stardate: una mica d’optimisme

els resultats del baròmetre del centre d’estudis d’opinió de la generalitat diuen que segons la intenció de vot d’aquest últim trimestre:

ciu rebria el 25,3 % dels vots

psc rebria el 14,2 % dels vots

erc rebria el 6 % dels vots

ic rebria el 5,6 % dels vots

pp rebria el 3,8 % dels vots

c’s rebria l’1 % dels vots

a més

un 0,6 % diuen que votarien reagrupament

un 0,9 % diuen que votarien altres partits

un 0,4 % diuen que votarien nul

un 6,8 % diuen que votarien en blanc

un 6,9 % diuen que no votarien

un 6,1 % no contesten

a més hi ha un 22,2 % que diuen que no saben què farien

no crec que d’aquí es pugui concloure que ciu ‘guanyaria còmodament les eleccions’

de fet, em sembla que ara que hi ha l’opció de solidaritat, entre els que no sabien que fer, els que votarien reagrupament (sí, no?), alguns que pensaven votar en blanc, els que s’hauran repensat votar erc o ciu, i fins i tot potser alguns que haurien votat psc, quants vots poden acabar a arribant a solidaritat?

molts!!!

de fet el percentatge de ciu representa la mateixa intenció de vot que en les eleccions passades. en canvi els altres, psc, erc, ic i pp s’han reduït molt. sobre tot el psc: tant a les eleccions autonòmiques com a les generals el seu percentatge es redueix a la meitat!

stardate: i tanmateix ...

acapares molta de la meva atenció.

t’estudio. t’observo. t’escolto. t’interpreto.

arribo a la conclusió que no t’interesso gaire. és el que em diuen els teus gestos, les teves reaccions, les teves respostes, ...

m’adapto. em conformo. accepto el que hi ha. em resigno.

i llavors, quan ja m’has convençut de que no queda res, em fas una gran abraçada. sentida. intensa. que no vols deixar anar.

he de recomençar. a estudiar-te. a observar-te. a escoltar-te. a interpretar-te.

perquè no fas un pas més i m’ho expliques. va, atreveix-te.

stardate: de monstres

el fantàstic relat de la clidice de fa uns dies em va colpir, i m’ha portat a escriure aquest post. suposo que perquè el vaig sentir molt a prop.

quan em parlaven de la crisi dels quaranta just abans de fer quaranta anys tenia la sensació que a mi no m’havia d’afectar. no em feia cap bassarda la idea de crèixer i fer-me gran. al revés. m’atreia i molt.

quan vaig fer quaranta anys i em van recordar que a partir d‘aleshores ja era segur que em quedava menys temps per venir del que havia passat, tampoc em vaig sentir afectada. tenia la sensació de què amb el que m’estava tocant ja en tenia prou.

quan al cap d’un temps el meu cos va començar a canviar, ho vaig anar acceptant amb tranquil·litat. eren els efectes del pas del temps. ja m’estava bé fer-me gran. em reconeixia un munt de valors adquirits amb el temps, amb l’edat, que no voldria deixar anar per res. i si el meu cos també demostrava que ja era gran no m’importava gens.

però van ser les reaccions de fora, com ara:

‘tan bé que estaves i ara mira’t’

‘suposo que ara et posaràs a règim, no?’

‘vull fer l’amor amb tu, encara que estiguis grassa’

‘per molt que ho intentis aquests quilos ja no te’ls treuràs més del damunt’

les que em van permetre entendre de què parlaven els comentaris anteriors. jo que només em veia canviada i madura em vaig començar a veure ... malament. no l’he buscat a les botiques però sí que he hagut de fer un esforç per anar recuperant l’autoestima.

stardate: un article més

en dia parell i sense que serveixi de precedent ...

però és que tot el dia sentint les declaracions de l’ernest benach a catalunya informació m’he anat posat de mal humor: que no se n’adona que el diu del zapatero s’ho pot aplicar a ell mateix? que es pensa que som rucs?

sort que ara he llegit un article del lópez bofill que m‘ha posat de bon humor. diu el que jo voldria dir i molt ben dit!

stardate: espero que funcioni

aquests dies llegeixo els diaris més que mai i amb més esperança que mai. abans em posava de mal humor llegir el diari. per això sovint ho evitava i quan ho feia passava pàgines depressa perquè no m’agradava el que llegia. pàgines plenes de declaracions de polítics que no feien res del que deien.

ara en canvi m’agrada llegir en detall els articles dels diaris catalans, parlen de les possibilitats reals de la independència, de les raons que existeixen per a fer-la possible. diuen que només cal que ho volguem. i ara som molts els que ho volem, encara que de moment no ens deixin saber quants som.

fins i tot m’agrada llegir el que diuen els diaris espanyols més rancis. parlen de la por que fan els independentistes. i s’han inventar històries cada cop més estranyes per a seguir-se convencent de que els independentistes catalans no tenen la raó.

l’article de carod rovira (avui 22-7-2010) em va acabar de convèncer de que per molt independentista que s’auto-anomeni ja no me’l crec. ell, com els polítics que han estat al govern darrerament, han demostrat fer ben poc per catalunya quan en tenien l’oportunitat. el seu comportament al govern (llepant el cul del montilla) m’els fa del tot increïbles. el seu discurs i els seus articles que un dia em van semblar agosarats ara em semblen molt conservadors.

l’article del manuel castells (la vanguardia 24-7-210) m’ha semblat una mica massa alarmista, però per les reaccions que està despertant crec que val la pena.

l’article de lopez tena (avui 24-7-2010) m’ha agradat. explica bé les possibilitats.

espero que la nova plataforma solidaritat catalana funcioni pel que vol funcionar. i si els partits establerts no hi volen prendre part, potser millor. d’aquesta manera no s’aiguliran els objectius.

stardate: un deute

es que se’m deu haver posat una brossa a l’ull.

i una merda!

es que tinc tantes ganes de plorar que no em puc aguantar les llàgrimes. sense voler els ulls se m’estan sobreeixint i no hi puc fer res.

m’agradaria trobar una estona de soletat en l’espai i en temps per poder deixar-ho anar tot. però de moment no és possible. sempre hi ha gent a la vora. qui et vol explicar, qui vol que li que expliquis, qui només passava, qui s’hi està, qui té una raó de ser-hi, qui hi és sense cap raó, ...

i encara que em preguntin ‘com estàs?’ no els explico el que realment em passa. ja em va quedar clar que no era correcte fer-ho. de fet a la majoria no els ho voldria explicar. i dissimulo fent aquell posat que decideixo fer quan hi ha gent, encara que sobretot em vingui de gust fer-ne un altre. aquell que ningú ha vist mai: el posat que faig quan estic sola.

i planejo una escapada. organitzo un trosset de temps i espai lluny de tothom. fa massa temps des de la darrera vegada i crec que m’anirà bé.

i es que a vegades situacions aparentment normals i previsibles desperten un sentiment d’angoixa que s’ha estat repetint en el temps. com si de sobte m’adonés que la vida me’n deu una des de fa molt temps. per què no es decideix a pagar-me-la d’una vegada?

stardate: de tornada

les cames m’han portat amunt i avall per muntanyes i valls, fins tornar a casa.

però sembla que el cap encara no ha arribat. ja ho sé que ja no sóc allà dalt, però aquí no hi acabo de ser del tot.

penso i penso i no sé com explicar-ho.

posar a la motxilla els mínims. veure el poc que necessitem per sobreviure ja és una gran experiència. i al tornar adonar-te’n de tot el que t’ha sobrat!

sentir que el cos i sobretot les cames et responen. que vas fent amunt i avall. i quan et sembla que no pots més aturar-te i fer com una espècie de ‘reset’ al cos. notar que tot encara et funciona. agafar aire i seguir com si acabessis de començar.

travessar uns paratges meravellosos. escoltar el seu silenci. viure la seva calma. badar amb els colors. en cada un m’hi voldria aturar, assaborir-lo, fer-me’l meu un ratet. però s’ha de seguir.

gaudir d’uns vistes fantàstiques. les roques pelades de l’alta muntanya, els parts verdíssims per damunt de la ‘tree line’, el soroll dels rius a les fondalades, els canvis de la vegetació, ...

tenir mig catalunya als peus i reconèixer-la trosset a trosset. és clar que, anant amb uns guies que es coneixen tota la geografia catalana això és fàcil.

l’aire fresquet que se sentia als cims i que convidava a quedar-s’hi per sempre. la boira que va fer alguna etapa més emocionant del compte, i també ens va deixar algun dia sense vistes. el sol que ens donava unes vistes esplèndides. els núvols que, quan tapaven el sol, tant agraíem.

a les pujades concentrada en coordinar respiració i cames. un gran exercici mental. però ni així no els atrapava. sempre em van haver d’esperar. no sé si eren les cames, els pulmons, el cor ... però el meu ritme era diferent. i per això vaig aconseguir alguna foto en solitari.

a les baixades fer servir el cap per alleugerir el mal dels peus. és fantàstic adonar-se de quant fàcil és fer desaparèixer el dolor. i si trobes un riu d’aigua gelada per ficar-hi els peus un ratet ... llavors ja és la glòria!

el cap ha estat fonamental per sobreviure la travessa. quan el caminar es va tornant rutina, el cap es va calmant. els pensaments van despareixent i només penses en ser allà i aprofitar el moment. crec que és aquesta calma mental la que permet al cos seguir el ritme amunt i avall.

i per cansada que estigui quan arribo al final penso que en vull més!

ha estat una experiència fantàstica. en vull una altra!

de moment mirant les fotos vaig baixant d’allà dalt i vaig tornant a la vida real.