quan escrivim una carta o un e-mail a algú sempre ho fem amb la intenció de fer-li arribar una informació i d’obtenir alguna reacció de la persona que ho rep.
la informació que enviem pot ser sobre nosaltres, sobre coses que hem fet o sobre coses que pensem; pot ser sobre altra gent o sobre esdeveniments o qüestions que d’alguna manera ens afecten o ens interessen.
la intenció de la missiva pot ser obtenir-ne una resposta directa o només assegurar-se de que la informació és a l’abast del receptor, sense esperar rebre cap reacció.
però els que és segur és que quan iniciem una comunicació amb algú en concret és perquè estem interessats en la reacció de la persona a la que ens dirigim, tant si n’esperem una resposta directa com si no.
llavors sembla lògic que la persona a qui dirigim la carta hagi de ser el centre d’atenció de la mateixa, la protagonista. quan pensem en el que hem d’escriure i quan estem escrivint la carta estem pensant en ella com a protagonista, i com a objectiu últim del nostre projecte.
per tant, seria normal pensar que el nombre de vegades que en la carta hi apareix la persona a la que va dirigida hauria de ser major que el nombre de vegades que ens hi fem aparèixer a nosaltres mateixos, és a dir, el nombre de vegades que escrivim ‘tu’ hauria de ser major que el nombre de vegades que escrivim ‘jo’.
aquest argument em sembla que el vaig llegir en un llibre que es diu “converses amb en max” de Ferran Ramon Cortés, i em va convèncer la idea.
jo ho he comprovat en les cartes que escric i que llegeixo, i normalment els números em surten al revés: sempre hi ha moltes més frases en primera persona que en segona, i més referències a mi que a l’altre persona.
inclús quan escric tenint present aquesta observació, i volent fer-ho bé, se’m fa difícil posar més ‘tus’ i deixar de posar ‘jos’.
9 comentaris:
Això té fàcil sol·lució, es penja un escrit al mur del facebook i tothom se n'assabenta, no hi ha ni primeres ni segones persones verbals. Tots són terceres persones
Això té fàcil sol·lució, es penja un escrit al mur del facebook i tothom se n'assabenta, no hi ha ni primeres ni segones persones verbals. Tots són terceres persones
A mi no em fa res que qui m´escrigui faci servir molts jos. D´aquesta manera sé què fa, com se sent, que li agrada, què voldria,..
I no em fa sentir menys important!
Ara em miraré si jo, també ho faig això de parlar molt de mi quant escric a algú, tinc molta curiositat per si jo ho faig això, de parlar tant de mi.
Quan acabi de mirar els e-mails que jo he escrit,i veure el meu resultat, potser t'ho diré a TU.
Això ha estat una mica forçat., però penso com la ia, crec que es bo tenir informació de l'"altre" , i enllaça amb el post anterior TEU.Jejeje.
martell: tens raó però si tot el que escrivim fos com lo del facebook, aniriem bé!
ia i agnès: es clar que és bo tenir informació de l'altre, i també és bo donar informació sobre nosaltres mateixos. però quan ho fem en què pensem? en nosaltres o en la persona a qui ho dirigim? per això em sembla important tenir-ho en compte a l'escriure. i a mi em fa ràbia que em surti tant malament!
agnès. per cert, era de les converses amb en max o no?
Jo, crec que basicament es per perquè l'altre em comprengui, per lo bo i pel dolent.
Crec que la idea no es de les "converses amb en max".perquè me'n recordaria.
vaja, doncs així si que no se d'on ho he tret... però jo no m'ho he inventat :-)
Publica un comentari a l'entrada