parlava per telèfon amb un amic amb qui feia temps que no ho feia. mentrestant ens havíem escrit.
no hem tingut gaire temps per explicar-nos les vides respectivament. només hem fet uns resums.
el meu resum ha estat: fa uns dies em sentia molt malament i no volia parlar de res amb ningú. ara ja he decidit que ja n’hi havia prou i que havia de tornar a la vida normal. i ja s’han acabat tots els problemes i patiments.
el seu resum ha tingut molt més contigut. encara que també ha estat curtet. el temps no ens permetia gaire més.
la seva reacció al meu resum ha estat: així ets tu. la gent normal quan està malament ho està fins que li passa. tu quan estàs malament ho estàs fins que ho decideixes. no et permets més que això.
li he hagut de donar la raó.
després hi he pensat: és una crítica o és un elogi?
en qualsevol cas deu ser veritat.
de fet crec que la vida és massa curta per malgastar-la allargant els mals moments.
________________________
Nota 1: m’he apuntat al blocaire invisible 2009. m’ho he pensat una mica abans de fer-ho. és la primera vegada i no sé si estaré a l’alçada. però al final m’he decidit. es pot fer des dels blogs del veí de dalt, de l’alepsi, i de l’anna tarambana.
Nota 2: fa un any vaig fer la primera entrada sobre un tema que després s’ha tornat recurrent: la diferència entre poder i voler. i em sembla que encara hi hauré d’insistir molt més perquè no aconsegueixo transmetre una idea que per a mi és molt important.
13 comentaris:
Jo crec que era un elogi, Kika, no tothom ho pot fer així amb aquest convenciment.A veures si em dónes la recepta en posteriors posts, una cosa tan important no s´ha de mantenir en secret;)
Bon dissabte.
un problema compartit es menys problema
una abraçada
És un elogi, sens dubte. I gran.
T'ho passaràs molt bé amb el blocaire invisible. L'any passat va ser el primer, em va fer molta il·lusió el meu regal i em va agradar molt preparar el de qui em va tocar. Només t'has de fixar en la persona que s'amaga rere el seu blog.
:)
vull dir que va ser el primer blocaire invisible per a mi...
T'he de dir, benvolguda, que comparteixo força amb tu aquesta capacitat de dir "prou, s'ha acabat", quan una mala època em te fregit. De fet, penso que tots tenim aquesta capacitat; no es pot anar plorant pels puestus eternament, que sinó, com molt bé dius, se'ns passa la vida mentre no l'hem gaudit!
Ànims, si et calen, i a lluitar!
Saber compasrtir els problemes no es gens facil.
És un elogi, és clar.
Tots sabem que hi ha moments que necessitem una sotregada o una sobreforça de voluntat per deixar de patir, per canviar. La majoria se'n adonen però no fan el pas., tu, encanvi, ets decidida, i tens la capacitat de fer-ho així que ho veus.
Admirable! Vas per davant.
Crec que a tu et passa el que em passa a mi, durant uns dies estic malament per alguna cosa que m'ha passat i després tot torna a la normalitat.
L'imperdible de ℓ'Àηimα
sens dubte, un elogi.
és molt difícil no allargar el sofriment.
Jo també ho faig, quan alguna cosa et passa és difícil no pensar-hi, però després d'uns dies, faig com tu, em dic a mi mateixa que ja hi ha prou, i anar tot el dia plorant i sent víctima no és plan, ho envio tot a pastar i una altra cosa.
És molt curiós, com l'altre gent ens veu, de vegades, et diuen coses sorprenents.
Doncs jo en aquest cas t'entenc perfectament perquè penso el mateix que tu. En etapes difícils hi ha gent que espera "un senyal" per a poder tirar cap amunt, ijo penso que aquest senyal te l'has de donar tu, que la vida són dos dies i que no hi ha que perdre el temps en coses que no podem controlar.
Pais secret, no en tinc cap de recepta, em sap greu. només sé que a vegades em recreo en les meves misèries i de cop dic prou. potser perquè em fot veure que em passen els dies, que són pocs, sense cap control...
Té, segurament és així... però a mi em costa molt compartir segons què...
Violette, em fa molta il·lusió pensar en la recerca que hauré de fer pel blocaire invisible ... i ja veurem com va al final :-)
Ferran, jo també tenia la impressió que tots teniem aquesta capacitat, com tu dius, i vaja que tots féiem poc més o menys el mateix. per això em va sorprendre el comentari... de totes maneres veig que aquí n'hi ha uns quants així i me n'alegro de no ser tant estranya com podia semblar d'entrada :-)
Striper, per a mi gens, ja tens raó. jo, els problemes, més m'els estimo en pastilles: te'ls empasses amb un glop d'aigua i fora!
Agnès, no és tan ràpida la cosa com ho pintes tu. com he dit abans hem recreo una mica amb les meves misèries, però a més no m'agrada anar plorant pels puestus (com diu el ferran :-) i em costa molt compartir el que per mi son problemes... però tan aviat com puc, em deslliuro de tot això, passo full i tiro endavant :-)
jordi, hi han d'haver dies de tota manera. tot acaba en algun moment, tant els bons com els mals moments :-)
rits, d'entrada costa, però potser és qüestió de mirar-se'l de cara: agafar el toro per les banyes :-)
Joana, de fet el comentari em va sorprendre tant que per això vaig escriure el post... i ara veig que potser no calia :-)
Carquinyol, la clau és el que dius tu al final: no s¡ha de perdre el temps en el que no es pot controlar. llavor la qüestió és saber distingir allò que podem cotrolar del que no podem controlar.
Publica un comentari a l'entrada