stardate: kingsbridge

quan fa uns anys vaig llegir ‘els pilars de la terra’ de ken follet ja vaig tenir tota una experiència.

me’l van recomanar molt, però quan vaig veure que era tan gros em va espantar una mica. vaig començar-lo sense tenir gaires esperances en arribar al final, però de seguida em vaig quedar enganxada.

mentre l’anava llegint m’agradava tant, que cada cop que obria el llibre era com si hi entrés a dintre, i visqués tot el que estava passant als personatges de la novel·la.

quan el vaig acabar em va saber greu, i trobava faltar a tota aquella gent, i hauria volgut saber què els passava després.

després d’un temps vaig sentir que la segona part ja era a punt. però no era la continuació estricta de l’anterior, sinó que era la història del mateix lloc però dos-cents anys després de l’acabament del primer. això ja no em va fer tanta gràcia.

finalment va sortir ‘un món sense fi’, i quan el vaig veure em vaig espantar de lo gros que era. no tenia clar si em volia posar en un projecte tan important. me’l van regalar per l’aniversari, i vaig pensar en la nosa que em faria un objecte tan gran per casa.


fa uns dies les estrelles es deuen haver posat de la manera adequada, i vaig decidir obrir-lo i començar... i ja estic enganxada. tant com la primera vegada.

de nou, cada cop que obro el llibre em transporto a kingsbridge i ... som-hi!

durant tot el dia només espero l’hora d’arribar a casa per a tenir una estona per tornar-hi i no tinc gens de ganes de que d’acabi!