estic
contenta perquè les argumentacions del perquè i el com de l'estat propi cada
cop són millors. fins i tot m'emociona. perquè la veritat és que durant mesos
feiem molta pena tots plegats. però els esforços i els intents desafortunats
han servit per construir-ne de vàlids. com ara aquest que he trobat clar i precís
aquí.
La comunitat internacional no té
cap interès per afegir als seus problemes el de l'eventual secessió de
Catalunya. Qualsevol secessió no pactada és vista com una font potencial de
desordres i, per tant, des de la distància res no la fa desitjable. Tanmateix,
avui és molt clar, per més que sovint es negui des d'instàncies espanyoles, que
ni la pràctica dels estats ni el dret internacional prohibeixen les secessions
unilaterals. En aquest sentit, tal com va resoldre el Tribunal Internacional de
Justícia de l'ONU l'any 2010 en relació amb l'assumpte de Kosovo, una secessió
unilateral no està emparada ni prohibida pel dret internacional. Es tracta d'una qüestió de fet que no és antijurídica, perquè el
principi de la integritat territorial dels estats és un mandat que el dret
internacional adreça només als estats, però no a les comunitats que
s'escindeixen d'un estat per formar-ne un de nou.
Tal com va manifestar el
Tribunal Suprem del Canadà en el seu conegut dictamen sobre la sobirania del
Quebec de 1998, si la negociació entre les parts no és possible perquè una d'elles
s'hi nega, la secessió unilateral es podrà produir igualment. Sens dubte la secessió serà inconstitucional, però en tal cas el
seu èxit o fracàs només dependrà del reconeixement que en vulgui estendre la
comunitat internacional. És oportú, doncs, preguntar-se per les premisses per
obtenir el reconeixement internacional.
D'entrada cal dir que el
reconeixement és un acte essencialment polític i, per tant, discrecional dels
estats, en què hi juguen molts factors i molt diversos. Em convé destacar-ne
dos, perquè depenen més aviat de la comunitat que s'escindeix que no pas
d'altres consideracions externes de geopolítica, en concret em refereixo a
l'efectivitat de la secessió i a la seva legitimitat.
Pel que fa a l'efectivitat, si la
declaració unilateral no es tradueix en un control efectiu de la situació en el
territori, no passarà de ser un desideràtum. A més, si
es fa malament, el poder repressiu de l'estat matriu pot caure sobre els que
hagin gosat fer-la o sobre la societat sencera, sense que calgui esperar que la
comunitat internacional surti en defensa del projecte fallit. Per tant, la primera
condició fonamental per fer una declaració unilateral d'independència ha de ser
estar en disposició d'aplicar-la a la pràctica. Com s'ha recordat sovint, per
això cal disposar d'estructures d'estat i no precipitar-se. Cal
afegir-hi també una població prou compromesa per donar suport als seus líders
polítics si fan el pas.
El segon factor que he esmentat
és la legitimitat del procés, entenent per això el fet de provar davant la
comunitat internacional que la pretensió de secessió té un fonament legítim que
justifica que una col·lectivitat vulgui esdevenir un nou estat. Amb aquesta
finalitat, la creació i difusió internacional d'un relat coherent i
consistent és imprescindible. En aquest relat cal
exposar que existeixen prou motius històrics, econòmics i d'autoprotecció per
justificar la voluntat de secessió, i que s'han esgotat raonablement totes les
vies d'entesa legal i de negociació amb l'estat d'origen per revertir aquesta
situació discriminatòria o injusta. És igualment important que els actors polítics
que promouen la secessió comptin amb prou suport popular validat a les urnes.
També l'existència d'un moviment popular massiu i compromès és un actiu de
primer ordre. Cal explicar igualment que s'ha escollit un procediment inclusiu
i no discriminatori de les minories que quedaran dins del nou estat. Aquest, a
més, ha de fer palès que no serà una amenaça per als seus veïns i que reuneix
les condicions suficients per a la seva estabilitat econòmica i social.
En el cas català, el govern espanyol sap que les condicions per a
l'efectivitat de l'aplicació d'una secessió unilateral no són fàcils i que la
legitimació davant de la comunitat internacional del procés de secessió, sense
un referèndum, és complicada. Per això no dóna cap facilitat. Però aquest rebuig constant i sostingut a establir cap diàleg
sobre una consulta també pot ser una drecera i una font de legitimitat quan
calgui, si cal, per adoptar mesures unilaterals. Convé, tanmateix, advertir a
alguns polítics que els diàlegs que ara alguns ens proposen sobre aspectes sens
dubte importants, però accessoris, com ara afluixar l'ofec a la Generalitat, no
poden ser a canvi d'aparcar el programa guanyador del 25-N: votar durant l'any
2014. Som on som democràticament i no hi pot haver marxa enrere.
