diumenge, de febrer 27, 2011

stardate: visca la comunicació



era en un dinar familiar. amb els pares, les germanes i les famílies respectives. tots a la mateixa taula. i tots aparentment en la mateixa conversa.

un dels membres em diu: 'ho has vist? avui el teu amic és notícia. ho han dit a la tele.'
i jo li responc: sí, ho he vist. i deu ser d’aquest matí perquè el diari d’avui no en diu res.'

al cap d’una mica, sempre a la mateixa taula, en la mateixa conversa, un altre membre em diu: 'ho has vist? avui el teu amic és notícia. ho han dit a la tele.'
i jo li responc: 'sí, ho he vist. i deu ser d’aquest matí perquè el diari d’avui no en diu res.'

al cap d’una mica més aquest mateix membre està fullejant el diari, i llavors em diu: 'saps? això del teu amic no hi surt al diari d’avui.'

doncs això: visca la comunicació!

divendres, de febrer 25, 2011

stardate: sempre creix



la meva llista de blogs que hi ha aquí a la dreta sempre creix.

a vegades penso en fer neteja i esborrar alguns blogs que fa temps que són al fons. algun cop n’he fet una llista per esborrar-los del blogger. però quan arriba el moment no ho faig. penso que allà baix de nosa no me’n fan. i si un dia es decideixen a pujar de nou m’agradarà veure’ls.

només n’hi ha un que em fa un mica de ràbia. és el de la candela. fa un temps va decidir tancar-lo. i ara es veu que ha decidir tornar a obrir-lo però només s’hi pot entrar amb invitació. com que jo no el vaig esborrar segueix a la meva llista. i ara cada vegada que publica un post nou puja al cap de munt. i si clico per veure’l em diu que no pot ser perquè a mi no m’ha convidat. fa ràbia sobretot perquè era un blog que m’agradava molt llegir. potser aquest si que l’hauria d’esborrar. però per ara tampoc ho he fet.

per això la llista no decreix mai. de tant en tant n’hi afegeixo algun i la faig créixer una mica. i aquests dies l’estic fent créixer molt.

demá aniré a un sopar blocaire. em trobaré amb una trentena de blocaires. alguns coneguts de berlín. altres coneguts de llegir els seus blogs durant mesos. altres que he conegut aquesta setmana llegint els seus blogs per primera vegada. intentaré conèixer-los a tots abans d’anar-hi però com que no sé si ho aconseguiré, potser encara n’hi haurà alguns dels qui no hauré llegit mai res.

de totes maneres la llista creixerà i creixerà!

dimecres, de febrer 23, 2011

stardate: us esperaré assegut en una cadira



tres reflexions més, gràcies als comentaris del post anterior.

ell creu que ens tornarem a trobar tots. jo crec que marxaré sola. i aquestes creences les hem fet tots sols. sobre un tema del qual no en sap ningú res cadascú pot pensar el que vulgui. i tot és igual de vàlid. i cadascú pensa allò que li agrada més. o almenys això és el que sembla.

he aconseguit veure un munt de tendresa en aquesta frase. i això normalment a mi em costa molt. ha aconseguit emocionar-me. això deu ser el que se sent quant un es sent estimat.

encara que la mort continua sense emocionar-me. trobo a faltar la gent que un dia era propera i ja no ho és. els trobo a faltar tots. tant els que han mort com els que han decidit deixar de ser propers.

dilluns, de febrer 21, 2011

stardate: la mort



quan ha dit ‘us esperaré assegut en una cadira’ me n’he adonat de que quan penso en la mort, en la meva mort, l’imagino com un viatge a un lloc insospitat, on tot està per descobrir. i jo hi vaig tota sola. imagino que en aquell moment deixaré enrera tot el que ara és real. i començaré una altra existència tota sola.

en canvi ell, que veu la seva mort molt aprop, i pensa que alguna cosa hi ha d’haver, no sembla espantat. però diu que ens esperarà assegut a una cadira. no vol abandonar res del que té aquí. no vol continuar sense els seus.

com deu ser?

dijous, de febrer 17, 2011

stardate: obediència




si els meus superiors, caps, autoritats
em demanen alguna cosa que considero
injusta, irrespectuosa, inadequada
no vull acatar-ho sense dir res
i potser no vull acatar-ho i punt

dec ser molt poc obedient, o gens.

i mentre hi penso,
i dramàticament intento resoldre un dilema
tant teòric com pràctic
veig un episodi de the big bang theory que m’il·lustra el problema,
em permet desdramatitzar-l’ho ... i fa petar de riure!

és que si aquesta sèrie sempre és bona aquest episodi the benefactor factor és boníssim!



i visca les noves lleis!

dimarts, de febrer 15, 2011

stardate: !تحيا كاتالونيا حرة


i com a complement al post d'abans, l'article del quim monzó d'avui a la vanguardia, amb un títol com el d'aquest post que vol dir 'visca catalunya lliure!'


"Por si aún hay alguien en este planeta que no ha visto el vídeo de lo sucedido en Huesca el sábado -con Raül Agné, entrenador del Girona FC, como protagonista-, explicaremos el desarrollo de los hechos. Tras el partido entre la SD Huesca y el Girona, los entrenadores pasaron por la sala de prensa. Cuando le llegó el turno, Agné se sentó tras los micrófonos y empezó a contestar a los periodistas. Fue respondiendo en castellano a los que le preguntaban en castellano y, cuando uno le hizo una pregunta en catalán, empezó a contestarla en catalán:


- Avui hem sigut justos guanyadors i és cert que el gol ha sigut... 


Del fondo de la sala llegaron entonces las voces de protesta de algunos periodistas locales:


- ¡A ver, por favor, en castellano! -dijo uno por encima de las quejas de los demás. Agné les respondió:


- Contesto una en catalán y luego a ustedes en castellano; ningún problema.


Pero los periodistas locales siguieron con su no. Les preguntó Agné:


- Si fuera inglés, ¿podría hablar en inglés o...? 


Le dijeron que no es lo mismo. Agné estaba pasmado. En las ruedas, uno contesta en la lengua en la que le formulan la pregunta... Explicó:


- Es que no lo entiendo, esto... 


Insistieron en que hablase en castellano porque a él le daba igual hablar en catalán como en castellano. Entonces Agné se hartó definitivamente: 


- No. Da igual, no. Da igual, no. ¡..., con el rollo! No hay rueda de prensa.


Dejemos de lado dos detalles que hacen aún más espectacular la intolerancia de esos periodistas -Agné es de Mequinensa, y la rueda de prensa tenía lugar en Aragón, donde supuestamente el catalán es idioma oficial, junto al castellano y el aragonés- y fijémonos en las costumbres: cuando en España un entrenador responde en italiano, en holandés o en lo que sea, no hay ningún problema. Pero si contesta en catalán, entonces eso es inadmisible. Cualquier cosa que huela a catalán les activa el odio, la xenofobia. No se trata de una simple anécdota más, sino de que no hay forma de vivir fuera de esta perpetua sangría moral que, de anecdótica, no tiene nada. Nos expolian, consiguen que nuestras finanzas estén en déficit cuando estarían con un superávit boyante si tuviésemos la financiación que graciosamente dan a otros, y encima nos llaman usureros para, acto seguido, meársenos en la boca, como dice el gran Mohamed Jordi. Y después los diarios van por ahí haciendo encuestas a ver por qué gente que nunca en su vida se había planteado la independencia se la plantea ahora, y en serio. Confiemos en que la oleada de hartazgo que está sacudiendo a los países árabes se propague a la ribera norte del Mediterráneo y aquí la lidere Mohamed Jordi (porque si la tienen que liderar los dirigentes independentistas con poltrona, estamos apañados)."





stardate: sorpresa


sorprèn veure algú amb aquestes característiques perquè estem covençuts de què si existeixen n’hi ha ben pocs.

que reconegui que en l’actualitat existeix el nacionalisme lingüístic espanyol com  una ideologia etnocida, retrógrada, nacionalista, excloent, radical, que està instal·lada en l’opinió pública, en les mitjant de comunicacio, en les universitats, al govern, ... que té com a objectiu eliminar les altres llengües de l’estat.

que tingui tants arguments per a demostrar-ho:

“l’espanyol és la llengua comú perquè és l’única que tothom entén”
si totes s’assemblen molt perquè a més de tenir el mateix orígen han estat veïnes durant molts segles, aleshores si els castellans no estan menys dotats per les llengües, el català a madrit és tan fàcil com el castellà a barcelona

“des de l’època medieval el castellà ha estat l’única llengua de convivència”
això és un insult per a les altres llengües.

“està bé que el castellà s’hagi d’estudiar al brasil obligatòriament; i està malament que el català s’hagi d’estudiar obligatòriament a catalunya”
no té cap sentit

“la feble imposició del castellà es demostra amb l’existència del català, del gallec i del basc” vol dir que per acabar amb una llengua no n’hi ha prou amb l’extermini cultural sinó que fa falta l‘extermini real!

“l’espanyol té un problema a espanya, i ningú s’atreveix a posar-hi solució”
és un pensament etnocida!


i és que és ben cert que

“hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. és la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.” Ovidi Montllor.

diumenge, de febrer 13, 2011

stardate: bones vibracions

aviat farà un any de la celebració de la consulta per la independència. fa uns mesos vam decidir fer alguna cosa per celebrar l'aniversari. sobretot amb la intenció de no deixar morir la idea. no ha estat fàcil, perquè la gent no estava ni molt menys tan animada com fa un any. i jo he estat una mica decebuda fins que avui, al fer la inauguració de l'exposició, he tornat a sentir el caliu de la gent per la que allò va ser important, i ho segueix sent.i m'han tornat les bones vibracions.



dimecres, de febrer 09, 2011

stardate: no anem gens bé



criden per embarcar a l’hora que toca. bona senyal. de moment no hi ha cap senyal de retard. anem bé.

hi havia una cua de gent esperant per entrar. però s’ha de desfer perquè primer només deixen passar als que tenen els seients a les files del darrera. quan ja han entrat tots, llavors deixen passar als que tenen els seients a les files del davant. anem bé.

jo m’espero fins al final. no tinc cap pressa. quan ja ha passat quasi tothom entro al finger, camino fins al fons i em porta a unes escales. arribo a la planta inferiror i allí veig que m’hi espera un autobús per portar-me a l’avió.

sorpresa? és clar? si no estàvem entrant directament a l’avió, perquè calia tanta organització a la porta? no calia, no?

de fet, no en calia gaire d’organització, ja que erem tan poquets que no ompliem ni l’autobús.  i ens porten a un avió grandíssim: hi havia lloc per mes de duescentes persones i no arribàvem a quaranta. no gaire bona senyal pels amos de la companyia. no anem bé.

a l’entrar a l’avió no hi havia ningú per a dir aquell bon dia, hola, que tal? tan innecessari però sempre inevitable ... les hostesses estàven de gresca i no feien gens de cas de la gent que entrava. no anem bé.

l’avió es veia més aviat vellet, i no hi havia cap senyal de restuaració recent. arribo al meu seient i veig que té el respatller espatllat: està sempre estirat. llavors de arriba l’hostessa i em diu que el posi bé perquè estem a punt d’enlairar-nos. ho intento. s’aguanta i al cap d’un moment torna enrera. i jo tan còmode. no anem bé.

el nom: spanair. aquella companyia que tenia problemes financers i la generalitat, en un acte venit com a patriòtic, va salvar donant-li una milionada. no sé si valia la pena, perquè en tot cas:

les explicacions del vol les fan en castellà i en anglès. hi ha un moment que sento que diuen alguna cosa en català. però s’acaba de seguida. no anem bé.

i

quasi al mateix temps que aquest vol sortia d’el prat un vol de ryanair en la mateixa direcció, ple del tot!

no anem gens bé!

dilluns, de febrer 07, 2011

stardate: sèries ionkis


l’havia llegit fa temps. l’altre dia en una llibreria el vaig veure i vaig recordar lo bé que m’ho havia passat llegint-lo. i vaig pensar que m’agradaria veure’l en pel·lícula.

vaig a series ionkis. busco per la n sota pel·lícules, i allí estava!


(el link porta directament a la pàgina de sèries ionkis on es pot veure on line i també es pot descarregar)


veient-la em semblava d’haver retornat dins el llibre. quina manera de fer reviure les coses. per molt que diguin que ‘el que queda del dia’ és l’obra mestra d’ishiguro, jo crec que aquesta és millor.



això del series ionkis és una passada. i seria terrible que la ministra aconseguís fer-ho tancar.

dissabte, de febrer 05, 2011

stardate: normalitzem-nos



crec que els governants d’un país han de tenir i mostrar respecte cap a tota la societat que governen. per això, si en un país diferents ciutadans parlen llengües diferents, els governants haurien d’entendre-les totes. és una falta de respecte que el meu president, o el que em fa de ministre no tingui cap interés en entendre’m. per tant, crec que qualsevol persona que vulgués ser representant d’espanya hauria d’entendre totes les llengües de l’estat. i qui no en sàpiga que no s’hi presenti. no té cap sentit que un polític representi una gent amb la que ni tan sols prentén entendre-s’hi. de fet, crec que el normal seria que en tota espanya tothom hagués de tenir nocions bàsiques de totes les llengües de l’estat.

per altra banda, crec que en llocs com els parlaments tothom hauria de fer servir la mateixa llengua. no s’hi valen els traductors. crec que als parlaments només hi haurien de participar aquells que coneguessin be la llengua. la raó és simple: els parlaments són llocs on la gent es troba per parlar. i han de parlar de coses molt importants i molt rellevants per molta gent. i és molt important que s’entenguin bé quan negocien, quan pacten, … el parlar és bàsic i qualsevol entrebanc o falta de domini de la llengua pot ser perjudicial.

això val tan al parlament espanyol, com al senat, com al parlament europeu. deixar parlar en català al senat és ridícul. només complica la vida de les reunions (el cost dels traductors és encara més ridícul, això ja ni ho tinc en compte). i a més posa de manifest la falta de respecte d’espanya cap a les seves llengües.  per altra banda crec que els parlamentaris europeus, tots, haurien de saber anglès. i qui no en sàpiga que no s’hi presenti. no té cap sentit tenir una responsabilitat en un lloc on no et pots entendre amb ningú.

dijous, de febrer 03, 2011

stardate: una gran descoberta


fa uns mesos vaig descubrir una gran director de cine: ferzan ozpetek. és d’origen turc però les pel·lícules són en italià. totes les que he vist són boníssimes. molt interessants, entretingudes, amb missatge. en totes m’he quedat enganxada des de bon començament. i en cap m’he adormit, cosa que últimament em passa bastant sovint!

la darrera pel·lícula que ha fet és ‘mine vaganti.’ per nadal la van estrenar aquí amb el títol ‘tengo algo que deciros.’ el trailer és aquí i la pel·lícula sencera en castellà és aquí.



del 2003 és ‘la finestra di fronte.’ el trailer és aquí i la pel·lícula sencera en castellà és aquí.




del 2001 és ‘le fate ignoranti.’ el trailer és aquí.




i encara n’hi ha més: un giorno perfetto (2008), saturno contro (2007), cuore sacro(2005), harem suare (1999), il bagno turco (1997).

amb aquesta descoberta se m’ha girat feina … que faré amb molt de gust! 

dimarts, de febrer 01, 2011

stardate: un dia sense llum



quan em desperto ja tinc la sensació que alguna cosa no va bé. començo el dia intentant no pensar-hi. vaig fent com si no passés res. però no puc deixar de tenir la sensació de que passa alguna cosa.

m’arriben estímuls diversos. de bons, de dolents i de neutres. és la senyal de que per la resta del món és un dia normal. però jo sóc incapaç de processar-los normalment. és com si encara que reconegui que la vida té molts colors, jo els processo tots foscos, grisos, tristos, lletjos.


i sento una cançó que sempre em fa plorar, i em fa plorar


 
i veig un episodi de voyager (imperfection) on a la seven of nine li diuen: 
"Your ocular implant; it's malfunctioning again."
i ella contesta: 
"Actually it's functioning perfectly."
i em fa plorar.


...


no em serveix de res fer com si no passés res. he d’actuar. perquè no vull enfondre’m en un pou de misèria.

d’entre les coses que m’afecten distingeixo entre aquelles per les que no hi puc fer res i aquelles per les que puc fer alguna cosa. i em poso lentamente i tristament a fer alguna cosa per aquestes segones.

és tot el que puc fer. i esperar que torni la llum!