1.
una vegada un col·lega em va convidar a sopar a casa seva. em va dir que feia un sopar per a un grup de gent de la feina i que una que havia d’anar-hi sola finalment no hi podia anar. em convidava a mi perquè hi anés sola, ja que a la taula li quedava un lloc.
com que l’estil de l’home en qüestió ja el coneixia, em vaig imaginar una casa de super luxe, amb un menjador molt elegant, amb una taula molt ben posada, on no hi faltava res i tot era simètric. és clar que si hi faltava una persona o hi anava una persona de més ja no seria el mateix.
em va fer pensar en una visita que fa anys vaig fer al palau reial, a madrid, on hi havia un gran menjador amb la taula parada, a punt pel reis i els seus convidats.
sort que tenia alguna altra cosa a fer i vaig poder dir que no hi podia anar sent veritat. no sé que hauria passat si no hagués tingut un altre compromís. i tampoc sé si hi va anar algú altre al meu lloc. segur.
2.
algunes vegades he coincidit a la taula amb gent de món. vull dir gent que en deu saber de qüestions d’etiqueta. perquè he notat que les parelles s’asseuen separades. de fet quan arriba aquell moment en que tothom ha d’agafar un lloc a la taula, ells busquen llocs separats.
d’una banda em sembla una bona idea. se suposa que les parelles es veuen sovint, i tenen moltes ocasions de parlar-se. i les que es s’entenen una mica potser fins i tot saben el que pensa l’altre de moltes qüestions. per tant, quan estan amb gent diferent, si s’asseuen separats tenen més ocasió de conèixer gent diferent i sentir opinions diverses.
per altra banda em va fer pensar en les fotos dels àpats dels reis que surten a la tele o a les revistes. sembla que hi ha un protocol pel qual la reina seu amb el home que visita i el rei amb la dona, i no sé quantes combinacions més. però no seuen junts.
3.
als dinars familiars de casa, sembla que sigui una norma que les parelles s’han d’asseure juntes. bé, això quan anem de restaurant. a casa, cadascú té el seu lloc. de fet tampoc canviaria gaire l’ambient si ens barregessim ja que tots ens coneixem prou (massa?).
però és clar, com que jo no tinc parella sempre em toca seure al lloc que queda buit quan ja tothom ha triat. d’aquesta manera podem complir sempre la regla de que les parelles seuen juntes.
menys, quan m’avanço i vaig a seure amb els nens, els meus reis!
21 comentaris:
Bueno, jo també vaig sola, però si veig algú amb qui he de passar una bona estona... alla que vaig de cap!
Els protocols socials i les etiquetes la veritat és que m'avorreixen de manera suprema, però realment és veritat que potser barrejant tota la gent una mica les converses serien més animades... però haig de dir que la meva parella i jo sempre seiem junts !!
:)
A mi el que no m´agrada és quan s´asseuen tots els homes a una banda i les dones a l´altra, elles a parlar de nens, escoles i parts i ells de futbol i de la crisi.
No m´importa asseure´m per parelles, però almenys que tothom participi per igual i de diferents temes.
I quan es tracta de converses gremials? Uff,que en son de carregosos els sopars monotemàtics
(pagesos, mestres, infermeres...)
Suposo que si fessim un sopar de bloggers passaria el mateix...
al final la millor tria: seure amb els nens o amb els més joves :P jo, encara que vagi amb parella, si puc, m'hi infiltro :P
Joana, és l'avantatge d'anar sola... ben fet!
:-)
Carquinyol, saps què? això ja m'ho esperava de tu... es com si et conegués d'alguna cosa :-D
Pais secret, ostres si, aquesta estructura de parament de taula me l'havia deixat. terrible! i per altra banda hi ha molta gent que la fa servir... perquè els agrada, és clar...
ara bé,un sopar de bloggers jo me l'imagino de lo més interessant... al final tot deu ser qüestió de gustos, no? :-)
Clidice, fent el salt, eh? :-D
confessa... on tens la càmera espia ?
:P
he, he, ai! si ho sabessis! :-D
No la sabia aquesta de que les parelles seuen separades... No dec ser un senyor de món!
Sempre lo millor és estar amb els crios, que tenen coses més interessants a dir! Coses series de veritat. Les que realment importen. El món dels adults és molt avorrit!
Tinc un amic que traballa a la Casa Real i m'ha assegurat que la Família Real està passant un veritable calvari a l'hora de distribuir els comensals a la taula. Des que Doña Helena es va separar de Don Jaime de Marichalar els sobra un lloc.
Ramon, de ser un home d'aquests de món, ni ganes, no? :-)
Martell, així que també tenen aquests problemes? pobres! :-D
Doncs en família, el meu punt de mira és la canalla, encara que si es tracta de la meva família sóc concient que no puc deixar la parella desemparada. :))))
Entre amics comuns, cada u on vulgui, això vol dir que puc anar cap a on tinc més feeling.
I si es amb tothom, no tinc problema en menjar-me les postres o prendre el cafè havent canviat de lloc per seguir amb algú una conversa per molt restaurant que sigui.
M'agrada trencar protocols.
Jo sempre procuro seure lluny de... No, no ho diré, que els blocaires som uns bocamolls.
Agnès, però veig tu tens els teus de protocols! :-)
pere, tens molta raó, som uns bocamolls! lluny de ...? :-D
Així que han de seure separades les parelles? Coi, quines coses. El que m'ha impactat és el punt 1, que et convidessin perquè hi havia un lloc lliure, enlloc de perquè li venia de gust que hi fossis. M'ha semblat una mica ... elitista? no sé com dir-ho.
Asimetrich, el primer punt és fastigosament elitista, ja ho pots dir... la resta encara sembla que te una explicació... :-)
No us podeu arribar a pensar lo complicat que es distribuir els convidats en un banquet amb protocol, us ho dic per experiencia
Mon, caram, per aquí en fem una mica de broma però potser sí que si t'ho has de prendre en serio deu ser complexe :-)
Un sopar de bloggers seria d'allò més interessant, sobretot si haguessim d'endevinar qui és qui per l'aspecte físic.
doncs no hi havia pensat mai en això de parelles que seuen separades. m'agrada.
en canvi, en els meus amics sempre es dóna això de seure junts. i jo sempre em sento una mica incòmode si arribo primer, sempre busco el lloc de no molestar. de vegades no em fa res, de vegades em sap greu, encara no ho puc evitar.
Aixó de les parelles separades em sona molt a les pel·licules d'àpoca. I si, em fitxo molt en aquesta mena de coses: les històries d'Aghata Cristie, Dalt i Baix, l'èpica victoriana en general... I és cert, els nens a banda, les parelles separades, servir per la dreta recollir per l'esquerra, el centre de taula en safata o plat mai en gerro, mai espelmes damunt la taula...
macondo, molt interessant, vols dir que ens en sortiríem? :-)
rits, normalment hi ha massa tensions de tothom quan és hora de seure a taula per por de qui et tocarà al costat. el que importa és passar-t'ho bé sigui amb qui sigui... tots ho hauríem de voler així.
Carmen, renoi, si que en saps de protocols! :-)
Publica un comentari a l'entrada