diumenge, de maig 29, 2016

stardate: gilead





després de llegir lila, de la mateixa autora, em van venir moltes ganes de llegir-lo.
lila em va agradar molt, tot i que ara me n'adono que no en vaig escriure cap apunt. és la història d'una nena-noia-dona que en un moment es troba un pastor (capellà) d'un poble d'iowa, s'hi casa i te un fill.
lila és el tercer llibre d'una trilogia d'aquesta autora sobre històries del mig oest americà.
gilead és el primer llibre d'aquesta trilogia. és una carta que el marit de la lila escriu pel seu fill. li explica la seva vida per carta, perquè la llegeixi quan el nen sigui gran, ja que el pastor és bastant vell quan el nen neix. o sigui que en un sentit és la mateixa història explica des d'un altre punt de vista. no és ben bé així, però una mica sí.
encara que gilead va guanyar el premi pulitzer i lila em sembla que no, jo em quedo amb lila. i encara que gilead va ser escrit abans, jo llegiria lila abans, perquè així la història de gilead es fa molt més interessant.


I realize there is nothing more astonishing that a human face. [...] But this is truest of the face of an infant. I consider that to be one kind of vision, as mystical as any.

I know you will be and I hope you are an excellent man, and I will love you absolutely if you are not.

That is how life goes --- we send out children into the wilderness. Some of them on the day the are born, it seems, for all the help we can give them. Some of them seem to be a kind of wilderness unto themselves.

the worst eventualities, can have great value as experience. An often enough, when we think we are protecting ourselves, we are struggling against our rescuer.

It is worth living long enough to outlast whatever sense of grievance you may acquire. Another reason why you must be careful of your health.

There are two occasions when the sacred beauty of Creation becomes dazzling apparent, and they occur together. One is when we feel our mortal insufficiency to the world, and the other is when we feel the world's mortal insufficiency to us.

... that precious things have been put into our hands and to do nothing to honor them is to do great harm. And therefore, this courage allows us, as the old men said, to make ourselves useful. It allows us to be generous, which is another way of saying exactly the same thing.


divendres, de maig 27, 2016

stardate: la llibreria ambulant







confesso que m'ha agafat en un dia que tenia molt temps per la lectura, però estic convençuda de que si hagués estat així també l'hauria llegit molt seguit. és molt mono. és com un conte que t'enamora.



el que la gent necessita són llibres bons, senzills, sincers, alguna cosa que els arribi al cor, que els faci riure i tremolar, i que els permeti deixar de pensar en la petitesa d'aquesta bola de blat de moro que va rodant per l'espai sense cap objectiu! I alguna cosa que els esperoni a mantenir la llar de foc ben escombrada, amb la llenya ben apilada, i els plats nets, eixugats i desats. La persona que aonsegueix que la gent del camp llegeixi alguna cosa que valgui la pena fa un veritable servei a la nació.

...

Per què el misteri transcendent de fer pa m'havia mantigut tant de temps cega als misteris del sol, el cel i el vent entre els arbres?

...

Quina mena d'absurdes víctimes de desitjos contraposats som els humans! Si un home s'instal·la en un lloc, anhela vagarejar; quan vagareja, anhela tenir una llar. I, tanmateix, el conformisme és bestial: totes les coses grans de la vida han estat fetes per persones que se sentien insatisfetes.

diumenge, de maig 15, 2016

stardate: cites






en general m'agrada la sèrie. però hi ha un part d'aquest capítol que m'ha meravellat. la part del trio. i no pel trio. i tampoc perquè hi surti el julio manrique. sinó pel paper del guillermo (el tercer del trio) i per tot allò que li fa sentir a ella. enveja cotxina, sí.

divendres, de maig 13, 2016

stardate: l'integrista reticent





el vaig veure a la llibreria i em va cridar l'atenció. em van venir ganes de llegir-lo de seguida. em va enganxar des del començament. m'ha encantat!

Princeton em va fer la sensació que la meva vida era un pel·lícula en la qual jo era el protagonista i on tot era possible. "Tinc accés a aquest campus tan bonic," pensava, "a professors que són gegants en els seus camps i a companys d'estudis que són els futurs filòsofs reis."

Se'm van presentar un seguit de possibles alternatives: podia apartar els ulls de cop, i amb això demostraria no només que l'havia estat mirant sinó que a més a més m'incomodava la seva nuesa; podia, després d'una pausa breu, desviar la mirada com aquell qui res, com si veure-li els pits hagués sigut la cosa més natural del món; podia continuar mirant, comunicant d'aquesta manera la meva admiració pel que ella em mostrava; o podia, amb una referència literària oportuna, fer-li notar que hi havia un passatge al Palomar en què es descrivia perfectament quin era el meu dilema.

Perquè vaig créixer a l'altra banda. M'he passat mitja  vida fora la botiga de caramels i mirant cap a dins.

Però en aquell moment els meus pensaments no van ser per a les víctimes de l'atac --la mort a la televisió em commou més quan és ficció i passa a personatges amb qui he construït una relació al llarg d'uns quants episodis--, no, vaig quedar absort pel simbolisme de tot plegat, pel fet que algú hagués fet agenollar, de manera tan visible, els Estats Units.

"Les ruïnes proclamen que l'edifici era bell"

dilluns, de maig 09, 2016

dissabte, de maig 07, 2016

stardate: només 100 metres?





100 metres. això diu l'autor, i a més a més puntualitza que ja hi som en els últims 100 metres. o sigui que segons ell falten menys de 100 metres. tant de bo!

aquest llibre fa una explicació del procés bastant completa. hi he trobat a faltar els punts més difícils d'explicar per la gent que ens ho mirem des de baix. i és en que el fons el llibre fa un tracte mooolt diplomàtic, deixa a tots (tots!) els protagonistes, com a veritables herois. massa PC pel meu gust.

per altra banda, hi ha molt poca cosa que pugui resultar nova per algú que hagi estat al tanto de les notícies durant els últims anys. jo diria que és només un bon resum dels telenotícies.

ara bé, jo considero que està super ben escrit. hi ha moments que et sembla que llegeixes poesia. la narració tan sentida i viva fa que la història resulti molt emotiva. això és bonic, i dóna gust de llegir.

cites del llibre:

M'imagino a Oriol Junqueras a Siurana, la petita pàtria de Sales. Un camí nu porta al petit cementiri, en l'esquifida feixa de gespa humida que s'obre a l'abisme de parets rectilínies. La vida suspesa en el vaivé de les hores, davant de la buidor il·limitada. Totes les solituds del món són a Siurana, el poble impàvid, petri, dur com un bon soldat. Una arquitectura que és el resultat d'un alluita ferotge i muda entre les pedres i el silenci. Gairebé una atmosfera enclastada a la terra, sense estridències, sense grans gests inútils. I és que només el més senzill pot ser viscut plenament. Carreus, finestrals i merlets per on creix la molsa entre les esquerdes. Muntanya, roca, aigua, cel. Aquesta és la resposta de Siurana a la constant lluita per una identitat. Aquest és el missatge de la roda del temps: la pedra, en la seva duresa, resisteix. Aquest és el lloc que va triar Joan Sales en l'hora de la partença de la pàtria.

...

Que deixin de rodar com hàmsters folls en la rodeta que Espanya ha tingut l'amabilitat de posar-nos en la seva gàbia, i que pensin com sortir-ne.


cites dins el llibre:

L'home té una tendència irrefrenable a treballar amb desinterés i per espontani impuls pels altres homes, per la humanitat, pel racó de terra on viu, pel poble on ha nascut. Amb la comunió humana hi tenim el comú denominador de sentiments genèrics. Hi ha quelcom en l'home que el lliga d'una manera irrenunciable a una voluntat de perfeccionament col·lectiu, a un ideal al qual sacrifica el més pur i noble de la seva vida. A la petita comunió que és la pàtria, el seu racó de món, hi està vinculat per un complex de realitats més tangibles i concretes, que formen la mentalitat, la raça, la terra, la història, la llengua, la voluntat conjunta. És un sentiment pregon, que ve de l'arrel de l'ànima, fatal i indestructible. Servint-lo, l'home serveix la llei del seu destí.

La corda greu, Carles Pi i Sunyer

...

Preguntareu: "Per què l'acció directa? Per què segudes, marxes i altres? Potser no és el de la negociació el millor camí?" Teniu raó d'empènyer per la negociació. De fet, això és el que realment es proposa l'acció directa; l'acció directa no violenta tracta de crear una crisi tan gran, i originar una tensió igual de gran, que una comunitat que s'ha negat constantment a negociar es veu obligada a fer front a aquest problema. Tracta de dramatitzar tant la qüestió que ja no pot ser desconeguda per cap concepte. Podrà semblar estrany que jo citi la creació d'un estat de tensió com a part del treball que incumbeix al resistent no violent. Però he de confessar que no m'espanta la paraula tensió. Mai no he deixat d'oposar-me a la tensió violenta, però existeix una classe de tensió no violenta constructiva, necessària per al creixement [...] La meta del nostre programa d'acció directa radica a crear una situació tan pletòrica de crisi que desemboqui inevitablement en la sortida negociadora. El nostre estimat Sud s'ha mantingut massa temps tancat en un tràgic esforç de viure monologant en lloc de dialogar.

Carta des de la presó de Birmingham, Martin Luther King



dijous, de maig 05, 2016

stardate: l'iceta del serrat

cada vegada es superen més a ells mateixos:





dimarts, de maig 03, 2016

stardate: sorprenentment bonica






tinc la impressió que les pelis franceses o bé són molt bones o bé avorridíssimes. segurament tenia un mal record de la última però aquesta me l'ha fet superar i molt.

és tendre, divertida, dramàtica i profunda. els actors fan una gran feina i el guió és excepcional.

l'endemà de l'agradable sorpresa, continuava pensant-hi ... fins que me la vaig tornar a posar. i va ser tan bona com la primera vegada.

diumenge, de maig 01, 2016

stardate: proposta d'horaris de treball

hi ha estudis que sugereixien que els majors de quaranta anys haurien de treballar només tres dies a la setmana.

no tothom hi estarà d'acord. sobretot aquells que passats els 70 no volen deixar de treballar. però a mi em sembla una idea fantàstica. i potser també aniria bé com a solució al problema de l'atur.

de fet, penso que el que seria òptim és que els horaris de treball anessin disminuint amb l'edat. perquè quan ets jove tens molta energia, i no et costa tant treballar dies i hores seguits. però això amb l'edat es fa cada cop més costa amunt.

per tant, jo diria que dels 20 al 40 anys es podria treballar 5 dies a la setmana, dels 40 als 50 es podria treballar 4 dies a la setmana i dels 50 endavant 3 dies a la setmana.

i els sous? doncs penso que es podrien adaptar als horaris. tenint en compte que les promocions, i per tant els augments de sous es produiexen amb l'edat, això sol ja fa que els sous per hora treballada siguin més grans per la gent més gran. per tant proporcionalment, la diferència de salari total no seria tan gran entre joves i vells.

per altra banda, les despeses, aquelles que no són luxes ni capritxos, i la necessitat de l'estalvi, disminueixen amb l'edat, per tant la gent gran no té tanta necessitat d'acumular-la diners.

tot quadra! 

un descobriment que podria estar d'acord amb mi:

Lourdes Beneria: “La reducció de la jornada de treball seria una solució al problema de l’atur”