stardate: festa major

doncs sí, avui és festa major. aprofito l’avinentesa per a presentar el camell, el personatge més popular de molins de rei.

i, ves per on, a la foto del camell se m’hi ha colat l’ampolla!

stardate: solitud

‘la solitud és una cosa preciosa, però us falta algú per dir-vos que la solitud és una cosa preciosa’ honoré de balzac

‘la solitud és un màquina de produir imatges, un laboratori de ficcions’ josep pla

‘la solitud t’ensenya l’essència de les coses que també és solitud’ joseph brodsky

molt bé. però a vegades jo encara tinc la pretensió de sentir que hi ha algú que s’interessa per mi. i no ho noto.

per això quan llegeixo un comentari del garbi24 al post de la zel que parla d’una coneguda seva que deia que ja estava farta de relacions amb homes amb tan poca implicació m’hi sento molt identificada.

i acabo estant totalment d’acord amb la frase de la francesca quan diu que potser estem condemnats a: aceptar que el otro es siempre inalcanzable y la soledad es el único futuro con oportunidad de desarrollarse.

stardate: la fi de l’ampolla blava

fa temps va escriure un apunt sobre una ampolla que em feia pensar. de fet fa exactament sis mesos que em fa pensar. em fa pensar en lo feliç que em va fer el dia que va arribar. en lo feliç que m’ha fet algunes altres vegades des d’aleshores. en lo desesperant que ha estat pensar en ella en altres ocasions durant aquest temps.

vaig dir que de moment la tenia allí davant. que hi seguiria pensant. ahir va fer exactament sis mesos que va arribar. i ahir vaig decidir que era un bon dia per llençar-la.

feia dies que m'havia adonat que els pensaments negatius més que compensaven els positius . vaig decidir esperar una data significant. suposo que la raó principal d’esperar és que d’una banda no volia haver de prendre aquesta decisió. però d'altra banda crec que és el millor que puc fer. deixar-la anar a ella i a tots els pensaments que comporta.

ara ja no em caldrà pensar en si li trec l’etiqueta o no, com em suggeria el pere. ni en netejar-la. ni en quin lloc de la casa desar-la quan estigui neta. s’ha acabat la història de l’ampolla blava. la guardaré en el record com em va dir la pais secret. però per descomptat, no en faré cap casting, com em deia el carquinyol. total és només una ampolla, no, pilar?

potser és que m’ha agafat una ventada, com li passa a vegades a la clidice. o potser és que no mereix quedar-se, tal com apuntava el sànset. potser quan me l’he mirat no m’ha dit res, com deia la joana.

tal com recomana el gatot, desaré el moment. l’ampolla ... tan se val!

ja està decidit ... però em sap greu!

stardate: bloguejant

ara que s’acaba l’estiu m’adono que després d’unes vacances llargues i mogudes torno a la normalitat. per una banda torno a la rutina de sempre. per altra banda hi halgunes coses que han canviat.

per exemple, crec que sense proposar-m’ho m’he desintoxicat de fer sudokus. hi estava bastant enganxada. sempre procurava tenir-ne un a mà. i per poc temps que tingués agafava el llapis i vinga, un darrera l’altre. no sé com ha passat. potser perquè vaig trobar-me amb un llibret de sudokus avorrit. potser perquè vaig trobar-me amb un llibre que m’enganxava. vaig anar deixant de pensar en els sudokus i ara ja ni me’n recordo. fa molt dies que tot i que tinc un llibret a mà, ni el toco.

això està bé perquè així llegeixo més. de fet una altra novetat de la nova rutina és que tinc dos llibres començats. tots dos m’agraden. un de gros per llegir a casa, i un de petit que porto al bolso per llegir en marxa: al tren o allà on em trobi. suposo que en algun moment els aniré explicant.

però el que ha fet adonar-me de que he tornat a la normalitat ha estat el blog. a l’estiu vaig passar uns dies de crisi d’idees. ara les idees van i venen a sotregades ... com sempre. després vaig passar uns dies de desconnexió total degut a les vacances totals que em vaig regalar. ara des de fa uns dies llegeixo els blogs amb més regularitat. tinc la llista de lectura bastant al dia. i quan he estat conscient d’aquests canvis m’he adonat de lo bé que em senta bloguejar. m’agrada molt!

stardate: que hi ha algú?

jo crec que hi ha dues raons molt importants per respondre quan rebem un sms o un email personal.

una raó és per assegurar a qui ens l’ha enviat de que l’hem rebut. això és important perquè per molt avançada que sigui la tecnologia sempre pot fallar. i per això mai podem estar segurs de què allò que enviem ha arribat al seu destinatari.

una altra raó igualment important és per respecte a qui l’ha enviat. i com ja he comentat moltes vegades crec que el respecte és un valor fonamental per la convivència.

per enviar una resposta per sms o email només ens calen uns segons de temps. encara que sigui amb només un monosíl·lab: si, no, d’acord, bé, malament, ok, ...

si és tan fàcil, tan poc costós i tan important, perquè encara el món és ple de gent que no contesta els missatges que reb?

bé, hi ha missatges i missatges. aquells missatges que ens agraden, que els esperàvem, que ens diuen allò que volem sentir, ... potser aquests són més fàcils de contestar.

però també hi ha missatges que no ens agraden, que hauríem preferit no rebre, que al llegir-los ens posen de mal humor, ... potser aquests són els missatges que costen més de contestar.

en qualsevol cas, crec que fins i tot aquests s’han de contestar. qui els ha escrit ho ha fet per una raó. perquè ens volia dir alguna cosa, perquè volia que el rebéssim. i no correspondre és una falta de respecte. una falta que jo considero greu.

stardate: visible i invisible

una amiga em va regalar ‘invisible’ un llibre de paul auster. em va dir que llegint la contracoberta li va semblar que m’agradaria. això em va sorprendre i em va encuriosir.

sé que és un escriptor molt prolífic i molt popular però jo no li havia tingut mai gaire afició. només recordo que fa molt temps vaig començar a llegir un llibre seu i el vaig deixar al cap de poc. no recordo ni de què anava ni perquè el vaig deixar.

ella encara m’estava explicant perquè l’havia triat i jo ja vaig començar a llegir-lo. a la segona frase em vaig aturar. la vaig llegir tres vegades i encara no l’entenia. la vam estar analitzant juntes i jo encara no li trobava el sentit. vam decidir deixar-la per impossible de moment. potser ho podríem aclarir més endavant.

quan el vaig tornar a començar, vaig passar de llarg la segona frase. després de llegir el primer paràgraf encara no havia entès res. el vaig rellegir un parell de vegades més. res. no em deia res de res. vaig decidir fer com abans: deixar-ho per impossible de moment.

a partir del segon paràgraf ja va ser un no parar. vaig llegir seguit enganxadíssima. una lectura que sembla que et porti agafada de la mà per la història que t’explica. i quan sembla que afluixa sorgeixin temes nous més sorprenents que els d’abans que et fan seguir.

vaig anar a la platja amb la meva amiga i amb el llibre. després de grans reflexions vam decidir seure al sol. ens banyàvem sovint perquè feia calor. però la resta de l’estona jo estava asseguda enganxada al llibre.

què va passar? doncs que d’estar tantes hores quieta al sol em vaig posar morena. però ni la panxa ni l’esquena. només els trossos de pell que van quedar descoberts mentre llegia. un tros de panxa, un tros de cama. vaig quedar a clapes de dos colors!

les conseqüencies de l’invisible van ser ben visibles!

de totes maneres, el final del llibre em va decebre un cop més. que hi ha gent que fa coses horroroses perquè no hi acaba de ser tota és tan trivial, que no crec que valgui la pena fer-ne un llibre.

stardate: eleuteria

em va semblar un llibre adient per les vacances.

feia molt temps que me l’havien recomanat. feia molt temps que el tenia per casa. però era tan gruixut que encara no m’havia atrevit a posar-m’hi. la història passava en una illa grega i per tot això vaig pensar que era el llibre ideal per emportar-me.

comença animat. van passant coses relativament interessants. i aviat s’endevina un misteri. el misteri és va fent més i mes gran. fins que arriba un punt en que ja no se sap cap on pot anar. llavors s’intercalen unes narracions sobre la guerra que van fer que estés a punt de desertar. però no. vaig continuar amb l’esperança d’arribar a la ressolució del misteri. vaig arribar fins al final. i no vaig entendre res.

un cop més em sento estafada per un llibre.

l’única reflexió que em va agradar, i per això encara recordo, és a la pàgina 439. després d’explicar la història d’un home que davant l’opció de delatar els seus companys i salvar-se decideix cridar eleuteria (llibertat) i deixar-se matar, i després d’explicar la història d’un home que veu com es porten a terme crims mentre ell no fa res per aturar-los i al final decideix suicidar-se, diu

‘the better you understand (freedom) the less you possess of it’

el llibre és ‘the magus’ de john fowles.