stardate: de la consulta

ahir va ploure durant tot el matí. teniem prevista una marató d’activitats a l’aire lliure. no va ser gaire lluïda ni gaire concurreguda. a la tarda va deixar de ploure, i la cosa es va començar a animar. al vespre hi havia una gentada.

després de tenir un sentiment de decepció durant la major part del dia, quan al vespre vaig veure que la gent arribava i s‘hi quedava em vaig emocionar. va ser un dia molt intens en molts sentits. vaig acabar tard i cansada.

després d’estar aguantant la humitat que va anar caient durant tot el dia, vaig acabar amb una galipàndria considerable. però el barça va guanyar!

avui era el dia de la consulta. ha estat un dia llarg. llarg perquè l’he començat molt dematí i no l’he acabat fins bastant tard. llarg perquè els vots han costat d’arribar. llarg perquè ha estat un dia d’espera: què passarà? quina participació tindrem? valdrà la pena tot l’esforç que hi hem posat? ho haurem fet bé?

he passat el dia en una mesa del col·legi electoral del meu barri. un barri on no s’esperava una gran afluència. un col·legi amb tres meses. un barri amb tres mil votants potencials. havien posat les meses que corresponien a la població però tothom sabia que no calien. si haguéssin vingut tots ...

al barri hem tingut una participació del deu per cent. molt més alta del que s’hi esperava. un percentatge respectable de vots pel no. alguns vots en blanc, i un vot que la mesa ha considerat nul perquè era un papereta de vot blanc on hi havien escrit si amb boli.

els nervis de l’espera s’han compensat amb el gran ambient que hi havia entre els voluntaris al col·legi. ens hem conegut, ens hem explicat històries particulars, hem fet competicions pels vots entre les meses, de bon rollo!

hem viscut moments emocionants amb els votants. gent gran que venia molt motivada i explicava històries. gent jove que votava per primera vegada i no sabia què havia de fer.

el recompte final ha estat moderat. prou bo com per no poder-nos queixar. prou dolent com per no sentir-nos eufòrics.

hi havia una porra (o més d’una) sobre els resultats de la participació. les expectatives més assenyades que jo havia sentit dèien que si aconseguíem el 24 per cent que va aconseguir sant cugat el 13d seria un èxit. si aconseguíem menys d’un 20 per cent seria un fracàs. el resultat és 21,14 per cent. justet per no queixar-nos. no suficient per grans celebracions.

crec que si ara ho tornéssim a fer, amb el que hem après, seria un èxit. però, amb les energies que ens queden, potser no faríem res!

en qualsevol cas, per molts (hauria de ser per tots) el que ha passat avui aquí és un fet excepcional, primer en la història, i espero que com arenys, representi només un pas més, gran!, del camí que ens queda per fer.

-----------------------

fa un any parlava de coses que semblen i no són.

stardate: indispensable

fa uns dies explicava les meves teories sobre la responsabilitat. deia que no creia que ens havíem de sentir responsables últims de res fora de nosaltres mateixos. ni de projectes, ni de fills, ni de la història, ni del passat, ni del futur.

el fet que bastanta gent no hi estés d’acord em va fer pensar. després de pensar-hi he decidit que, de moment, no canvio d’opinió. segueixo pensant que no ens hem de sentir responsables de res ni de ningú tret de nosaltres mateixos.

però aquesta reflexió m’ha portat a una altra teoria. crec que és bo que en tot intentem sentir-nos indispensables. en els relacions amb els altres, en l’evolució dels fills, en els projectes, en la història.

la sensació de ser o haver estat indispensables dóna molt sentit a la vida. l'haver deixat una emprempta. el saber que sense la teva intervenció les coses no haurien anat igual. l'adonar-te que el que has fet ha fet una diferència, com deien tantes vegades el capità kirk i el capità picard.

això és completament diferent a sentir-se responsable.

-----------------------------------------

fa un any parlava de fecundacions diverses.

stardate: connexions personalitzades

finalment han acabat les obres. ara tenim un edifici grandíssim a la feina. cadascú té el seu despatx i encara en sobren.

fa uns dies vam fer el canvi de despatxos. cadascú havia d’empaquetar tot i marcar les caixes, taules, cadires, etc... els nois de la mudança van deixar-ho als despatxos nous i llavors vam haver de recol·locar-ho tot.

cadascú va redissenyar el nou despatx al seu gust. s’ha de tenir en compte d’on ve la llum per no posar l’ordinador ni de cara ni d’esquena a la llum. també tenir en compte que no vols seure d’esquena a la porta, tal com indiquen els principis del feng shui.

un cop tenim el disseny arriben els problemes de factibilitat. els endolls per l’ordinador no tenen perquè ser a prop d’allà on hem decidit posar-l’ho. la solució que jo vaig trobar va ser fer servir un cable d’allargo.

quan el vaig anar a demanar em vaig adonar que hi havien uns operaris passant cables pel sostre. em va sorprendre ja que pensava que l’obra era completament acabada. llavors em van dir que hi havia gent que, un cop redissenyat l’interior del despatx, havien demanat que els canviessin la pressa de contacte de lloc per tal que coincidís amb la localització de l’ordinador.

m’ha fet pensar ja que jo sempre he suposat que la localització dels endolls era fixa. a tot arreu. mai m’havia plantejat canviar-los de lloc. com si fos impossible. però no ho és. això ja ho sé. de totes maneres és una cosa que em costaria molt de demanar. i no sé perquè. hi ha gent que no li costa gens. que ho veu com una cosa normal.

clarament costa més fer un endoll nou que fer servir un allargo. però jo no he de fer la feina ni l’he de pagar. tanmateix considero que no ho he de demanar. i no sé perquè.

--------------------------------

fa un any parlava d’un viatge que em va fer experimentar contrastos.

stardate: 28F i espriu

estem a l’última setmana de la campanya. una mica cansats després de tantes reunions, tantes activitats, tantes coses per organitzar. però encara queden coses per fer, i de les grosses.

l’últim acte de suport a la consulta és el més gran de tots: la marató del dissabte 27. gegants, correfocs, castells, circ, dansa, xaranga, havaneres, jazz, monòlegs, cançó improvisada, concerts, dinars i sopars populars, botifarrada, futbolí popular, escacs gegants són algunes de les activitas que es faran al llarg del dia. en el link hi trobareu el programa previst. tothom hi està convidat.

una altra cosa que queda per fer és veure com acabarem de pagar-ho tot. aquest és un tema que serà viu fins a l’últim moment, ja per ara encara no està clar que els ingressos previstos compensin les despeses. de fet, les meves previsions són pessimistes, ja que el total d’ingressos dependrà de la participació de la gent en els últims actes, i per ara les participacions no han estat gaire nombroses. però diuen que això canviarà de cara al cap de setmana. ja ho veurem. tan de bo.

i el més important: la consulta.

el dia 28 tots hem d’estar a punt, i les meses, i els ordinadors, ...

i la gent! som la segona població més gran de catalunya que fa la consulta aquest dia (després del vendrell). més de 20.000 persones tindran dret a votar. encara queda temps per fer campanya, assegurar-nos que tothom ho sap, i animar la gent a participar. potser ajudi a la participació de diumenge que la festa dels tres tombs que es celebri el mateix dia.

un poema que sempre m’ha agradat molt

assaig de càntic en el temple

"Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: -Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret-,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo, a més, amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria."

-------------------------------------

fa un any parlava sobre el que passa a les dones en algunes parts del món.

stardate: antònia font

des que els vaig sentir el primer cop que em van agradar.

em vaig comprar el cd ‘coser i cantar.’ en aquesta recopilació toquen una selecció de cançons amb la ‘bratislava symphony orchestra.’ l’he escoltat moltíssimes vegades. totes les cançons són boníssimes.

en algun lloc vaig llegir que l’origen del nom era el nom d'una mestra que van tenir que no els agradava gens.

l’altre dia parlant sobre ells amb un amic em va dir que el nom és el d’una companya seva que els va fer costat des dels inicis. i això és el que confirma la vikipedia.

m’agradava més la història de la mestra ...

aquest amic que també és un fan dels antònia font em va parlar d’un concert fantàstic que van fer al liceu amb la ‘the new royal philarmonic cuatro quesos orchestra.’

i fa uns dies em va fer arribar el dvd d’aquest concert. té tota la raó. si la música i les lletres ja són bones escoltant-los, quan els veus a l’escenari, i a més veus tota l’orquestra fent tots aquells sons i sorolls és encara molt millor.

aquest dvd em te bocabadada cada cop que l’engego.

no sé perquè ...

si és la veu tan dolça del cantant

o la naturalitat de tots dalt de l’escenari

o el que sembla improvisació que (segurament) no ho és

o el paper tan poc normal d’una orquestra tan normal

o les ganes de ballar que et fan venir

o unes melodies totes encisadores

o unes lletres tan originals que a vegades no s’entenen

o ...

uf! no ho sé. no m’havia passat mai que un concert m’emocionés tant.

sobretot amb els bisos, quan ja tots perden la vergonya i fins i tot l’orquestra i el director es deixen anar.

----------------------------

fa un any parlava dels detalls agradables del meu ex-company de despatx, que ara ja fa temps que no hi és.

stardate: llistes

m’agrada fer llistes. les faig per tot.

llistes de coses que he de fer avui. llistes de coses que he de fer demà. llistes de coses que he de fer algun dia. llistes de coses que he de fer per la feina. llistes de coses que he de fer per casa. llistes de coses que he de comprar. llistes de gent a la que he trucar. llistes de idees pel blog.

m’ajuden a recordar el que de fer. diuen que fer llistes serveix només pel mateix fet de fer-les, ja que mentres ho escrius s’et va registrant a la memòria. si a més a més després t’ho llegeixes ja segur que no t’oblides de res.

i encara m’agrada més anar esborrant coses de les llistes. cada cop que esborro hi tinc una menys en què pensar, l’esborro de la llista i em produeix una petita satisfacció.

de totes maneres sovint em trobo amb coses que he de fer i que sembla que no desapareixeran mai de les llistes. perquè em fa peresa fer-les. perquè no sé com posar-m’hi. perquè em costa decidir posar-m’hi.

veure que a les llistes s’hi van quedant coses per fer durant temps i temps em posa de mal humor. cada vegada que me les miro hi veig les mateixes coses penso: ho he de fer, però ara no. i això fa que s’em vagi acumulant el mal humor.

al mateix temps les llistes se’m van tornant velles i brutes, de tant fer-les servir sense acabar d’enllestir-les. llavors les passo en net ... penso que així potser em vindran ganes de posar-me a fer el que ja porta tant retard. a vegades sí que passa.

fins que un dia m’hi poso i faig net. no paro fins que no deixo les llistes del tot en blanc. i llavors em quedo molt tranquil·la i descansada.

---

a la primera tira del llibre ‘the complete peanuts: 1959-1960’ del gener del 1959, la lucy li dona al linus un full de paper. el linnus li pregunta ‘què és?’

la lucy li diu ‘això t’ajudarà a ser millor persona l’any que vé ... és una llista que he fet de tots els teus defectes.’ el linus se la mira i diu ‘defectes? et semblen defectes? no ho són defectes! això són trets del meu caràcter!’

schulz continua amb el mateix tema durant vàries tires. el charlie brown li pregunta a la Lucy per què fa llistes dels defectes de la gent. ella contesta que és perquè té grans ideals, ella voldria fer d’aquest món un lloc millor per viure-hi.

l’endemà quan la lucy li dóna a l’snoopy una llista de vàries pàgines, ell l’empaita ensenyant-li les dents. el charlie brown li recorda que ‘hi ha gent a qui no agrada que li diguin els defectes ...’

m’agraden les llistes, en general i m’agraden aquestes llistes. trobo que la lucy té raó, i el charlie brown també té raó. i segurament el linus i l’snoopy no poden ser més reals!

(hauria posat les tires si les hagués trobat)

--------------------------------

fa un any vaig explicava que una vegada vaig rebre un gran regal.

stardate: sentiments monàrquics?

quan he estat al cap d’un projecte conjunt m’he sentit responsable de totes les decisions que he près. m’he sentit responsable del funcionament. hi he dedicat tot el temps i l’esforç que he pogut per tal d’assegurar, dins les meves possibilitats, el seu bon funcionament.

de la mateixa manera que em sento responsable de tots els meus actes en tots els àmbits on en moc.

ara bé, no m’he sentit gens responsable del que havia estat el projecte abans de que jo el dirigís. si s’havia justificar qualsevol tema que fes referència a decisions preses en el passat, ho redirigia al que havia estat el cap en el moment corresponent.

de la mateixa manera que no em sento responsable dels actes dels meus antepassats, ni de la història del meu país.

tampoc m’he sentit responsable del futur del projecte. un cop acabat el meu període com a cap he deixat de sentir-me responsable del que pogués passar.

de la mateixa manera que no em sentiria responsable dels actes dels meus fills, si en tingués, ni de les persones que en algun moment han depès de mi.

però hi ha qui no ho veu així.

hi ha qui entèn que dins les responsabilitats d’un cap d’un projecte hi ha la de trobar una persona idònea que la substitueixi. la raó és que després d’un temps d’esforçar-te per assegurar el bon funcionament d’un projecte, arriba un dia que vols alliberar-te de la responsabilitat, però al mateix temps vols assegurar la continuació correcte del projecte. llavors, per poder deixar el càrrec assegurant-te que el projecte seguirà el camí que tu vols, primer has de buscar un substitut i convèncer aquesta persona de que l’accepti.

això d’haver de trobar un successor o un hereu em fa pensar en pretensions monàrquiques. no m’agrada. i em sona tan malament com aquell que deia que ho volia deixar tot ‘atado y bien atado.’

entenc perfectament que després d’un cert temps les responsabilitats comencen a pesar massa i un se’n vulgui deslliurar. però un cop deslliurat, quin mal hi ha en deixar camp lliure a qui vulgui perquè prengui el relleu? si és un projecte col·lectiu, qualsevol persona del col·lectiu pot desitjar ser-ne el cap per una temporada, i si el col·lectiu li ho permet, quin mal hi ha?

també hi ha qui parla de la història en primera persona, sobretot per les gestes que es consideren victorioses. ‘ ... quan vam conquerir amèrica...’ (per molta gent això és encara considerat com una gesta vistoriosa) jo no he descobert mai amèrica, ni tampoc mallorca, ni sicília. i no ho he considerat mai tan proper com per voler parlar-ne en primera persona.

---------------------------

fa un any parlava d’uns llibres sobre secrets.