divendres, de maig 31, 2013

stardate: aquella pregunta, aquella resposta



aquesta història va passar fa anys, molts anys. jo tenia un dubte i vaig preguntar a un company de despatx que em portava molt avantatge: en anys, en feina, ... per cert, ell era un jueu ortodoxe molt practicant, i sovint quan entrava al despatx me'l trobava disfressat i resant. aquesta informació l'afegeixo encara que no tingui res a veure amb el fil de la història, o potser sí. la pregunta va ser:

quan envies un sobre, l'adreça del destinatari l'escrius a mà o la imprimeixes?

la pregunta demostra que fa molt temps que va passar: normalment ara ja no enviem documents en sobres. ara s'envia quasi bé tot per email. la pregunta també demostra lo jove, innocent i gilipolles que era jo en aquella època. per cert, no hi ha cap garantia de que amb el temps hagi millorat.

clarament no hi ha cap raó per la qual hauria de dedicar un apunt del blog a aquesta pregunta. al revés. potser per vergonya, més valdria que no ho expliqués. però la resposta que em va donar va ser tan bona, que per ella sí que val la pena explicar tota la història.

depèn. si envio alguna cosa perquè m'ho han demanat ho faig a mà i ja va bé. però si amb l'enviament estic demanant alguna cosa a algú, aleshores imprimeixo les adreces.

potser per molts aquesta resposta no és res més que sentit comú. però en aquell moment jo vaig pensar que potser la resposta la va trobar al talmud.  és clar! pensa en la persona que reb el sobre. si sap que conté alguna cosa que vol, l'obrirà sense ni tan sols fixar-se en el que hi diu. en canvi, si jo vull que la persona es miri el sobre amb carinyo i que faci cas del que hi diu, he de procurar fer una bona presentació. he d'assegurar-me que el paquet queda prou elegant i seductor per tal de garantir que l'operació tindrà un bon fi, i sobretot evitar que acabi dins la paperera sense que s'hagin fixat gaire en el que hi havia.


i encara més. aquesta resposta es basa en un principi que penso que és vàlid per un munt de coses i casos de la vida. cada vegada que demanem alguna cosa, hem d'esforçar-nos al màxim per assegurar el màxim d'atenció i de resposta dels altres. en canvi, quan estem responent a una demanda, no cal que perdem el temps amb floritures.

dimecres, de maig 29, 2013

stardate: consultes populars



vinculants 

si els governants estan obligats per llei a complir el mandat resultat de la consulta aleshores direm que la consulta és vinculant. en cas contrari, la consulta només és un instrument de recollida d'informació sobre el que pensa o vol la gent.

els estats més democràtics entenen que els resultats de les consultes populars els comprometen, és a dir, que estan obligats a portar a terme allò que els dicta el resultat de la consulta. aquesta obligació pot ser legal o moral. 

si l'obligacíó és legal es diu que el resultat de la consulta és vinculant. el govern no té altra remei que fer allò que ha estat proposat pel resultat de la consulta, encara que si no hi està d'acord sempre pot endarrerir-se amb excuses de procediment.

l'obligació és moral quan el governant es sent compromès a fer allò que li demana la gent. no hi ha cap llei que l'obligui, però la responsabilitat que ha assumit com a governant, o potser només raons purament electoralistes, l'empenyen a portar a terme allò que la gent ha triat a les urnes.

els estats on els governant no interpreten com a compromisos els resultats de les consultes populars són menys democràtics, perquè clarament (i explícitament) els governants passen del que els demana l'electorat.

en alguns estats el resultat de la consulta es considera vinculant o no depenent del nivell de participació que hi ha hagut. per exemple, a portugal, amb una participació mínima del 50 per cent el govern es veu obligat a seguir el mandat del poble, i en canvi si la participació és menor, legalment no té perquè fer-ho. això és lògic, perquè les decisions col·lectives és normal que es prenguin per grans majories.


origen

les consultes populars poden ser proposades pels governants o pel poble.

als governants els interessa saber què pensa i què vol la gent. i per això proposen consultes. la proposta de consultes per part dels governants és senyal de l'interès dels mateixos governants sobre les preferències de la gent, i això és senyal de bona qualitat democràtica. com més consultes proposin, més i millor informació tindran els governants sobre el que pensa i vol la gent, per tant seran capaços de portar a termes polítiques més adequades als interessos de la població. les consultes iniciades pels governants poden ser vinculants o no. en qualsevol cas, la qualitat democràtica sempre es podrà mesurar pel compliment del mandat resultant de la consulta per part dels governants.

les iniciatives legislatives populars (ILP) són l'instrument que permet al poble proposar una consulta. un grup de gent que té interès en proposar un cert tipus de política recull un nombre de signatures de suport amb les que demana al govern que organitzi una consulta popular concreta. el nombre mínim de signatures necessari per garantir que la demanda sigui considerada pel govern és diferent en diferents estats. les iniciatives legislatives populars també poden ser vinculants o no vinculants. és a dir, en alguns països quan una ILP es presenta amb les signatures corresponents els governants estan obligats a portar a terme la consulta proposada. i en altres països, els governants sempre tenen la possibilitat de passar-se pel forro la demanda formal d'una ILP. clarament, la convocatòria de les consultes populars reclamades amb les ILP és una senyal de la qualitat democràtica dels estats. 

les consultes populars convocades com a resposta a una ILP també poden ser vinculants. i com en el cas anterior, el compromís dels governants amb el mandat resultant de la consulta pot ser legal, moral o  inexistent, depenent de la qualitat de la democràcia de l'estat en qüestió.


conclusió

hi ha un ampli ventall d'opcions alhora de definir les consultes o referèndums que volem. com més restriccions hi posem menys podrem gaudir de la democràcia. però el que està clar és que les restriccions no venen imposades amb les definicions. les restriccions les triarem nosaltres només si volem una democràcia pobre.

dilluns, de maig 27, 2013

stardate: consulta o referèndum

quan estàvem preparant la consulta per la independència a nivell municipal, una de les noies de l'equip estava embarassada. com que va durar molts mesos tot l'equip vam anar fent un seguiment de l'embaràs. no sabíem si seria nen o nena. quan algú li preguntava a la mare si tenien pensat el nom ella sempre deia: si és nena és dirà consulta i si és nen es dirà referèndum. ens feia molta gràcia.

però les ironies només tenen un deu per cent (com a màxim) d'ironia, la resta va en serio. i de fet hi havia raons de pes darrera d'aquest comentari. per una banda la intensa dedicació de tot l'equip durant mesos per poder assegurar l'èxit de l'esdeveniment. per altra banda la confusió que impera sobre les definicions de les consultes i dels referèndums.

aquesta confusió esta en part justificada pel poc ús que el nostre sistema democràtic fa d'aquests tipus d'instruments, i per altra banda per la manipulació de la informació que les governants ens fan arribar. per exemple, el canvi que s'ha proposat en la definició de referèndum al diccionari oficial espanyol. abans hi deia:


Referéndum
(Del lat. referendum, gerundivo de referre).
1. m. Procedimiento por el que se someten al voto popular leyes o decisiones políticas con caràcter decisorio o consultivo.


i a partit del 2014 hi dirà:

Referéndum
(Del lat. referendum, gerundivo de referre).
1. m. Procedimiento por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone.

abans un referèndum era un instrument per demanar la opinió del poble, o fins i tot per permetre que el poble decidís. a partir de l'any que ve només servirà perquè ratifiquem allò que ja han decidit els governants, sense explicar bé que passaria si no ho ratifiquéssim. 

les consultes o referèndums són noms que es fan servir per denominar els instruments de la democràcia directa. la democràcia directa s'exerceix quan el poble decideix directament sobre les polítiques que s'han de portar a terme, en comptes de fer-ho triant només uns representants que seran els encarregats de prendre les decisions sobre les polítiques (democràcia representativa). 

els instruments de democràcia directa es poden pensar com a complements de la democràcia representativa.
en la democràcia representativa els governants (elegits pel poble) han de decidir i portar a terme polítiques que siguin bones pel poble. per tant, han de saber què és allò que el poble vol. les consultes i referèndums les fan servir als governants per preguntar a la gent què pensa i què vol, i amb aquesta informació poden definir l'objectiu de les seves polítiques. 

dissabte, de maig 25, 2013

stardate: els pilars de la democràcia

hi ha alguns pilars bàsics de la democràcia, que l'estat espanyol insisteix en passar-se pel forro:

sobirania popular: els governants són els representants del poble. el poble els encomana el que han de fer. per això existeixen instruments com les iniciatives legislatives populars, que acompanyades de referèndums, serveixen per fer arribar als governants les preferències de l'electorat. un  estat que restringeix les possibilitats de fer servir aquest instrument, està de fet restringint la seva qualitat democràtica. un estat que prohibeix l'ús d'aquests instruments es queda sense un dels grans pilars que el defineixen com a democràtic.

resposta  a les demandes del poble: els governants són els representants del poble. el poble els encomana el que han de fer. els governants haurien de voler saber allò que preocupa a la gent, per tal de pensar i gestionar les possibles solucions. un estat que ignora les manifestacions de l'electorat, que no vol escoltar ni parlat amb representants del poble que li van a fer demandes, que fa rodes de premsa a distància sense admetre preguntes, ... té molt poc de democràtic

confiança: és un element molt important sense el qual la democràcia no pot funcionar. la confiança de la gent en els seus governants és una de les bases de la democràcia. la gent cedeix poder i diners (els impostos) als seus governants, i confien que no els defraudaran. si els governants es dediquen a mentir sobre les seves finances (casos bárcenas, gúrtel, noos, palau, pallerols, ... ), sobre l'estat de l'economia i les seves possibilitat en el futur (la crisi ja s'acaba, no ens cal cap rescat, el deute que tenim no està malament, ...), sobre les implicacions de les decisions regionals (la catalunya independent quedarà forà del sistema solar, per nombrar-ne una de sonada!), ... la confiança de l'electorat va desapareix i la democràcia es va aigualint.

memòria històrica: per que la democràcia pugui funcionar correctament és important que la gent reconegui la diferència entre els sistemes democràtics i els que no ho són, i que valorin el fet de participar en la presa de decisions col·lectives. que cregui que el sistema pot fer les coses més al gust de tots perquè tothom hi pot participar. que es possible fer-ho pacíficament i justament. en canvi un estat que no és capaç de parlar explícitament dels errors històrics, de les coses que s'han fet malament, de les injustícies comeses; que no és capaç de condemnar els propis crims, potser és que no ha entès mai que és la democràcia.



dijous, de maig 23, 2013

stardate: els números i les lleis




15 famílies demanen l’escolarització en català.
el govern respon amb una llei que afecta negativament a tota la resta de la població.

1.500.000 persones demanen un referèndum d’autodeterminació.
el govern no respon. ho ignora.

dimarts, de maig 21, 2013

stardate: la resposta a la llei wert




conec de primera mà casos de nens que han estat escolaritzats en escoles públiques catalanes durant anys, alguns molts anys, i que no saben parlar en català. no crec que això sigui un fenòmen aïllat, encara que segurament sí que és localitzat.

de fet la llei d’immersió lingüística contempla la combinació gradual de català i castellà com llengua vehicular depenent de l’àmbit social de l’escola. hi ha barris on el català es pot fer servir com a llengua vehicular sense cap problema. hi ha altre barris on aixó no és així. són barris on els problemes de l’escola van més enllà de les qüestions acadèmiques. llocs on hi ha problemes grans d’escolarització, d’integració, ... a les escoles d’aquests barris sovint l’accent s’ha de posar en fer atractiva l’escola a uns nens que tenen com alternativa no anar-hi. sovint les estratègies que han de fer servir els mestres d’aquestes escoles passen per parlar només en castellà.

dubto que el ministre ho sàpiga això. com es veu que tampoc sabia que la llengua vehicular de les escoles concertades també és el català (mira que això era fàcil!). clarament no és pot legislar bé si no és coneix la realitat on s’ha aplicar la llei. però en aquest país les coses es fan així i ens hem d’aguantar.

com que la llei està tan mal feta, la consellera troba que la seva implementació és problemàtica. de fet, assegura que no és possible implementar-la. però si no fem el que diuen a madrit, tindrem encara més problemes.

jo penso que, donat el sistema educatiu que tenim, hi ha una manera molt senzilla d’aplicar la llei. a les famílies que demanin el castellà com a llengua vehicular se’ls garanteix places a les escoles públiques catalanes on ja hi ha el castellà com a llengua vehicular. aquestes es troben a moltes barriades de barcelona, del baix llobregat, del tarragonés, ... i segur que en molts més llocs dels que ens podem imaginar. d’aquesta manera es compliria la llei i de manera ben barata.

segurament aquesta no és la solució que havia pensat el ministre. però és que el ministre no sabia que el sistema educatiu català era tan flexible!

diumenge, de maig 19, 2013

stardate: viabilitat o prosperitat?




diem que un empresa és econòmicament viable si és capaç d’obtenir beneficis positius de la producció i venda del bé o servei que fabrica. si l’empresa no és viable aleshores el que ha de fer és tancar. I le bé o servei es deixa de produïr. només en els casos en què el bé o servei es consideri necessari per la població i la seva producció no és econòmicament viables l’estat n’assumeix la seva producció (això vol dir que ho acabem pagant entre tots). esdevenen bens o serveis públics.

si apliquem aquesta definició a un país, hauríem de dir que un país que no és econòmicament viable hauria de tancar. això no està clar com es pot fer, ni tan sols si es pot fer. hi ha països més rics i països més pobres, però tots són viables. no n’hi ha cap que mai hagi tancat.

quan es parla de països que no són econòmicament viables normalment es refereix a països en vies de desenvolupament, és a dir, països del tercer món. són països on la mortalitat infantil és molt alta, la desnutrició és abundant, l’educació poca i dolenta, la sanitat molt pobre, ...

aleshores no entenc perquè hi ha gent que s’encaparra a qüestionar la viabilitat econòmica de la catalunya independent. per malament que estigui anant ara l’econòmia espanyola, no hi ha cap indicador que impliqui que l’estat espanyol s’acosta a les condicions dels països del tercer món. per altra banda, l’economia catalana és de les més desevolupades de l’estat espanyol. per tant, no hi ha cap raó per pensar que la catalunya independent no pugui ser econòmicament viable.

el que ens hauríem de preguntar és si la catalunya independent seria més o menys pròspera que la catalunya que tenim ara, sotmesa a les decisions de l’estat espanyol. aquesta és la pregunta rellevant. 

divendres, de maig 17, 2013

stardate: la inspiració




el problema és que vius massa aprop de la feina. les caminades entre la casa i la feina són unes grans oportunitats per pensar. allí (i potser també a la dutxa) és on se’t poden acudir les idees.

d’entrada em va semblar una xorrada, però aviat li vaig trobar tot el sentit. és cert, que les idees apareixen normalment quan estic sola fent alguna cosa manual i simple. he d’estar sola perquè si hi ha gent normalment hi ha converses, i llavors no funciona. he d’estar fent alguna cosa que no m’ocupi el cap. caminar és ideal perquè pots desconnectar el cap del tot. en canvi, anant en cotxe no pots garantir cap desconnexió, ni ho vols! la dutxa (en solitari) també és un altre moment tranquil, si ets capaç de fer-la una mica llarga, cosa que a mi no em passa gaire sovint.

perquè aquest invent funcioni has de tenir molt bona memòria, sinó quan arribes al despatx ja no saps com desenvolupar-la. recordes trossets i potser una idea general, però ja no tens al cap aquella estructura tan clara que tenies. o potser només t’ho va semblar que la tenies i funcionava. Perquè per molt que t’esforcis el cap ja no torna a reproduir aquelles connexions que t’havien fet flipar.

encara que portant una llibreteta i escrivint pel carrer mentre camines (cosa estranya, però real!) ajuda una mica. de totes maneres quan finalment t’hi poses la sensació és semblant a quan et despertes d’un somni: només recordes coses puntuals d’una història que fa una estona era completa i claríssima, en canvi ara es veu només a trossos i difusa.

per això picasso, i abans ramon casas, ja es van adonar que ‘la inspiració t’ha de trobar treballant’ 

dimecres, de maig 15, 2013

stardate: hi ha una boira




feia temps que no ens vèiem. com estàs?
molt bé!
(ja no tinc ganes de dir res més. però si no hi afegeixo alguna cosa semblarà que no tingui ganes de parlar-hi, que no estigui contenta de que ens haguem trobat. podria dir que a la feina tot va bé i està tranquil, que vaig fent sense agobiar-me. podria dir que a casa estem molt bé, que hi ha alguna cosa que es podria millorar, però que vaja, no em puc queixar gens. podria explicar alguna anèctoda recent, encara que no fos gran cosa, només per allargar la conversa. tot això seria veritat, però no tinc ganes d’explicar res. hi ha alguna cosa que m’incomoda, però no sé que és. el que sí sé és que no és cert que estigui molt bé. i no sé perquè. per molt que hi penso no hi trobo cap motiu. la majoria de coses van bé, i les que no van bé les tinc controlades. hi ha coses que espero que vagin bé aviat, i ho espero amb esperança. més no es pot demanar. altres depenen de mi, i només cal que m’hi posi perque comencin a rutllar. però el fet és que no m’hi poso. i és que no només no tinc ganes de parlar, sinó que tampoc tinc gaires ganes de fer res. ni ganes de pensar en res. com si el meu cap estés de vaga. no vol posar-se a funcionar. tant se val si fa un dia soleiat o plujós, sempre hi ha com una boira que no em deixa anar endavant.)

dilluns, de maig 13, 2013

stardate: brutal! m'agradaria ser com ell





és un vídeo una mica llarg, però es pot veure a trossos i tot val molt la pena. clica aquí si el vols veure.

ell mateix en fa una reflexió en aquest article de vilaweb:

Alfred Bosch: Quan guanyem el cor dels espanyols, haurem guanyat

[La participació d'Alfred Bosch dimecres passat en una entrevista a Intereconomía ha tingut molt impacte a la xarxa (vegeu-ne el vídeo). Va cridar molt l'atenció el contrast entre l'agressivitat de l'entrevistador i els tertulians i la serenor de Bosch, que els va treure de polleguera. El diputat d'ERC-Catalunya Sí reflexona ací sobre la seva intervenció al programa, sobre com respondre i tractar l'hostilitat espanyola.]

Crec que s'ha d'anar a tot arreu, i més en un país com el nostre en què les televisions espanyoles tenen molta audiència entre els catalans. Tota aquesta gent té el dret d'escoltar les nostres propostes i veure el nostre estil. Hi estem obligats, forma part de la nostra feina.

El cas d'Intereconomía, però no només, demostra que el diàleg i les bones maneres són possibles sense renunciar a res fonamental. No cal deixar de ser independentista o de tenir idees socials per poder dialogar amb algú que té conviccions totalment contràries o oposades a les teves. De fet, el diàleg necessita una mica la diferència, perquè si tots pensem igual i diem el mateix no hi ha diàleg. I el diàleg pot ser molt més ric amb aquells que pensen diferent. I crec que això, aplicat als espanyols, és molt important, perquè hem de demostrar, per més que a l'altra banda no hi col·laborin, que nosaltres estem molt interessats en rebaixar l'hostilitat; no volem conflicte, no volem agressivitat, volem que tot això es pugui parlar de forma civilitzada. I s'ha de demostrar a cada moment, molt gràficament. És important que es faci amb serenitat, que es faci amb aplom, sense renunciar a res vital, però sense perdre els nervis ni la compostura. Som en una hora històrica que demana aplom i serenor. Precisament perquè som en el bon camí i avancem no ens podem posar nerviosos.

Com a coneixedor de primera mà del procés sud-africà, en vaig treure una lliçó. Hi havia molts sud-africans negres que li deien a Mandela: 'Canya als blancs, fot els blancs a mar'. I ell va dir: 'No, perquè els necessitem, perquè necessitem el seu talent'. Jo crec que això aquí també ens passa, per exemple amb tota aquella gent que se sent espanyola i que la necessitem a Catalunya, necessitem el seu talent, necessitem demostrar que els volem i que volem que es quedin i que participin, que són els primers convidats amb catifa de seda a la república catalana. Això és molt important. I als espanyols els hem de demostrar que els volem com a veïns, perquè no deixarem de ser veïns. I que volem ser amics, cadascú a casa seva, però amb una bona relació. I aquesta és una de les tasques més importants que hem de fer ara que el procés està encaminat i que sabem que hi arribarem.

Hi ha una frase del Gandhi que ens l'hem de prendre molt seriosament. Va dir: 'Els indis guanyarem quan haguem guanyat el cor dels anglesos'. I això crec que ho podem aplicar, no al govern espanyol, sinó a la gent. Quan guanyem el cor dels espanyols, haurem guanyat. Serà la prova del cotó, el baròmetre per dir 'ja hi som'. I també serà la garantia de convivència que necessitem per fer triomfar i prosperar el nostre projecte de llibertat.'

dimarts, de maig 07, 2013

stardate: els economistes




no escriure un apunt per defensar als economistes. només corregiré algunes afirmacions que em semblen errònies en aquest article.



Andreu Barnils
05.05.2013
Els economistes, els capellans d'ara

No ha de ser pas fàcil, fer d'economista avui dia. Tan moderns que semblen, i actuen com capellans. És ben galdós, el seu paper. Fa anys que trampegem aquesta crisi i aquí els tenim: la majoria justifiquen el sistema econòmic on vivim com feia l'església amb el feudalisme. Ja poden suïcidar-se els deutors. Ja poden morir-se de gana els pobres. Ja poden perdre la feina els veïns. Ells, més tossuts que una mula guita: el capitalisme és l'única opció. Pensar qualsevol altra cosa, diuen la majoria dels economistes, és no tocar de peus a terra. I si abans t'acusaven d'infidel, ara t'acusen d'ignorant.

No és cert que tots els economistes defensin el capitalisme com a única opció.
De la mateixa manera que la democràcia és considerada per molts el menys dolent dels sistemes polítics, el capitalisme es considerat per molts el menys dolent dels sistemes econòmics. A més cada dia hi ha més economistes que reconeixen que de moment no existeix cap solució als problemes que està creant el capitalisme.

Suposem, per un moment, que efectivament el rei va nu, i el capitalisme és una estafa. Seran ells que ens ho diran o bé ens ho negaran? Els economistes ens il·lustren amb les seves dades o ens confonen amb les seves xifres? Són com els federalistes espanyols, gent que viu als núvols, o són fars del camí? Què els mou, els economistes: la ciència o la ideologia? En fi: els economistes obren camins o en tanquen?

Excel·lents preguntes. Ara bé, una persona que té unes opinions tan contundents sobre els economistes hauria de tenir les respostes a totes elles ben clares.

El darrer exemple del comportament dels economistes ha estat el cas Rogoff i Reinhart. Heus-ne ací un resum de mig paràgraf per als neòfits: Rogoff i Reinhart van escriure una teoria segons la qual s'havia d'anar amb molt de compte amb el deute. Ui, el deute. Vigila el deute. Tots dos van compilar dades de molts països que demostraven que allà on el deute superava el 90% del PIB tenien un creixement negatiu del -0.1%. Els dos economistes van titular el llibre 'This time will be diferent'. I tant. En fi, una munió de governs van agafar-se a la seva teoria per justificar les retallades: si volem créixer, no podem tenir deute. A retallar, que ho diu la teoria!

Seria la primera vegada que tants governs fan cas d'una sola teoria econòmica. Els governs tenen els seus objectius i les seves raons per actuar com actuen. No crec que els faci falta cap teoria, ni ara ni mai.

Doncs no fa ni tres setmanes que uns altres economistes van demostrar que Rogoff i Reinhart havien errat els càlculs i que, de fet, el creixement en els països que s'endeutaven és positiu: +2%. Es veu que s'havien equivocat amb les dades! Vet ací, doncs, com cau la teoria amb què molts governs, inclòs l'espanyol, justificaven la política de retallades. Quan vaig llegir-ho vaig obrir uns ulls com unes taronges. I com més m'he documentat, més m'ha interessat. D'entrada, perquè els autors de l'error l'han reconegut. Rogoff i Reinhart van acceptar la pífia en un interessant article que van escriure al New York Times. Em va agradar molt el nivell de la seva resposta. Primer, per perquè assumien l'error. Després perquè van recordar a tothom que les seves dades són d'accés gratuït a internet. En canvi, en cap cas no accepten que l'error no fos accidental i també neguen que amaguessin dades o les decantessin a favor seu.

De fet, la correcció no diu que el creixement dels països que s'endeuten sigui positiu. Diu que hi ha alguns països que tot i tenir un deute públic del 90 per cent del PIB han tingut taxes de creixement positives. Però també es donen altres casos de països on amb els mateixos nivells de deute les taxes de creixement són negatives. Per tant, la conclusió passa de dir que 'amb deute del 90 per cent no es pot créixer' a dir que pot passar qualsevol cosa. No hi ha cap implicació que digui que amb alts nivells de deute segur que les taxes de creixement seran positives.

Perillós moment viuen els economistes. Tenen el perill de convertir-se en simple munició teòrica en mans dels banquers. En trista justificació teòrica de les polítiques que envien al suïcidi els ciutadans. En fi, quan l'Acadèmia és tan sols la guardiana del sistema, continua essent Acadèmia? Si abans el fanatisme cec, tancat, i retrògrad duia sotana, ara porta corbata i americana. Si abans ens acorralaven entre anar al cel o cremar-nos a l'infern, ara ens acorralen d'unes altres maneres: tu què vols, eh, retallades un temps o no sortir mai de la crisi? Tu què vols, eh, capitalisme o Cuba? Respon, respon!

Les justificacions teòriques de l'economia són tristes, sí. Deu ser per això que l'economia es coneix com la ciència trista. Però la part bona és que les teories econòmiques no es fan servir gaire. A l'hora de prendre les decisions governamental, es tenen molt més en compte valoracions polítiques i els interessos creats. A més, mai ningú ens ha demanat en quin sistema econòmic volem viure, ni quines polítiques econòmiques volem, ni ara ni mai.

La culpa també és nostra, d'escoltar la paraula dels economistes com si fos paraula de Déu. Jo, influït per David Graeber, sóc dels qui creuen que els economistes partidaris del capitalisme (no únicament de les retallades) no basen les teories en dades empíriques, sinó que fonamentalment els mou una ideologia. Quan personatges com Isidre Fainé i companyia prenen decisions, la seva ideologia té més pes que no pas qualsevol dada empírica. És més important de saber que aquest, o aquell, és un fervent catòlic partidari dels cilicis i d'haver vingut al món a patir, que no pas les teories econòmiques que segueixen. Aprèn la seva ideologia i en preveuràs els moviments. No t'escoltis la seva teoria. Perquè sempre en trobaran una altra (avui Rogoff, demà Patoff) que els justifiqui. Els economistes, si no vigilen, es convertiran en simple munició teòrica en mans dels Fainé del món. Exactament igual com els capellans a les croades.

Ni teories ni ideologies, són els interessos individuals els que determinen les decisions econòmiques. Si parlem de l'Isidre Fainé, o d'algú altre del seu nivell, és obvi que el que els fa decidir són els propis interessos.

diumenge, de maig 05, 2013

stardate: 3 lectures, 2 a 1




dels tres llibres que he llegit últimament dos m'han agradat molt i un no m'ha agradat gens. potser per això els barrejo en aquest apunt.





em reitero:
els llibres de la sinéad moriarty em segueixen agradant molt. alguns més que altres. però tots se'm fan molt fàcils de llegir, tenen diàlegs divertits, històries interessants, ...
d'aquest últim em vaig quedar amb unes ratlles:

What am I, Granddad? I was born in England. I live here. I sound English but I use Irish expressions.
...
'You're a mongrel,' he said laughing. 'You are half English and half Irish, and i f you use the best qualities of both cultures and backgrounds, you'll be a very interesting and wellrounded person. Don¡t deny either heritage. Embrace and accept them. Sure isn't it great to be different? Who wants to be the same as everyone else?'
...
Could I fraternize with an English boy when I'd seen what his ancestors have done to my country? I looked at him again. He was very cute... Sod it, I couldn't change history and this was just what we needed: better inter-country relationships.





em sorpren:
el conec per casualitat, el fullejo i em quedo enganxada. me'l compro i me'l llegeixo tot seguit. fa riure, però alhora posa les coses al seu lloc. diu les veritats pel dret i ofereix grans màximes. m'ha agradat molt.






rectifico:
en un post recent deia que els libres de la isabel clara simó m'havien agradat molt. bé, no tots, però sí la gran majoria. ara acabo de llegir l'últim i he de rectificar. potser no l'he entès, però no m'ha agradat gens. un seguit d'històries interconnectades ... i ja està. no li he vist ni el cap ni els peus. durant la lectura he tingut la sensació que ha estat escrit depressa i corrents. sense revisar: com pot ser que els noms dels personatges s'escriguin de manera diferent? (ara hight, ara height). les frases complexes i llargues fan difícil la comprensió. algunes les he hagut de rellegir més d'una vegada.

divendres, de maig 03, 2013

stardate: injusticíes i violències




fa vergonya anar pel món i haver de reconèixer que a espanya és pot fer apologia del franquisme. que hi ha monuments, fundacions i clamors populars que l'exalten. fa molta vergonya.

només ho podria explicar un alt sentit de tolerància. els espanyols son (o som?) així perquè som molt tolerants. hem passat pàgina, hem perdonat, hem oblidat, ... no cola!

i encara cola menys quan es veu la gran sensibilitat que demostren els espanyols a les injustícies i la violència en altres situacions. perquè, quina diferència hi ha entre l'eta i el franquisme en el sentit de violència injusta?

'Gran Hermano' expulsa una concursant per dir que s'havia manifestat "perquè tornés ETA"
Va disculpar-se i va argumentar que ho havia dit de broma, però Mediaset diu que no "tolera" aquest tipus de comentaris
ARA 
Barcelona | Actualitzada el 03/05/2013 10:01
Argi va ser expulsada després d'una "broma" sobre

Telecinco va expulsar aquest dijous Argi, una concursant basca de l'actual edició de 'Gran Hermano', que dimarts havia assegurat que l'única manifestació en què havia participat era una que reclamava "que tornés ETA". Tot seguit, i davant la incredulitat dels seus companys, va deixar clar que ho havia dit de broma, i es va penedir d'haver-ho dit: "El problema és que ho estic dient per la tele. Ho he dit de broma! Evidentment que no se m'acut posar-me en una cosa d'aquestes. No hauria d'haver fet la broma. Era broma, era broma, era broma!".
La frase s'havia pronunciat enmig d'una conversa sobre manifestacions arran d'una prova plantejada pel programa consistent a organitzar un 'escrache' contra la direcció del format per reclamar millores en la seva situació dins la casa. Més tard, Argi va passar pel 'confessionari' de la casa, on la direcció li va comunicar que considerava "desafortunat" el seu comentari, ja que havia "ferit moltes persones", i ella va demanar excuses: "Ho sento, de debò!". "Per res del món és veritat. És un comentari que no hauria d'haver dit, entenc qualsevol persona que s'hagi sentit dolguda. La vaig cagar". 
Malgrat això, les crítiques van començar a ploure ben aviat, i l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) va demanar a través de Twitter que la direcció del programa i la cadena actuessin "de manera immediata" i expulsessin la concursant pel seu comentari.
Davant aquesta situació, Telecinco va decidir actuar, i durant el debat d'aquest dijous, el presentador, Frank Blanco, va remarcar que "Mediaset no pot passar per alt aquest tipus de bromes". Per això, el 'súper' –la veu que representa la direcció del format– va comunicar a la concursant que hauria d'abandonar la casa: "Sabem que estàs penedida i acceptem les teves sinceres disculpes, però no podem passar per alt un comentari com aquest, i per això has d'abandonar la casa. Fes les maletes i acomiada't", li va dir. 
Un cop Argi va haver deixat el programa, l'AVT va tornar a manifestar-se sobre el cas a través de Twitter i va assegurar que acceptava "les disculpes" de la participant", tot i que recordava que una broma com aquesta "pot fer molt mal a una persona que hagi patit el terrorisme". L'entitat va "felicitar la direcció de 'Gran Hermano' i Telecinco" per la decisió presa, i va matisar també que en cap cas havien acusat la concursant de fer "apologia del terrorisme", sinó que simplement van fer constar una denúncia que els havia arribat dels seus membres.