important per mi i acabi sent-ho tan poc?
de fet, aquesta història s’ha repetit en cada un dels ídols que he tingut: el primer, el segon, el tercer, ... tots. però cada cop la història passa més depressa. com més gran em faig menys tardo en destronar els meus ídols!
14 comentaris:
ostres crec que deu ser cosa comuna...
també cada vegada es té més vista.
salut!
potser el millor que es pot fer és no apropar-se massa als ídols perquè en les distàncies curtes els déus s'acaben humanitzant.
Els ídols en realitat no existeixen, els creem nosaltres...i nosaltres els fem caure del pedestal quan ja no sentim cap necessitat de crear-los...jo ja fa força temps que he deixat de fabricar-ne...deu ser l'edat que en fa més realistes i més fortes
Tal com la vida mateixa...
La única persona a la que realment he idolatrat, li vaig fer cas una temporada, però aviat vaig veure que la diferència generacional que hi havia entre nosaltres era motiu per cagar-la si seguia els seus consells. (Seguiria molt mal casada, per exemple).
Admiro i he admirat a molta gent, però mai arriben a la categoria d'ídols.
L'Elvira t'ho ha dit: els ídols són la síntesi dels nostres anhels i inseguretats. Nosaltres els posem i els deposem quan ja ens sentim segures de nosaltres mateixes. Segurament la persona idolatrada se sentiria molt angoixada si ho sabés, perquè la gent no va pel món amb la idea de ser ídol de res i ningú.
Pensa que si esperes molt d'algú i et decep la culpa és tota teva. La gent prou pena tenim per anar sobrevivint, tots i cadascun de nosaltres. Seria molt dur haver de satisfer les expectatives d'aquells que els posem dalt d'un pedestal.
I no oblidis la dita: "no existeix cap gran home pel seu ajudant de cambra" :)
Un servidor va admirar, fa molts anys, al Boadella!!!! Per això ara empro el cilici per expiar aquest pecat.
És difícil trobar gent admirable, fets admirables no ho és tant. També és cert que els anys ens fan més crítics, com a mínim a mi. Moltes vegades la innocència m'ha fet veure les persones de color de rosa.
Que caiguin els ídols és positiu. En el fons, significa que hem guanyat en maduresa i confiança en nosaltres mateixos.
Tal vegada existeix un paral-lelisme entre desfer-nos dels ídols, deixar enrere enganys trobar-nos amb nosaltres mateixos.
ricderiure, i menys mal que amb el temps anem aprenent alguna cosa :-)
pere, i la humanitat és el que desencanta tant? ai! però què fariem sense ídols? :-)
Elvira, estic d'acord amb tu. però a mi quan en trobo un encara m'agrada creure-me'l ... mentres puc! :-)
Joana, així som! :-)
Àngels, mentre els teus propis consells els consideris millor, no calen els ídols!
Clidice, vols dir que a tothom li passa això d'angoixar-se si es sent considerada un ídol? a mi segur que em passaria, però estic segura que hi ha gent que li agrada mooolt!
que les decepcions són culpa meva ... prou que ho sé! però les il·lusions també. i mira, així anem tirant :-)
crec que aquesta dita resum molt bé el que jo intentava dir. molt ben trobada :-)
Martell, el que dèiem, les decepcions són només culpa nostra :-D
Filadora, sí que és difícil, i cada vegada ho és més, però també és molt bonic :-)
Albert, i tant, cada vegada que en cau un, hi ha molt de guanyat. potser per això valen la pena també :-)
Pilar, i valorar-nos a nosaltres mateixos que a vegades ens fa molta falta :-)
no, no, kika, tenir ídols no és necessariament dolent (ni bo). El queno s'ha de fer és intentar acostar-se massa als ídols perquè llavors perden la seva naturalesa divina i són com qualsevol humà.
Per altra banda, la majoria d'idols, voldrien ser considerats humans i els és dur mantenir el seu paper que sovint no depèn d'ells sinó dels seus adoradors. Vaja, em sembla.
pere, estic d'acord amb tu en la primera part, amb la teva manera d'explicar-ho.
segurament si no t'hi acostes t'estalvies moltes emocions (bones i dolentes) però jo crec que sóc una mica massa atrevida amb això, i em tiro a la piscina cada vegada que en veig un, pel plaer de viure una i·lusió que cada cop dura menys, i si, estic convençuda que sé nadar, sinó potser no m'hi tiraria :-)
respecte a la segona part, potser m'equivoco, però jo segueixo creient que hi ha molta gent a qui li encanta que el facin sentir ídol.
i si no t'agrada, doncs mala sort. la vida n'està plena de coses que ens toca afrontar i no triem, no?
Publica un comentari a l'entrada