dijous, de juny 11, 2009

stardate: petons i abraçades

en general no m’agrada fer petons perquè sí, o per saludar, o només per quedar bé. si cal en faig, perquè tampoc m’agrada crear situacions violentes, i tampoc em costa gens. però si puc ho evito.

amb els col·legues de feina em trobo sovint que al conèixer-nos o al trobar-nos de seguida volen fer-te dos petons. és clar que això només ho fan amb les dones. i suposo que hi ajuda el fet de que de dones no n’hi hagi gaires (ja sé que em repeteixo una mica, em sap greu).

però si que m’agrada fer petons a segons qui i segons quan. amb les persones que m’estimo m’agrada perquè ho entenc com un senyal de sentiment mutu. i amb segons qui m’agrada mooolt!

també m’agrada fer dos petons de cortesia als anglesos i americans. però això és per morbo. no els agrada gens a ells. i quan t’hi acostes ja sents el repelús que senten. ves, a mi em fa gràcia. potser també perquè davant d’ells em fa sentir exòtica (ibèrica?)

les abraçades les entenc com una qüestió d’aprenentatge. tinc la impressió que no en sé de fer abraçades. sobretot quan veig algunes grans abraçades que la gent es fa. em fan enveja. m’agradaria saber abraçar així. més que a la vida real, que la veritat és que no n’acostumo a veure gaires, ni gaire entusiastes (no sé perquè), les abraçades que m’agradaria saber fer són les que he vist a les pel·lícules.

ara que avui me n’han fet una que s’ho valia tot. quina abraçada més sentida! suposo que ha estat pel moment, per lloc, per les sensacions, per com em sentia, ... i perquè la persona en sabia! m’ha fet retornar de totes les meves misèries i m’ha transportat a la glòria. l’he continuat assaborint tota la resta del dia. a veure si així n'aprenc.

13 comentaris:

pere ha dit...

Les abraçades, sobretpot les càlides i les sentides, són per a moments especials, no se n'ha d'abusar.

A mi m'agrada tocar a la gent coneguda si s'escau, però en canvi no suporto que em parlin a un pam de la cara (ja s'entén que parlo de situacions habituals). Quant als petons, els faig a les dones si veig que és el que s'espera, però si no les conec gaire prefereixo fer el mateix que amb els homes: donar-los la mà, encara que em sembla que això s'està convertint en una raresa, no et sembla?

Kudifamily ha dit...

A mi m'encanta fer petons i abraçades!

M'agrada el contacte en sí.
Sóc de familia italiana i allà el contacte cos a cos és més natural, sense tantes manies com a altres països, i potser per això a mi se m'ha quedat.

De fet, de la meva faceta blocaire el que trobo a faltar és això, el contacte pell amb pell: una carícia, una abraçada, un petó a la galta...

Un petó i una abraçada, Kika!!!
;-D

Carquinyol ha dit...

jo no sé que fer en aquestes situacions... si fas dos petons ha vegada malament, sinó els fas a vegadas malament també... realment les relacions socials no són el meu fort !!

DooMMasteR ha dit...

Sembla mentida el que pot aconseguir una bona abraçada en el moment just. És un remei màgic.

kika ha dit...

pere, tinc la impressió que les abraçades càlides i sentides, com tu dius, passen, i no es pot decidir gaire quan ni com ni amb qui, no?
això últim que dius, donar-se la mà s'està convertint en una raresa? vols dir en general? perquè el jovent fa altres gestos per saludar-se? suposo que tant aviat com es posin una corbata i comencin a guanyar pasta es tornaran tant conservadors i carrinclons com els seus avantpassats :-)

Kudifamily, moltes gràcies. els rebo amb motl carinyo, i t'envio jo també!

Carquinyol, home, no et posis així. l'avantatge és que no són indispensables ni trascendents. encara que els facis quan no calia o no els facis que s'esperava, tot es pot subsitutir amb la conversa i l'atenció que després dediquis a la persona en qüestió, no?


DoMMasteR, si noi! quina passada!!!
encara em dura el somriure quan hi penso :-)

Ferran ha dit...

De petons, un parell d'anècdotes: un dels primers cops que anava a Alemanya, fa mooolts anys, li vaig plantofar dos petons a una amiga d'un amic meu, quan ens presentava. La pobre noia es va quedar glaçada, sense saber què fer. Aquell dia vaig aprendre que els alemanys només es fan petons en determinades situacions!

L'altra, a Suïssa: ens presenten, li faig dos petons (bé, cap problema, els suïssos francòfons no són com els del nord)... i ella es queda amb la cara mirant enlloc, quan m'anava a fer el tercer. Els suïssos són molt petoners, com a mínim numèricament :)

Agnès S. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Agnès S. ha dit...

Abans de contestar, he agut de fer un sospir, i és que recordo les vegades que he necessitat una abraçada. Les vegades que he tingut ganes de fer-la jo...
Perquè les abraçades i els petons semblen ser tant molestos quan no els volem,(i això ens fa contenir, de fer-ne, per si de cas), i tant dolços quan els dessitgem?

Ramon ha dit...

I que me'n dieu de les encaixades, marcant distància,... i d'aquests petons que es fan, que són tocades de galta i petons al vent.

A mi m'agraden més els somriures i les mirades, les abraçades son per moments molt, molt especials...

Clidice ha dit...

Personalment no sóc de gaire tocar, però si em ve de gust abraço, molt i fort, perquè les abraçades no s'han de tallar que després es fan agres ;P

kika ha dit...

Ferran, és cert que en els petons fins i tot el nombre arriba a ser difícil! :-)

Agnès, potser perquè volen dir més del que d'entrada semblen ...


Ramon, en els moments especials tot ho valorem especialment, no?

Clidice, bona aquesta, molt bona metàfora!

Pais secret ha dit...

A mi els petons de conveniència, que no són ni petons ni res, sinó lleus acostades de galtes no m´agraden gens, prefereixo que no m´els facin.
Ara, tot el que siguin petons,petonets, petonassos abraçades i moixaines,quan es fan de cor i amb ganes, són un aliment
per l´ànima.
Un petonarru!

Mon ha dit...

m'agrada que m'abracin , però jo no en se gaire , em fa por d'apretar massa.
i lo dels petons a vegades ho trobo tant, tant de compromis que fins hi tot em fa possar vermell