divendres, de desembre 31, 2010

stardate: desitjos


avui toca fer llistes de coses, i especialment llistes de desitjos pel nou any. i a mi que m’agraden tant les llistes i que sempre en faig per tot avui no m’acaben de sortir. ho he intentat:

voldria que els conductors que van per les autopistes utilizin normalment el carril de la dreta i els altres només per avançar. mira que és fàcil, però n’hi ha tants que no ho fan!

voldria saber què puc fer amb totes les cintes de video vhs ara que el reproductor de video se m’ha espatllat!

voldria que els calendaris de les caixes catalanes fossin en català! és demanar molt això?

voldria tornar a ser aquí d’aquí un any per fer una nova llista de desitjos!

de fet aquest dies hi ha un desig dels grans que em ronda pel cap. no l’he aconseguit fer conscient fins que no he vist aquest video a cal veí.








i he sentit que deia:

‘you cannot connect the dots looking forward ... you can only connect them looking backwards’

‘ you have to trust that the dots will connect somewhere down the road’

l’steve jobs és un dels fundadors d’apple i de pixar. l’he trobat molt inspirador. interessant de sentir tot el que diu, i com ho diu. i sobretot li agraeixo que em permeti tenir un desig més (sinó serien quatre, número parell, no m’agrada!):

voldria saber que faig tot el que puc per assegurar que aviat podre veure com els punts es conecten!


dimecres, de desembre 29, 2010

stardate: neteja

s’acosta cap d’any i hi ha gent que fa memòria i balanços dels últims mesos. a mi això no em surt gaire bé. potser perquè tinc poca memòria. o potser és al revés: com que la memòria no la faig servir gaire se’m va atrofiant.

quan algú em recorda que és temps de passar comptes intento fer-ho. però com que no me’n surto o potser m’avorreix, de seguida ho deixo córrer i passo a una altra cosa.

o potser és perquè ara mateix tinc la impressió que estic en temps de neteja. estava repassant els apunts que deso sobre possibles idees pel blog i tal com els anava llegint els anava esborrant. de fet n’hi havia de vellets. feia temps que estaven desats i mai m’havien acabat d’inspirar. n’hi havia de més nous que ara tampoc em deien res. n’he deixat alguns, però no gaires.

i llavors m’he adonat de què últimament aquesta actitud era més general. fa un temps que sembla que, sense decidir-ho conscientment, he començat a fer neteja d’altres coses. de maneres de fer, de prioritats, del que no vull admetre que segurament eren obsessions. i em vaig sentint més lleugera.

encara em queden uns dies però, si continuo així, potser aquest cap d’any sí que podré brindar per una nova vida, si aconsegueixo fer una bona neteja del meu cap!


dilluns, de desembre 27, 2010

stardate: la selecció


després dels torrons i les trobades familiars un altre clàssic del nadal és el partit de la selecció catalana de fútbol. cada any un mica més deslluit, malauradament, com quasi tot allò que porta l’adjectiu de català.

ja sé que farà fred. que el xavi no jugarà. que no hi haurà gaire gent. que no és al camp nou. que l’hondures no és cap gran equip.

no sé quant emocionant serà. ni si servirà de res anar-hi o no. però hi aniré.




dijous, de desembre 23, 2010

stardate: la sentència del suprem

fa tanta angúnia el que diu la sentència com el que no diu el govern o futur govern.

un cop més l’alfons lopez tena és l’únic que em convenç, malauradament.







dimarts, de desembre 21, 2010

stardate: l’home de la meva vida



fa uns dies el ferran va declarar que woddy allen era l’home de la seva vida, tot i que després ho va corregir. és va autodeterminar emocionalment i va decidir que ell mateix era l’home de la seva vida.

em va fer pensar i vaig aconseguir posar en ordre algunes idees. bé, almenys hi vaig posar prou ordre com per poder escriure aquest apunt.

ja m’agradaria trobar-me un dia l’home de la meva vida. de fet, tinc una idea de com hauria de ser i de com no hauria de ser. hauria de ser una persona molt especial per mi i jo hauria de sentir que sóc molt especial per ell. no hauria de dependre de mi en cap sentit ni jo d’ell. hauria de tenir ganes d’estar amb mi sempre, però no hauria de voler estar contínuament amb mi.

no voldria una parella del tipus clàssic. més aviat de conveniència: quan ens convingui als dos estar junts hi estem, i quan no doncs no. saber que sempre podem comptar l’un amb l’altre. tenir dues vides paral·leles que es van tocant quan ens convé.

segurament demano massa, potser demano coses contradictories. jo diria que puc passar amb menys, però hi ha coses per les que no claudicaria:

que em digui que té moltes ganes d’estar amb mi però que els compromisos de la seva vida no li ho permeten tant com voldria. això és una excusa basada en aquella confusió generalitzada sobre el que es vol i el que es pot. n’hi ha tants que la fan servir que ja n’elimina a molts.

que em digui que no sap quan tindrà ganes d’estar amb mi. potser no ho entenc bé. però a mi em sona molt malament. és com el contrari d’una floreta. res que es pugui acceptar de l’home especial. i llavors va i em diuen que així és com són tots els homes. anem bé!

que em digui que només té ganes de tenir sexe amb mi quan em veu. això torna a ser el revés de com hauria de ser. somniar en l’altre, desitjar i sentir-se desitjada, això és el que jo vull per mi. i llavors em diuen que de fet això és el que diria un home honest, és eñque de veritat pensen els homes.

no vull concloure res dolent dels homes. només m’afegeixo a una cita:

“men are not against you; they are merely for themselves”
(gene fowler)

i segueixo esperant l’home de la meva vida, que donades les condicions que li he posat n’hi deu haver un com a molt i li deu estar costant trobar-me. mentrestant jo també m’independenditzo com a dona de la meva vida!

diumenge, de desembre 19, 2010

stardate: celebració petita




com cada any de bon matí li tinc el regal preparat. ja feia molts dies que hi pensava. com cada any. mai l’he oblidat. abans fins i tot preparava una mica de festa. ara ja fa anys que no. perquè semblava que no valia la pena. però el regal no falta. el penso bé. alguna cosa que li faci il·lusió. i això sí que ho encertat sempre. es posa contenta amb el regal.

i a mi em fa il·lusió pensar-hi. i pensar en tots aquests anys. i saber que encara comptem l’una per l’altra. i per això aquest matí un cop més li pregunto: saps quin dia és? i encara que a vegades pel seu posat diries que no, diu que sí que ho sap. però no diu res més. i jo ho dic en veu alta: és el dia del nostre aniversari. avui fa anys que ens vam conèixer. i li dono el regal. i es posa contenta. l’obre a poc a poc. li agrada molt. ho agraeix. i s’acaba la celebració.

dimecres, de desembre 15, 2010

stardate: una hora més d’enteniment que de vida




és una frase feta que he sentit dir molts cops a la gent gran de la meva familia. i de fet jo crec que també prefereixo morir-me que no pas viure sense enteniment.

fa uns dies vaig llegir una entrevista feta a un investigador americà que va guanyar un premi nobel per haver descobert alguna cosa molt important relacionada amb la cura del càncer. el que deia se’m va quedar gravat, però no he aconseguit recordar on ho vaig llegir.

semblava un home molt campetxano, i es feia un tip de riure mentre l’entrevistaven. deia que estava només relativament orgullós de la seva descoberta.

per una banda va explicar que va ser per casualitat que ell ho descobrís. segons ell només es va adonar d’un fet que molta altra gent havia vist abans. a ell se li va acudir relacionar-ho amb el càncer i la seva teoria va funcionar. de fet, suposo que això és exactament el que passa en la majoria de descobriments científics. em sembla que era picasso qui deia ‘inspiration should find you at work’.

per altra banda aquest científic (és no que no recordo ni el nom. sóc un desastre!) deia que una cura pel càncer potser no feia gaire favor a la gent en general. ja sé que d’entrada sembla una paradoxa, però ell ho raonava així.

donat que tots ens hem de morir, si no ens morim de càncer, perquè aconsegueixen curar-lo, ens morirem de demència senil. i continuava dient que si ell pugués triar preferiria el càncer. ara bé, també deia que hi havia una altra causa de mort que era preferible a totes dues: l’infart.

aquestes reflexions que fa uns dies em ronden pel cap han coincidit amb diversos esdeveniments: persones properes de diferents edats a les que recentment han diagnosticat càncer. i arrel d’aquesta combinació en una conversa va sorgir una pregunta:

signaries ara mateix per morir als 66 anys de càncer?

i tant! i si pogués ser d’infart millor!



dilluns, de desembre 13, 2010

stardate: d’estrena



amb les emocions de la 1.tfc se’m va passar l’aniversari del blog. ara ja fa dies que el primer apunt va complir exactament dos anys.

dos anys! tant temps! quan hi penso m’agafa vertígen. dos anys són molts posts. quan penso en aquells dies quan tenia por de quedar-me sense inspiració ... sense saber què escriure ... quines rucades! després d’omplir tantes pàgines! per altra banda, aquests dos anys m’han passat volant.

durant aquests dos anys la platilla inicial s’ha anat omplint de gadgets,  i enredos. i cada cop em tocava anar més avall a buscar les noves entrades dels blocaires amics. l’altre dia dinant amb la mar parlàvem de blogs i em va instruir sobre plantilles i altres novetats que han anat sortint durants aquests últims temps.

totes aquestes coincidències m’han portat a decidir canviar la imatge del blog. vaig estar provant diferents alternatives i aquí està el resultat. l’estrena m’ha posat contenta. m’agrada!


i per no abandonar encara el tema 1.tbfc aquí teniu una foto d’alguns dels participants ben morts de fred però amb la panxa ben plena. al final no vam aconseguir cap foto on sortíssim tots alhora. en totes les fotos hi falta algú, i en aquesta també!
 



dissabte, de desembre 11, 2010

stardate: rematada


em proposo acabar la sèrie d’apunts sobre berlinades perquè ja fa massa que dura. de fet mai vaig proposar-me fer-ne una. les coses han anat sortint. i cada cop que penso que ja n’hi ha prou, me’n surt una altra. i aquest cop no és diferent. segueixo acumulant posts i idees sobre altres coses, però les berlinades passen al davant.

de totes maneres, per si un cas aquest és de veritat l’últim post de la sèrie, vull fer pública una declaració d’agraïment, d’admiració, de respecte i d’amor (sí, sí :) ) al ferran.

suposo que ara ja n’ha rebut tantes que ni s’espantarà ni es sorprendrà pel que vaig a dir. però ho diré igualment.

no només ha estat el pare (i la mare) de tot l’affair perquè va ser ell qui hi va posar la llavor, sinó que durant mesos l’ha anat alimentant i fent crèixer. va ser ell qui ens va engrescar fins a límits exagerats abans de marxar. a l’arribar a berlín ens va rebre a l’aeroport, i ens va portar de la mà. a vegades literalment, quan ens passejava per la ciutat. i sempre espiritualment perquè estava permanentment pendent de tot el que feiem (crec que no va ni dormir aquells dies!).

de manera natural els quinze ens vam anar sentint units, però el ferran va ser la catalitzador que ho va provocar, la ‘cola’ que va fer que acabéssim fent pinya i la raó per la qual ara ens sentim enyorats d’aquells dies.

i és que en ell s’ajunten les ganes de fer que la gent estigui bé, unes idees genials, una energia increïble per portar-les a terme, i tot una sèrie de facultats organitzadores que fan que tot allò que es proposa tingui un èxit espectacular.

i jo que m’he pogut aprofitar de tot això li ho vull agraïr profundament.


dijous, de desembre 09, 2010

stardate: abans de la 1.tbfc


suposo que aviat pararé però de moment encara dura ...

abans de marxar en vaig parlar bastant amb amics i coneguts. vaig rebre tot tipus de comentaris. alguns, fins i tot gent no blocaire, em van confessar que sentien enveja. però la majoria no entenien res i tenien preguntes com aquestes que vaig haver de respondre moltes vegades.

no et fa por anar amb gent que no coneixes de res?
no! gens! de què hauria de tenir por? cert que és gent que no he vist mai però d’alguna manera a alguns ja fa molt que els conec. i als altres els he anat coneixnet últimament. part el que són és als seus blogs. amb això em puc fer una idea bastant clara de com són.

i si et trobes amb una colla de frikies?
doncs suposo que seràn frikies com jo!

i prens la jèssica?
és clar. sempre que puc la prenc quan vaig de viatge. i aquest cop no veig perquè no ho he de fer. segur que en pot aprendre molt. passi el que passi l’experiència segur que serà bona per ella.

i per què l’heu de fer a berlín? no la podeu fer més a prop?
és clar que d’entrada no hi ha cap necessitat de fer-la a berlín. de fet no hi ha cap necessitat de fer-la. és fa per gust. i és fa a berlín perquè qui l’ha pensat i organitzat viu allí i té molt bon gust!

i quines activitats blocaires heu de fer?
no està pensat com un congrés. no hi anem per feina ni per cap objectiu concret blocaire. visitarem la ciutat, ens coneixerem en persona i conviurem. a més a més, l’anfitrió ens ha preparat una petita juguesca que fa referència als blogs, però sobretot ens convida a aprofundir en el coneixement dels altres participants a través dels seus blogs. una gran idea!


i això que no havien vist la gorra!




dimarts, de desembre 07, 2010

stardate: berlín ... encara

perquè encara dura.

els records es mantenen clars, però aquella sensació tan forta es va afeblint. i sap greu. s’hi estava tan bé dalt dels núvols de berlín!

ja fa més d’una setmana que es va acabar. i durant aquests dies han passat coses, de bones i de dolentes, que per moments m’han fet aterrar del tot. la vida segueix. apareixen temes nous per explicar, tinc posts preparats per publicar, però parlar d’una altra cosa em sembla que acceleraria el procés de desencantament i no ho vull.

vull insistir una mica més. les coses fantàstiques que vam veure a berlín les ensenya el DooMMasteR a la seva galeria, molt millors del que es veuen sense els kilos de lents que ell porta permanentment penjades del coll. les activitats que vam fer les explica la lluïsa al seu blog, dia a dia, amb tots els detalls.

el joc al que vam convidar a tota la catosfera era laboriós. per a nosaltres va ser fàcil acceptar un joc blocaire. semblava molt adient que a la 1.tbfc hi hagués alguna activitat purament blocaire. la idea del ferran va ser perfecta. tots ens vam esmerar a fer un postapuntescrittext que ens pogués descobrir i amagar alhora. la trobada/lectura va ser engrescadora i divertida (això era fàcil perquè rèiem per tot!). però sobretot a donar molt sentit a la trobada.

la invitació a participar a endevinar els autors dels postapuntescrittexts no ha animat a molta gent. de fet, era una feinada familiaritzar-se de cop amb tots els possibles autors. en honor de tots els blocaires que han intentat endevinar els postapuntescrittexts  que aquests dies hem publicat, i sobretot per l’albert bir i la isabel que han respost a tots i cada un dels posts, i per la montserratqp que ha obtingut el màxim d’encerts, afegeixo el meu postapuntescrittext que encara no havia vist la llum:

“que voleu que us digui dels marshmallows? menjats així tal qual no m’agraden gaire. però sucats en una fondue de xocolata ... mmm ... que bons que són! em passa una mica com amb alemanya. d’entrada no li veig el què però si ens ho serveix el ferran ... llavors la cosa es torna molt atractiva!

de fet, el ferran ens podria convèncer d’anar a qualsevol lloc. des del moment que ens fa la proposta ens ha fet de brúixola portant-nos pas a pas en la direcció de berlín: bitllets, hotel, i tot un seguit d’activitats tan complert que em fa por que no ens porti fins i tot a veure l’alcalde.

de totes maneres aquest viatge no és com un somni. aquí el ferran ens ho fa currar. pensar en un postapuntescrittext no és tan fàcil com escriure al blog.
per exemple, allà parlar de l’ET em semblaria bé, però aquí no. sobretot perquè hauré de sentir-me’l llegit a la cara per qui sigui triat per la loteria amanyada per l’amfitrió. més val que en aquest moment hagi fet un bon ús de la cervesa alemanya, així ningú podrà saber segur perquè estic tan vermella.”


diumenge, de desembre 05, 2010

stardate: solució de l’enigma



ha arribat el moment de desvetllat el nom de l’autor o autora del postapuntescrittext que em va tocar llegir i que us vaig ensenyar en aquest post fa uns dies.

atenció: ........................................

doncs sí!

és la NUR del blog ‘m’exalta el nou i m’enamora el vell

a mi també m’ho va semblar quan el vaig llegir. havia de ser ella!

i tenim dos concursants que esdevenen guanyadors:


la isabel n’ha donat una descripció que no sé què li semblarà a la nur ...

tots els participants poden passar a recollir els premis al blog del ferran.

divendres, de desembre 03, 2010

stardate: què va passar?



divendres:
..., tretze, catorze, ... en falta un. espereu, espereu. s’ha quedat fent fotos a la porta de brandenburg.

a l’aeroport una noia desconeguda em pregunta: ets la kika? jo sóc la rita. i ens vam posar a enraonar com si ens coneguéssim de tota la vida.
a l’altre aeroport el ferran es dedica a endevinar qui és qui i ens encerta a tots. de cop a berlín ens fa sentir com a casa.

dissabte:
..., onze, dotze, ... on són aquelles dues? que s’han perdut?

potser som una colla de tímids que han fet servir els blogs com a trampolí per a lliurar-se de la timidesa. potser. però allí ningú no semblava ser tímid. des de bon començament vam anar teixint una xarxa de complicitats que cada cop esdevenia més densa. i és que no semblava que volguéssim altra cosa.
i presidint la xarxa, el nostre gurú! l’sms de bon matí ens va fer eixamplar encara més els somriures permanents. encara m’emociono quan hi penso.

diumenge:
..., set, vuit i nou. ja hi som tots. i com que som majoria decidim anar a dinar a dresden!

i parlem i parlem. els temes mai s’acaben. ja ens coneixem una mica i això facilita les converses, dóna peu a les preguntes. i les respostes dibuixen tota una nova dimensió de cada una de les persones. un descobriment fascinant!
i riem, i riem. tot ens fa riure. i de tant en tant escrivim a la llibreteta. vici de blocaire? potser sí.

llavors quan els sentia parlar recordava els seus escrits. ara quan els llegeixo és com si sentís que em parlen. ara em sembla que tots parlen com escriuen i tots escriuen com parlen.

i ara quan sento cantar als manel m’aturo en una cançó,



perquè abans no m’hi havia fixat però ara m’adono que parla de berlín:

Mentre ballem em mullen les aigües del Rin,
entro amb un tanc rus a Berlín,
m'espanta el teu passat víking.


dimecres, de desembre 01, 2010

stardate: reciclant la 1tbfc



abans d’anar a berlín, en aquest apunt, el ferran ens va demanar a tots els participants blocaires que fessim un postapuntescrittext. el tema lliure era però havia de tenir vuit de les següents paraules:

cervesa (o birra), blog, ET, brúixola, U-Bahn (o S-Bahn), somni, Marshmallow, rellotge de paret, loteria, alcalde.

llavors el ferran va enviar-nos un escrit a cadascú perquè n’endevinéssim l’autor.

la lectura dels textos a Berlín i la descoberta dels autors va ser una de les activitats més especials, és clar. i per això ara la proposem conjuntament.

aquest és el text que em va tocar llegir i endevinar.

“Un altre cop s’acosta el Nadal: deixarem per a l’últim moment les compres  i l’adquisició de loteria mentre farà dies que l’alcalde ha encès tots els llums dels carrers (amb bombetes de baix consum). Com si d’ET es tractés, l’alcalde, que no té hereu, tindrà un somni en què creurà que viu en un planeta llunyà on cada hora sona el rellotge de paret i un cu-cut canta tres cops cada hora: cu cut, cu cut, cu cut.

Jo m’esperaré que s’acosti una mica més el Nadal per fer realitat una il·lusió, que no un somni: el 26 de novembre marxo a Berlín. Un cop que arribi a l’aeroport, no em caldrà cap brúixola, sé que molt a la vora hi ha l’S-Bahn (ep, el Rodalies de Berlín) que em durà al centre de Berlín on trobaré unes quantes persones que segueixen un magnífic bloc: In varietate concordia. I aquest és el factor en comú: tots som blocaires i seguim en Ferran, que escriu des de Berlín. Aquests dies, tot i que en Ferran és abstemi, aconseguirem que begui alguna cerveseta i menjarem Marshmallow per celebrar que, finalment, té ha tingut lloc la I Trobada Blocaire Fora de Catalunya i que ha estat un èxit rotund.”


qui va escriure aquest text? ho endevineu?

a l’esquerra hi ha la llista dels blogs dels altres blocaires de berlín. avui tots mostren l’escrit que els va tocar llegir i us conviden a endevinar-ne l’autor. diumenge tots publicarem la solució.