dijous, de setembre 29, 2011

stardate: el pastís!


al matí van ser tots dos sols a casa. a la tarda feien algunes coses estranyes. estava clar que tenien un secret. però no li vaig donar més importància: coses de la canalla. l’endemà em surten amb això

era el meu pastís d’aniversari. fet per ells. són uns solets!

dimarts, de setembre 27, 2011

stardate: buscant ...


he trobat un blog on hi havia aquest poema.

El temps ha assolat la casa de la memòria
i només queden badalls de records por on
fugen espaordides fugaces sargantanes.
Sobre un paisatge de runes, refermarem
sòlids pilars. Ara sabem que hem de conviure
amb retalls de dolor i esquerdes de tristesa.

Aprenem quatre certeses i construïm
la casa nova. Bastirem amb enderrocs
contraforts i murs. Perquè encara hem de tenir
un temps de goig vora el foc o a tocar de la
finestra, quan uns raigs de sol clar siguen llum
damunt la pols enlluernada, un or lleuger.

Ara ho sabem, que abans no ho sabíem.

I sabem que vindran borrons de primavera,
matins de llum concreta, vesprades d’ocres foscos.
I compartirem això amb esquinçalls de pena
i amb flames ensofrades de patiments pretèrits
i amb el mateix pesombre que haurà de retornar
irremeiablement, com l’atzar o la mort.

Ara ho sabem, que abans no ho sabíem.


Reconstrucció, Cossetània edicions, 2007.
Antoni Espí Cardona (Bèlgida 1957) 

i m’hi quedat ...

diumenge, de setembre 25, 2011

stardate: the hottest man alive


una vegada em van explicar que a la tv d’israel hi feien una sèrie molt estranya que tenia un gran èxit. era sobre una consulta d’un psiquiatra. cada episodi era ni més ni menys la visita d’un pacient concret. i ja està. en aquell moment no em va interessar gens la història. no m’interessaven els psiquiatres, ni les sèries, ni la tv d’israel, ... i no en vaig fer gens de cas.
fa uns dies xafardejant en una botiga de dvds vaig trobar una capsa amb la foto de l’home que fa se m’aturi el món cada vegada que el veig. 

la capsa era dels dvds d’una sèrie americana que es diu in treatment. jo no n’havia sentit mai res d’aquesta sèria però es veu que ja l’han fet per aquí i es coneix com en terapia. en qualsevol cas, vaig anar a buscar-la de seguida al series ionkis.
des de llavors que hi estic totalment enganxada. els episodis duren uns vint minuts, però és que quan se n’acaba un en vull veure un altre. s’em fa difícil parar. vull saber el que passa als personatges, per curiositat, com si fos una sèrie d’intriga. però alhora perquè en un sentit és com si m’estés autoanalitzant a mi mateixa, perquè puc trobar coses que comparteixo amb cada un dels pacients, i amb el propi psiquiatra, és clar.
resulta que aquesta sèria americana és només una còpia exacta d’aquella sèrie israelí. ara bé, els actors de las sèrie americana són tots absolutament guapíssims, sobretot comparats amb els de la sèrie israelí. però no n’hi ha cap com ell.
l’han triat one of the sexiest men alive, the hottest man after 50, i no sé quantes coses més. per mi ja fa temps que ho és. des que el vaig veure per primera vegada. tot en ell m’agrada. i com més llegeixo sobre ell més m’agrada. 

divendres, de setembre 23, 2011

stardate: kilòmetre zero

fa un temps que sóc membre d’un grup de consum responsable. vol dir que comprem fruites i verdures de pagesos locals i ecològics. en diuen de kilòmetre zero. d’entrada la idea em va semblar interessant i ho vaig voler provar. però després de la primera comanda ja estava totalmente enganxada.
hi ha una gran diferència en termes de qualitat entre aquestes fruites i verdures i el que jo normalmente puc trobar a les botigues, i molt poca diferència en el preu.
per exemple, la diferència amb la qualitat de les patates és brutal. aquestes patates són dures i saboroses. quan les fregeixes no se t’enganxen les unes amb les altres. les pots tenir temps a casa i no es fan malbé gens.
un vici deliciós són les tomaques ‘xerris’ allargadetes. són dolcetes. les rento totes quan arriben a casa i les poso en un bol a la nevera. i cada cop que obro la nevera no puc estar-me’n d’agafar-ne una … o més.
una descoberta boníssima són els carabassons de diferents formes i colors, i sobretot les flors de carabassó. ja els hi vaig dedicar un apunt no fa gaire.
i les aubergínies blanques? amb lo que m’agraden les aubergínies i no saber-ne res fins ara. quan les vaig veure a la llista no em va costar res decidir-me a experimentar-les, ja que sempre les podia cuinar tal com faig amb les altres.
al mes de juliol hi van haver peretes de sant joan. d’aquelles petitones, que jo només havia menjat de petita, quan tenia accès directe a l’arbre.
les prunes japoneses d’aquest estiu eren madures i dolcíssimes ... fins que es van acabar. llavors vaig intentar tornar a les prunes de la fruiteria i no valien res!
ahir em vaig estrenar amb la carabassa. era una carabassa violí. el google em va ajudar a decidir que fer-ne. amb el coll vaig fer xips de carbassa fregidets que estàven boníssims. llàstima que siguin tan entretinguts de fer. i amb la resta vaig fer un puré dolç i salat alhora.
mmm...

dimecres, de setembre 21, 2011

stardate: coses d’(aquest) estiu

1. algú amb tota la bona intenció em va dir que em volia regalar un quadre. jo hauria d’estar contenta i agraïda, no? doncs no. vaig començar a patir una mica. no li podia dir que no. seria lleig. però i si el quadre no m’agradava prou com per tenir-lo a la vista dia sí i dia també? però llavors em va dir: ves a casa de la pintora i tria’l tu. ja te l’he deixat pagat. d’acord. potser no serà tan greu. hauria estat molt pitjor que l’oferta vingués de la mateixa pintora!
2. passejàvem i parlàvem. sense temes concrets. anàvem badant i la conversa anava fluint. d’aquí cap allà. omplint buits i obrint qüestions noves. jo t’havia fet una pregunta i tu me l’estaves contestant. estaves elaborant la resposta, sense pressa. de sobte la imatge que em vaig trobar al davant em va trencar el cor i em va anul·lar la ment. no podia pensar en altra cosa, no podia seguir la teva conversa. tu seguies explicant-me el que jo t’havia demanat i jo ja no hi era. era molt lluny. suposo (espero) que tot fos només qüestió de segons. però quan vaig aterrar a la realitat tu estaves acabant de parlar i crec que esperaves alguna reacció meva (potser m’havies fet una pregunta). i jo només vaig poder donar-te un somriure. havia perdut el fil de la conversa, d’això n’era conscient. i no l’havia pogut recuperar. em sap greu. el trasbals no em va permetre ni disculpar-me. és una d’aquelles coses relativament fàcils d’explicar al blog i molt difícils d’admetre quan t’estan passant.
3. havia quedat per trobar-me amb uns amics en un lloc concret. havia arribat masa aviat (això em pasa massa sovint). m’havia d’esperar i vaig començar a intentar caminar més lentament del que faig normalment. i vaig buscar un bar amb terrassa per fer un café. sabia que el lloc estava encantat perquè sabia que per allí hi havia un fantasma. i per molt que intentava tranquilitzar la ment i fer com si no passés res no m’ho podia treure del cap. m’aterroritzava la idea de trobar-me amb el fantasma. què faria si el veiés? què li diria? què faria si em veiés? què em diria? podia haver passat una estona agradable, gaudint de silenci i tranquil·litat però no hi va haver manera. quan van arribar els amics el fantasma encara no havia aparegut. després vam seguir passejant per la terra encantada. el fantasma seguia present a la meva ment però pensar-hi ja no em feia aquella basarda. si ens va passar per la vora no el vam veure, i si ens va veure no ens va dir res!

dilluns, de setembre 19, 2011

stardate: posant el blog al dia

amb la calor, el cansament, la mandra, les vacances, els viatges, fa mesos que aquest blog ha agafat un altre ritme, per no dir que l’he tingut una mica descuidat. de fet el ritme del blog té molt a veure amb el meu ritme general, que les darreres setmanes no ha estat gaire regular. he estat escrivint a trompades. una nit d’insomni puc escriure tres o quatre apunts, o més. i després un munt de dies sense escriure res de res. així és com he estat funcionant durant l’estiu. potser el desgavell que portava no s’ha notat molt, ja que he anat repartint els escrits en el temps, programant-ne la publicació.
però en les respostes als comentaris ha quedat més clar que sovint el blog anava sense pilot. avui m’he volgut posar al dia i m’he adonat que des del 7 del 7 que no responia a cap comentari. en total avui he escrit rèpliques als comentaris de 17 posts.
ha estat per pura casualitat que avui precisament hagi tingut temps i ganes de fer-ho. però m’ha alegrat el fet que tots els números siguin primers. segueixo maniàtica com sempre!

dissabte, de setembre 17, 2011

stardate: coses de blogs d’(aquest) estiu

1. rebo un email que diu:
Des de l’editorial Comanegra volem donar-te les gràcies per la ressenya que vas fer al bloc http://kikaslog.blogspot.com a partir del llibre La llei del mirall. Com a mostra d’agraïment, ens agradaría enviar-te el proper títol de l’editorial, Els cirerers al desembre, una nova història basada en la filosofía oriental.”
sí, fa un temps vaig fer un post sobre aquest llibre. però jo mai hauria dit que era una ressenya. i això no m’ho esperava. com que aquell llibre me’l va deixar la mar del blog bocins de lluna, ara li deixaré jo aquest, a veure si ella s’anima i el proper llibre el regalen a ella.
2. com tants altres, al voler entrar al tauler del blogger, m’he trobat amb un error anomenat bX-lk6kyq que impossibilita entrar-hi. per sort la major part del blog pot funcionar sense el tauler però fa ràbia. alesmores vaig posar l’error al google i vaig trobar algunes propostes de solució. la primera no em va funcionar. la segona diu: ves a http://draft.blogger.com/ i canvia l’idioma del blog. la questió és que funciona. posant el blog en anglès tot va bé. si el torno a posar en català no hi ha manera. són sempre els mateixos els que ens fan la punyeta amb el català o van variant?
3. vaig anar a la manifestació de l’onze de setembre amb el ferran (el llegendari). de sobte ell diu espereu un moment. s’acosta a un noi i comencen a parlar i a gesticular. com que la cosa durava ens hi acostem i era ni més ni menys que el jordi del blog he omplert la banyera d’aigua freda. s’acabava de produir una desvirtualització espontània i independentista!

tot això no poden ser casualitats, no? el món dels blogs és molt profund i té molts misteris!

dijous, de setembre 15, 2011

stardate: viatges d’(aquest) estiu

d’entrada no estava planejat però al final ha sortit així



est:
senyoretes angleses banyant-se a la mar amb arracades i collarets.
sentir parlar alemany massa estona fa venir un mal de cap important.

oest:
el sol va passant pel davant i pel darrera dels núvols. ara et deixa un ruixadet ara t’aixuga. no hi ha postes de sol.

nord:
és ben bé allà on la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

sud:
molta calor i molta feina. com a casa.

dimarts, de setembre 13, 2011

stardate: una trobada més de la 1tbfc

algunes vegades havíem parlat de retrobar-nos. algunes vegades havíem fet intents de propostes però no ho aconseguíem. és difícil combinar les agendes de tanta gent, de gent tant diversa, de tants llocs diferents. fins que finalment un ho va aconseguir. sempre és el mateix. això no té gaire misteri. i ens vam retrobar.

primer tímidament. és que si no tenim un teclat al davant no sabem socialitzar, deia una. poc a poc es va anar trencant el gel i escalfant l’ambient. tot alhora. tot depressa. ajudats pels records de les experiències compartides. anant i venint d’un tema a un altre. del passat al futur. d’una persona a una altre. de les històries dels blogs a les de la vida real. (no són les mateixes? sí, és clar. vaja, sovint sí que ho són. però no sempre, no?) desvetllant misteris. aclarint temes. començant-ne de nous. tancant-ne de vells. i de sobte ja tornàvem a ser en familia. com si sempre ho haguéssim estat.

és molt estrany tot això. però molt real. suposo que si algú m’ho volgués explicar no ho podria entendre. potser és perquè ningú no ho entén que ens emociona tant.

diumenge, de setembre 11, 2011

stardate: cites d’(aquest) estiu

mister spock a star trek: the motion picture
it knows only that it needs, commander. but, like so many of us... it does not know what


professor albus dumbledore a harry potter i el presoner d’azcaban
la felicitat es troba en els moments foscos. només cal recordar-se d’encendre la llum

una vídua quan li donen el condol per la mort del marit:
almenys ara sabré on és!

virgili
numero deus impare gaudet
(a deu li agraden els números senars)

el consol d’anna gavalda
no s’ha de de creure en la voluntat de la gent generosa. en realitat, són els més egoistes...

manhattan de woody allen
a friend: who do you think you are, god?
woddy allen: i’ve got to model myself on someone

pais secret al blog de saragatona
llegir poesia nodreix i no engreixa. bon profit.

jean-luc picard
you can commit no mistake and still lose. that is not a weakness. that is life

i amb una mica d’imaginació fins i tot sembla una senyera.
feliç diada!

dimecres, de setembre 07, 2011

stardate: l’actualitat tal qual



després de sentir i llegir tantes rucades sobre el tema, en trobo un que posa les coses al seu lloc: el vicent partal a l’editorial de vilaweb d’ahir

El tribunal Suprem espanyol ha engegat una gran operació contra la immersió en català, en resposta a la demanda de tres famílies del Principat, que volen que els seu fills siguen escolaritzats en espanyol. Contràriament, aquest curs 125.953 alumnes valencians han vist denegada la seua demanda de ser educats en català. La diferència fa mal i ensenya ben clarament on és el problema. 

Les dades són d'Escola Valenciana: Informe de Matriculació, sobre el curs que ara comença. El document diu exactament que el 61,2% de les famílies valencianes demanen que els fills siguen escolaritzats en la nostra llengua i, en canvi, la Generalitat solament ofereix places al 33%. I cada any n'ofereix menys. 

Parlem de la mateixa llengua. De les mateixes llengües, per a ser exactes. Si l'alt tribunal tingués voluntat de defensar els drets dels pares i la igualtat de les llengües, 125.953 alumnes haurien de pesar clarament molt més que no tres, quatre o cinc. Però no és el cas. Escandalosament no és el cas. 

I no és el cas perquè, al tribunal, no li importa ni la igualtat de les llengües ni els drets dels pares. Al tribunal, únicament li importa de remarcar i blindar la supremacia de l'idioma espanyol per damunt del català i de fer recular dècades de normalització en favor de la imposició de la llengua castellana. Aplicar, en definitiva, allò que es desprèn de tota l'arquitectura legal de l'estat, començant pel nefast article tres de la constitució. Que aquest és el problema de debò: la constitució. 

dilluns, de setembre 05, 2011

stardate: fading



durant setmanes i mesos l’he tingut present. molt. hi he pensat molt i em costava molt creure’m que ja no hi seria més. no podia ser. sempre hi havia sigut. però ara sembla que l’absència es va fent real. ja no hi és. ni hi tornarà a ser.




dissabte, de setembre 03, 2011

stardate: anna gavalda



ja ho he dit vegades que m’agrada. però em vull repetir. totes les seves novel·les les he trobat fantàstiques. perquè ara, a l’acabar el consol, tinc la impressió de que ja no me’n queden més. i m’hauré d’esperar a la següent. que no crec que tardi. ja que llegint-la m’he convençut de que s’ho passa molt bé escrivint.

tots els personatges són bastant exagerats. però sempre et fa venir ganes de saber-ho tot sobre cada un d’ells. crec que és degut a la manera, una mica misteriosa, que els va presentant. i t’enganxa d’allò més. i a vegades sembla que la cosa s’accelera fins a un punt que ella mateixa se n’adona i t’ho fa explícit. és com si t’expliqués com pensa escriure la novel·la mentre escriu la mateixa novel·la.

i tot i sent extravagants, els fa tant reals que els personatges s’una novel·la van a sopar al restaurant dels de l’altra novel·la. i així llegint-ne una t’assabentes del que els passa als de l’altra. ai! m’emociona i m’encanta!

dijous, de setembre 01, 2011

stardate: t41



em diu: anem a l’esclat-bon preu.

i jo: sí, sí. t’hi acompanyo!

no n’hi gaires d’esclats ni de bon preus per on jo em moc normalment. i quan se’m presenta l’oportunitat m’hi apunto només per anar a buscar això:



un vi, fet per l’albert. un dels enòlegs del celler vall-llach.
i és que quan el vaig sentir explicar tan entusiasmat que aquell vi era el primer que feia, em van venir moltes ganes de provar-lo. i finalment el tinc!



per alguna raó misteriosa, en aquesta foto el flash no s’ha volgut encendre. pels interessats transcric el que hi diu a l’etiqueta del darrera:


t41
2007
aquest vi, elaborat amb raïms de ceps joves de les varietats garnatxa, carinyena, merlot, cabernet sauvignon i syrah, s’ha cupejat a la tina 41 del celler.
priorat
denominació d’origen qualificada
porrera
embotellat per celler vall llach sl per a clos l’asentiu sl

xulo, eh?
i a més està boníssim!
ah! i només es troba als supermercats esclat i/o bon preu.
i molt bé de preu!